Sandro Rosell, al servei d’Espanya

Víctor Alexandre.

A poc a poc, com ho feien les fotos que David Hemmings revelava en el film Blow-up, d’Antonioni, comença a definir-se l’autèntica personalitat de Sandro Rosell; aquella que ell, durant la campanya a la presidència del Barça, va mantenir amagada per poder entabanar els socis de bona fe. Ara no sols no li cal, sinó que ja compleix descaradament amb els principis “inquebrantables” dels poders fàctics que el van apadrinar, promocionar i elevar a l’altar de la institució catalana amb més projecció internacional. Les fotos ja revelades ens mostren clarament el rostre autèntic d’aquest nen de casa bona que, per tal de fer realitat el seu somni infantil, no ha tingut escrúpols de comptar amb el suport d’uns grups mediàtics que si per alguna cosa s’han caracteritzat al llarg de la història ha estat per treballar en contra dels drets nacionals de Catalunya. Amor amb amor es paga, diu la vella dita.

Només dos mesos i mig ha necessitat el senyor Rosell per espanyolitzar diversos aspectes del FC Barcelona i complaure els principis de José Montilla i de la seva Espanya “indisoluble”. La mateixa indissolubilitat que, ves per on, pregonava aquell personatge de qui Juan Antonio Samaranch va ser-ne mà dreta. Potser va ser per això que Montilla va homenatjar recentment Samaranch retent-li honors de cap d’Estat. Els “indisolubles” són així, amics fins a la mort. Rosell també és “indisoluble”. Si més no, durant un mandat. Per això caldrà que sigui el soci qui el dissolgui en les properes eleccions.

Recordem que 24 hores després d’arribar a la presidència, aquest senyor va córrer desesperadament a agenollar-se davant del president de la Junta d’Extremadura arran de la picabaralla telefònica que aquest havia tingut temps enrere amb l’aleshores president Joan Laporta.

Reflexión sobre La Roja

Gorka Landaburu.

La indiscutible victoria de la selección española, que le ha permitido proclamarse campeona del mundo por vez primera, ha provocado un sentimiento unánime de alegría y jolgorio en todo el país. Este éxito merecido y trabajado corresponde en primer lugar a una generación excepcional de futbolistas que, además, con su actitud y su saber estar ha convencido y conquistado el corazón de la gran mayoría de españoles, pero también la del mundo entero, como se ha reflejado en toda la prensa internacional. En la mayor parte de las ciudades, la gente ha salido a la calle, de forma espontánea, para celebrar y festejar el título mundial. Este fenómeno no es nuevo, y este tipo de manifestación también se han vivido en Italia o en París cuando sus selecciones vencieron en el Mundial hace cuatro o doce años. Nadie discute que el fútbol es el deporte rey. Que mueve pasiones y provoca entusiasmos incontrolables. De la misma manera que uno se identifica con los colores de su club, sea del F.C. Barcelona, Real Madrid o Athletic de Bilbao, esta vez el referente han sido los muchachos de Vicente del Bosque. En una época donde los valores más tradicionales tienden a desaparecer, y donde la globalización difumina el sentimiento patriótico, el fútbol ha devuelto el fervor y la necesidad de identificación.

Banderes i llibertats

Lluís Foix.

La barreja de l’esport amb la política és ambigua i perillosa. El Brasil va guanyar quatre vegades el campionat del món de futbol i sempre va ser considerat un país de futur que els mateixos brasilers afegien irònicament que sempre ho seria. Només quan va entrar en un període de democràcia sostinguda va començar a despuntar com una potència considerable al continent americà.

Argentina va guanyar el Mundial de 1978 mentre la dictadura de Videla assassinava milers de persones pel sol fet de no acceptar aquella sinistra junta militar. Encara avui, 32 anys després, el general Videla ha de donar explicacions a la justícia per totes les barbaritats comeses per aquell règim que obtenia tan bons resultats futbolístics.

Els Jocs Olímpics de 1936 els organitzà l’Alemanya de Hitler, i malgrat les absències de molts països, el règim nazi aprofità l’esport per guarnir una de les perversitats polítiques més remarcables de la història del segle passat. L’Olimpíada Popular organitzada a Barcelona coincidint amb la de Berlín era el contrapunt a les fastuositats uniformades dels perfectes esportius alemanys.

L’esport era una eina utilitzada pels grecs i pels romans.

Fútbol a sol y a sombra

Amb motiu de la victòria de la selecció espanyola del campionat del món de futbol i la seva profunda repercussió social, adjuntem una sèrie d’escrits sobre l’esport rei de l’uruguaià Eduardo Galeano, escriptor i intel·lectual d’esquerres, personatge compromès, que es confessa enamorat del futbol.

Eduardo Galeano.

En el verano de 1916, en plena guerra mundial, un capitán inglés se lanzó al asalto pateando una pelota. El capitán Nevill saltó del parapeto que lo protegía, y corriendo tras la pelota encabezó el asalto contra las trincheras alemanas. Su regimiento, que vacilaba, lo siguió. El capitán murió de un cañonazo, pero Inglaterra conquistó aquella tierra de nadie y pudo celebrar la batalla como la primera victoria del fútbol inglés en el frente de guerra.

Muchos años después, ya en los fines del siglo, el dueño del club Milan ganó las elecciones italianas con una consigna, Forza Italia!, que provenía de las tribunas de los estadios. Silvio Berlusconi prometió que salvaría a Italia como había salvado al Milan, el superequipo campeón de todo, y los electores olvidaron que algunas de sus empresas estaban a la orilla de la ruina.

El fútbol y la patria están siempre atados; y con frecuencia los políticos y los dictadores especulan con esos vínculos de identidad. La escuadra italiana ganó los mundiales del ’34 y del ’38 en nombre de la patria y de Mussolini, y sus jugadores empezaban y terminaban cada partido vivando a Italia y saludando al público con la palma de la mano extendida.

También para los nazis, el fútbol era una cuestión de Estado. Un monumento recuerda, en Ucrania, a los jugadores del Dínamo de Kiev de 1942. En plena ocupación alemana, ellos cometieron la locura de derrotar a una selección de Hitler en el estadio local. Le habían advertido:

-Si ganan mueren.

Entraron resignados a perder, temblando de miedo y de hambre, pero no pudieron aguantarse las ganas de ser dignos. Los once fueron fusilados con las camisetas puestas, en lo alto de un barranco, cuando terminó el partido.

Fútbol y patria, fútbol y pueblo: en 1934, mientras Bolivia y Paraguay se aniquilaban mutuamente en la guerra del Chaco, disputando un desierto pedazo de mapa, la Cruz Roja paraguaya formó un equipo de fútbol, que jugó en varias ciudades de Argentina y Uruguay y juntó bastante dinero para atender a los heridos de ambos bandos en el campo de batalla.

Tres años después, durante la guerra de España, dos equipos peregrinos fueron símbolos de la resistencia democrática. Mientras el general Franco, del brazo de Hitler y Mussolini, bombardeaba a la república española, una selección vasca recorría Europa y el club Barcelona disputaba partidos en Estados Unidos y en México. El gobierno vasco envió al equipo Euzkadi a Francia y a otros países con la misión de hacer propaganda y recaudar fondos para la defensa. Simultáneamente, el club Barcelona se embarcó hacia América. Corría el año 1937, y ya el presidente del club Barcelona había caído bajo las balas franquistas. Ambos equipos encarnaron, en los campos de fútbol y también fuera de ellos, a la democracia acosada.

El valor de la marca Barça: comença a declinar?

Ivan Bofarull.

Durant la presidència de Joan Laporta, el Barça, un dels clubs poliesportius més importants de la història, ha assolit grandíssims èxits esportius i un creixement econòmic formidable. Durant un periode de set anys, el Barça va aconseguir 12 títols de futbol (dos d’ells, el trofeu mundial més competitiu a nivell de clubs), mentre que el màxim competidor local i global, el Madrid, n’aconseguia només dos. En quan al creixement econòmic, el Barça ha multiplicat per tres els seus ingressos, situant-se com el club esportiu número 1 del planeta. En el mateix periode, el Madrid multiplicava els seus ingressos per dos. Tot i la forta dependència dels clubs de futbol de tot el món respecte als drets de televisió, el creixement econòmic en els cinc o sis grans clubs de futbol s’ha produït tant en el capítol televisiu com en el marketing i una millor explotació dels usos dels seus estadis. Però sens dubte, l’aspecte fonamental en els últims set anys ha estat la revalorització de la marca Barça, que ha passat de ser una marca local a una marca global. El gran repte de l’any 2004 fou com transformar un lema i un sentiment mobilitzador (“El Barça és més que un club”) en un relat que fós comprensible globalment. Com se sap, el Barça va escollir dos dimensions per comunicar aquest relat: serem el club més solidari i el més atractiu (el que fa el joc més virtuós i espectacular).

Campeones del Mundo

Leire Pajín.

Aupa y enhorabuena campeones. El 11 de julio del 2010 permanecerá imborrable en nuestra historia. Que gran noche, inolvidable!!! Ha sido épico. Humildad, trabajo en equipo, profesionalidad, deportividad, talento, imaginación, resistencia, tesón, y por encima de todo unidad hasta el final.

Ayer el color de la roja nos unía en las emociones, en la indignación con las faltas holandesas, nos unía en la alegría de una victoria histórica. Ayer España vibraba con la roja, unida desde la pluralidad en un mismo sentimiento, en un solo país. Orgullo y confianza en lo que somos capaces de hacer como país y lo mas importante orgullo visible sin complejos. Como tenemos que aprender de ese espíritu en el debate político. Villa con la asturiana, Pedrito con la canaria y Puyol y Xavi con la senyera, con toda naturalidad encajando en la de España, la de todos, sin estridencias sin crispación!!

Somos campeones del mundo, nos lo merecemos!!! Hemos demostrado que somos un gran país!!!

Vencedors mundials i dictadura

Toni Strubell.

Vaig sentir-ho a dir en una ràdio anglesa. I em semblava que feien broma. Deien que el millor passaport per a una victòria mundialista de futbol per a un país era el de tenir un passat dictatorial. I ho deien pel següent, fixeu-vos: qui guanyen els mundials quasi sempre? Els països de passat dictatorial sagnant. I mires el llistat i, caram, bingo! Quadra en tots (menys un) cas. Argentina (mireu la imatge de Videla al qui ara jutgen), Alemanya, Uruguai, Itàlia, Brasil… És clavat! Als països de tradició democràtica els hi va fatal. L’única excepció, Anglaterra, que va guanyar jugant a casa (per un gol fantasma que no va entrar).

Lectura crítica de ‘la roja’

Patrícia Gabancho.

No sóc capaç d’anar en contra de l’alegria de la gent, fins i tot si aquesta alegria té un component ideològic: tothom té dret a xalar sense que ningú ho qüestioni. No em molesten, per tant, les banderes espanyoles que pengen, poques, d’alguns balcons o els petards que ressonen quan la roja fa un gol. Una altra cosa és quan surten de cacera uns quants energúmens que certament enarboren banderes espanyoles i intimiden des de fora del finestral de Catalunya Ràdio o cremen locals d’ERC, que les dues coses han passat al llarg del mundial. Visc bastant a prop de la sarrianenca plaça Artós i algun cop l’he creuada en coincidència amb partits de l’Espanyol: us asseguro que la concentració blanc-i-blava i rojigualda, tot alhora, amb els bestiotes apinyats i cridaners a la terrassa d’un bar que potser no en té cap culpa és qualsevol cosa menys relaxada. I ara sento algun veí de la plaça queixant-se perquè, davant una victòria de la selecció, han passat la nit sense dormir sentint cantar el Cara al sol. Vull dir que no totes les alegries són innocents i que la roja té un ample espectre semàntic en les seves adhesions.

Ara bé: inquietar-se perquè existeix una Catalunya espanyola (molt reduïda) o una Catalunya capaç de compartir emocions espanyoles (molt ampla), és entendre malament el missatge.