Ratzinger i Hawking

J.M. Terricabras.

De fet, avui només faré dos apunts sobre dues notícies recentíssimes, que em semblen molt significatives de comportaments humans poc lúcids:

1. En primer lloc, la visita del Papa a la Gran Bretanya. El fet mateix que la visita d’un Papa sigui una “visita d’Estat”, ja resulta estrany i anacrònic. Encara més: és cert que el Papa ja s’ha avergonyit i demanat perdó en tots els idiomes pels casos de pederàstia que s’han anat destapant en diversos països, però també és cert que això arriba tard i malament. I és que fins ara s’han encobert les conductes delictives i indignes de molts capellans i religiosos que sovint –com a càstig o com a mesura de “precaució”– només eren apartats del servei anterior o eren traslladats a un altre destí. Un dels casos més espectaculars és el del mexicà Marcial Maciel, fundador el 1941 de la “legión de Cristo”, que ara té presència en 22 països, i que el 2008 tenia 763 capellans i uns 1.300 seminaristes. Joan Pau II va recolzar i beneir repetidament aquesta congregació, tot i que eren fortíssims els rumors –i més que rumors– d’una conducta absolutament immoral del seu fundador, amb dones, fills i abusos sexuals continuats. Finalment s’ha hagut de reconèixer tot plegat. I quants altres casos hi ha encara que no es desemmascaren, que no es castiguen?

10 de juliol al 28 de novembre

J.M. Terricabras.

Tal com vaig prometre, torno a ser aquí. Certament, ha estat una aturada llarga que, confio, ens haurà anat bé a tots. Des del 28 de juny fins ara han passat moltes coses. Immediatament després d’escriure el meu darrer post es va produir la publicació de la sentència del Constitucional. L’esperàvem, ens ho esperàvem, però com que precisament no hi teníem cap esperança posada, no ens podia sorprendre gens. A parer meu, el Tribunal fa el que ha de fer: talla i retalla l’Estatut, senzillament perquè fa una interpretació correcta de la Constitució espanyola. És evident –ara més que mai– que els catalans no cabem en aquella Constitució i val més que se’ns digui i se’ns recordi. En aquest sentit, a mi la sentència del Constitucional m’ha agradat. És la que m’esperava i és la que ha servit per treure la bena dels ulls de molta gent que encara es pensava, de bona fe, que això de l’Espanya plural era veritat, que amb Espanya ens podíem entendre, que tots hi posaríem alguna cosa de la nostra part. Doncs, no. Els catalans hi van posar molt (jo no): van acceptar un Estatut rebaixat i descafeïnat; des d’Espanya hi van tornar a posar, a oposar, la Constitució. I això aclareix les coses. Millor.

El 10 de juliol es va produir una manifestació de protesta i indignació absolutament espectacular. La gran majoria dels presents, però, no protestaven simplement per la retallada de l’Estatut, sinó pel fet mateix que el Constitucional s’atrevís ni tan sols a tocar el text aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. I això vol dir que les nostres decisions polítiques sempre han de ser acceptades i no poden ser ni posades en qüestió ni, menys encara, esmenades per ningú. No sé quan tornarem a veure una manifestació com aquella, carregada de raons, d’emocions. El fervor independentista va ser extraordinari.

Iniciativa social i lideratge polític

J.M. Terricabras.

Sovint discutim sobre la capacitat associativa de la nostra anomenada «societat civil». Hi ha coses que resulten òbvies, diguin el que diguin els papers i els experts. Una d’aquestes obvietats és que la societat catalana té una capacitat d’iniciativa absolutament admirable: iniciativa cultural, però també empresarial; iniciativa artística i també esportiva o escolar; iniciatives solidàries, de creació de grups i associacions, iniciatives per fer recerca i per fer teatre, per fer negoci i per entretenir-se, iniciatives perquè sí, gairebé pel gust mateix de tenir-les, d’inventar-les, iniciatives d’impuls individual i iniciatives enteses com a tasca col·lectiva.

Moltes són extraordinàriament eficaces, tot i mantenir un caràcter molt discret. Certament, hi ha centenars de grups escampats pel país que es troben regularment per actuar junts, per llegir i comentar llibres, per fer debats i tertúlies –i bons àpats–, per organitzar conferències, excursions, balls o accions solidàries. A l’estiu, al costat dels concerts més publicitats, hi ha nombroses iniciatives musicals, reduïdes, gairebé clandestines, però d’una gran riquesa; al costat dels grans esdeveniments esportius, hi ha tornejos amables i desinteressats; i hi continua havent conferències, taules rodones, jornades i debats. El clixé del català individualista, garrepa, sorrut i introvertit és un clixé tronat.

A punt de fer vacances?

J.M. Terricabras.

Els que tingueu sort i feina suposo que estareu a punt de fer vacances. Jo en faré de debò el mes d’agost. El juliol, però, ja acostumo a retirar-me una mica, per endreçar tot allò que ha quedat desordenat durant el curs, per contestar correus antiquíssims, per posar-me una mica al dia d’algunes coses. Per poder-ho fer, però, em convé deixar anar llast ja des d’ara, poder deixar alguns dels compromisos que a l’hivern assumeixo amb tota regularitat.

És per això que us anuncio que aquest serà el darrer post d’aquest curs –al capdavall, ja ens hem acostumat a funcionar per cursos–, faré una pausa més aviat llarga –confio que aquest any ningú no se n’ofengui ni se la prengui malament, com va passar l’any passat– i no tornaré a la rutina dels dilluns fins després de la Diada Nacional, és a dir, fins al dia 13 de setembre.

Això no vol dir, ho sabem tots, que durant l’estiu no passin coses. En passen. I sembla que, en els propers dies, en passarà, finalment, alguna de certa transcendència, com és la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut del 2006.

Petita crònica del PEN

J.M.Terricabras.

El PEN Internacional va ser fundat a Londres el 1921 per l’escriptora anglesa C.A. Dawson Scott amb l’objectiu d’aplegar entorn d’un sopar escriptors d’arreu del món per teixir lligams entre les literatures i les cultures. Actualment, és l’única organització mundial d’escriptors. El seu objectiu és promoure la cooperació i la comprensió intel·lectuals entre escriptors per tal de ressaltar el paper fonamental de la literatura en el desenvolupament de la cultura al món i, alhora, defensar-la de les nombroses amenaces contra la seva supervivència que la vida moderna comporta.

El PEN actua com una poderosa veu que s’oposa a la censura política i parla pels escriptors perseguits, empresonats, i de vegades assassinats. A més, defensa el dreta a existir i viure plenament de totes les llengües i les literatures. El PEN Internacional està composat per 140 centres repartits en gairebé 100 països.

El PEN Català (pen@pencatala.cat) és el tercer més antic del món. Va ser fundat l’abril de 1922, un any després de la fundació del PEN Internacional, per Josep M. López-Picó i Carles Riba, que en va ser el primer president. Després ho han estat Pompeu Fabra, Josep Carner, J.V. Foix, Joan Oliver, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Sarsanedas, Dolors Oller i actualment ho és Carme Arenas, que acaba de ser elegida en l’assemblea del 17 de juny.

També hi ha bones notícies

J.M. Terricabras.

Enmig de les moltes notícies poc agradables, algunes fins i tot descoratjadores, que sovint ens arriben a través dels mitjans de comunicació, també hi ha notícies bones, fins i tot molt bones, que de vegades passen desapercebudes perquè no interessen prou, vull dir, perquè no són noticies “de la corda” de les gran agències i dels petits periodistes i, per tant, no són notícies que es vol que interessin, notícies que es vulguin fer interessants.

Però, d’aquestes, n’hi ha. I jo en voldria assenyalar tres:

1. A Girona –deixeu-me que parli “localment” d’un tema que no ho és– ha impactat especialment l’absolució de Núria Pórtulas feta la setmana passada pel Tribunal Suprem. A la Núria, de filiació anarquista, se li va aplicar la legislació antiterrorista, acusada d’una activitat delictiva que suposadament feia i preparava. El secretari d’Interior, Joan Boada, va fer unes declaracions impresentables, a partir de les quals semblava que la Núria ja quedava condemnada pels Mossos i pel poder polític. Només faltava el cop de massa dels jutges. De febrer a juny del 2007 va estar en presó preventiva. El 2009 la “Audiencia Nacional” la va condemnar a dos anys i mig de presó i a 810 euros de multa. Ara el Suprem diu que les acusacions fetes són infundades. Les moltíssimes campanyes en solidaritat amb ella –campanyes massives, de gent molt diversa–, l’han acompanyat durant tot aquest temps de sofriment i incertesa. De tant en tant, les coses també acaben bé.

Adéu, adéu…

J.M.Terricabras.

Dijous passat TV3 va emetre un documental titulat «Adéu, Espanya?» en hora de màxima audiència. Alguns de vosaltres vàreu entrar de seguida en el bloc i hi vàreu deixar els vostres comentaris. Em sabria greu, però, passar-hi de llarg i no dir-ne alguna cosa.

Vaig tenir ocasió de veure el documental uns dies abans, en una sessió tancada que la M. Dolors Genovès va tenir el detall d’organitzar. Això vol dir que, quan es va passar el documental per la tele, ja era la segona vegada que el veia. Francament, em va impactar. És cert, com han dit molts entesos i experts, que és tècnicament molt ben fet. No és estrany. La Genovès és una documentalista experta, rigorosa, documentada i molt i molt reconeguda que, a més, ha treballat amb un equip sensacional. La primera idea de fer aquest documental la va formular el setembre del 2008. Quan va poder posar la maquinària en marxa, hi va treballar amb l’equip durant nou mesos. El part ha anat realment molt bé.

Manifest per a la unitat de l’independentisme

Josep-Maria Terricabras.

Amics, em permetré la llicència de tornar a fer, en aquest bloc, professió de fe culera (la correcció gramatical m’arrossega a una formulació ben estranya!): avui és un gran dia perquè ahir el Barça va tornar a guanyar la lliga de futbol. I si ho fem així, les lligues i els títols que encara vindran!!! Bé, ja ho he dit com a primera cosa.

Pel demés, la relativa atonia social i política em sembla que continua igual, potser reforçada per un temps que sembla que camina cap a plugims esparsos i cap a un augment considerable de les temperatures.