Els de CiU han anat a Euskadi…

Joan Ferran.

Falten dos mesos i mentre un diari publicava l’enèsima enquesta que dona com a guanyadora de les eleccions autonòmiques catalanes a CiU, llegia a El Periódico un interessant reportatge sobre el llenguatge gestual dels polítics. En ell s’afirmava que Artur Mas és un home dominant que vol semblar proper i que aquest era el seu principal error i problema. Per contra, el mateix estudi ens deia que els gestos d’en José Montilla transmeten seny i respectabilitat.

Doncs bé, falten dos mesos per les eleccions i estic segur de què els resultats del comicis no s’assemblaran gaire al d’algunes enquestes. El factor candidat juga molt i Montilla –més enllà dels anàlisis gestuals- traspua molt més rigor i serietat que Artur Mas i algun dels seus mariachis.

Aquest cap de setmana també hem pogut veure a Iñigo Urkullu, president el PNB, parlar amb serenor després d’acordar, amb els socialistes espanyols, aprovar els pressupostos de l’estat pe 2011.

Temps de descompte

Mónica Sabata.

La legislatura s’ha acabat. Com tots vostès saben, dimecres passat es va celebrar el darrer ple al Parlament de Catalunya. Per tant, i ara més que mai, som en un temps de descompte i el 28 de novembre marca totalment l’actualitat. En fi, quatre anys després de la presa de possessió de José Montilla com a 128è president de la Generalitat de Catalunya (el 28 de novembre del 2006), ens trobarem en una cruïlla. Servidora és de les que pensa que aquest encreuament té molta transcendència. No en va hi ha molta gent que creu que aquestes eleccions nacionals obriran la porta a l’inici d’una nova etapa.

Aquest nou període estarà profundament marcat per la crisi econòmica que patim des de fa tants mesos. Aquesta crisi condicionarà el nou govern (sigui quin sigui) i l’obligarà a adoptar mesures de recuperació de l’economia per a la creació de llocs de treball que redueixin l’esfereïdor 20% d’atur actual. També estarà absolutament condicionat per les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Ara mateix, és evident que l’encaix entre Catalunya i Espanya està més qüestionat que mai i la reivindicació del dret de decidir s’ha escampat com una taca d’oli. És per això que el nou govern no podrà continuar instal•lat en la dialèctica habitual amb relació a Espanya: la del peix al cove o bé la d’intentar que els polítics espanyols es tornin federalistes perquè aquesta és una quimera impossible. Caldrà forçar les coses amb l’objectiu de permetre que Catalunya avanci quant a la sobirania nacional, econòmica i social.

No va de personalismes

Salvador Cardús.

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.

I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.

Les xifres

Saül Gordillo.

El govern català situa en un 90% el compliment del seu programa. Ho fa per boca del conseller Nadal i penjant un vídeo a youtube.com/gencat. Setmanes enrere el PSC va difondre propaganda amb les xifres comparatives entre els governs Maragall-Montilla i els de Pujol. Hi ha un intent per part dels socialistes d’apropiar-se l’obra de govern, centrant-la en la figura del president. Això sempre passa. Que ho preguntin als alcaldes, que capitalitzen la gestió en detriment dels seus aliats.

En el cas del govern, l’operació coincideix amb les maniobres de distanciament entre els socis. La precampanya ha estat marcada pel desmarcament dels partits d’esquerres, agreujat per l’obús en l’eix nacional de la virulenta retallada estatutària, la condició d’ERC de vincular futurs pactes a un referèndum d’independència i, de passada, el retorn de Corbacho a la política catalana. Cada partit intenta captivar els seus, perquè en mobilització de l’electorat propi avui la campiona és CiU.

Sembla que la manera de satisfer la parròquia de cada partit és marcant perfil respecte als socis, però al mateix temps el tripartit intenta treure pit en aquest tram final.

Mas ha de ser Mas

Marçal Sintes.

Atenent els molts vaticinis que situen Artur Mas com a pròxim president de la Generalitat, alguns no han pogut evitar la temptació d’advertir el ciutadà contra els mals que suposarà el retorn de CiU al poder. El retorn. Aquestes cassandres identifiquen la possible victòria de CiU amb la reedició dels que, al seu parer, van ser els pitjors errors i pecats del pujolisme. Naturalment, sobre els encerts i les aportacions positives del pujolisme no comenten res. Sigui com sigui, no pel fet de venir de qui ve ni amb les òbvies intencions que ve, aquest tipus d’arguments han de ser directament desoïts. Perquè, per dir-ho ras i curt, seria en efecte greu que CiU tornés en comptes d’arribar. La distinció entre una cosa i l’altra potser pot semblar bizantina, però no ho és en absolut. Si Mas vol tenir èxit, ha de ser ell mateix. I el seu govern, si les urnes li encarreguen de formar-lo, ha de ser, radicalment, el seu govern. Això no significa renegar del passat, significa mirar endavant i actuar amb sensatesa.

Aprendre a ser un mateix és justament, al meu parer, un dels importants rèdits que a Artur Mas li han proporcionat aquest set anys de travessia del desert. Contra la salmòdia dels que continuen obsessionats a veure Mas com una seqüela del pujolisme, cal ser rigorosos i subratllar que l’actual líder de CiU no s’assembla a Pujol. Ni per tarannà, ni per formació, ni tampoc pel que fa a gran part dels seus plantejaments ideològics i estratègics. No sentenciaré que no tenen res a veure, però sí que afirmo que són dos polítics del tot diferents.

Apuntava que Mas ha de ser Mas.

Independència o assimilació

Josep Gifreu.

Des de la solemne convocatòria d’eleccions, Montilla ha deixat el rol de president de Catalunya per alinear-se amb una de les dues opcions polítiques generals sobre el futur del país. Té raó en una cosa: aquestes eleccions marcaran l’inici d’una nova etapa de transició en la reconstrucció nacional, i per tant els electors no pensaran només en una legislatura. Aquesta vegada, els electors estaran obligats a pensar en un govern capaç no sols de gestionar les frustracions diàries, sinó d’oferir un horitzó plausible per a l’exercici del dret d’autodeterminació.

En aquest context, Felip Puig va plantejar un interessant dilema: independència o decadència. Ja era hora que un dirigent del principal partit català comenci a plantejar en públic el debat de fons. Que després la màxima aspiració estratègica de CiU es redueixi a demanar el concert econòmic, no ens ve de nou. Durant molts anys vam patir aquest regateig de petit botiguer amb els poders fàctics de l’Estat. Però ara almenys el concert econòmic a la basca ja no seria un peix més al cove, sinó el traspàs de tota la flota pesquera, i això no ho permetrà mai el govern espanyol sense la independència.

En qualsevol cas, resulta apassionant d’assistir a l’eclosió d’un discurs públic on ja no s’obvia amb eufemismes el debat de fons entre Catalunya i Espanya. Els mots prohibits solen precedir el destí de les nacions prohibides. I quan aquells mots –com ara independència, sobirania, separació, secessionisme, estat propi, autodeterminació o dret a decidir– comencen a circular amnistiats pel carrer, al bar, als consells d’administració i als titulars dels informatius, llavors estem a prop de la normalitat democràtica. Ara bé, la formulació del dilema de Puig, no l’acabo de veure prou precisa ni adequada. Parlar de decadència del poble català o de la nació catalana en cas que no s’assoleixi la independència pressuposa que ja s’ha aconseguit la plenitud en algun moment previ. Cosa que, si repassem la convulsa història del nostre país, només des del segle XX fins avui, resulta insostenible.

Està sobredimensionat el sobiranisme en la campanya del 28 N?

Pau Canaleta.

Aquesta és una de les preguntes que vaig deixar anar en el passat Beers & Politics al que vaig anar a parlar de l’estratègia a les eleccions catalanes i que tant bé resumeix en Xavier Peytibí.

És una pregunta una mica provocadora, però la meva resposta és que sí.

L’independència de Catalunya després de la sentència de l’Estatut i de la manifestació del 10 de juliol, és un “tema” de la campanya electoral, però No és el “tema”. És cert que la sentència del TC llança un missatge demolidor a Catalunya i les seves esperances d’autogovern i que els partits hauran de saber trobar el nou camí per canalitzar aquest anhel, però aquest no serà el tema principal que farà decidir el vot a la majoria dels electors.

Segons el meu humil punt de vista, els temes de les properes eleccions catalanes són 4: canvi, crisi econòmica, independentisme i inmigració.

Aquests són els temes i per a mí, els més determinants seran els dos primers. Per comprovar-ho, només heu de mirar els missatges dels dos grans partits:

Comença el canvi (CiU), El Canvi real (PSC).

I doncs per què el tema de l’independència està essent el tema de la pre-campanya electoral?

Doncs, per què a tots els interessa en major o menor grau:

Unitat contra por

Toni Aira.

França i el seu president estan de moda. Ho celebraré amb una cita de l’exprimer ministre Édouard Balladur: “La por s’utilitza al servei de les dictadures. En democràcia el polític ja no busca fer por, sinó agradar, conquistar amb totes les armes de seducció”. Pobre Balladur. Per molt que hagi escrit Maquiavel en democràcia no coneix món. Catalunya com a mínim.

La por. Francesc-Marc Álvaro en parlava aquesta setmana: “No deien que la por és de dretes?”. En la campanya catalana que ja ens ha posseït del tot, no ho és en absolut. Ans al contrari. I s’està acarnissant especialment amb el sobiranisme.

El PSC fustiga dia sí i dia també els seus socis d’Esquerra, amb una campanya que estigmatitza l’independentisme. Els dards socialistes van dirigits a CiU, però a qui ensorren del tot és a l’independentisme institucional. Perquè, o Montilla renega sense el més mínim pudor d’una ideologia que li ha fet de crossa per esdevenir president, o directament dóna rang d’oficialitat a la renúncia que ERC hauria fet del seu ideari i que hauria obert camí a noves ofertes com Solidaritat o Reagrupament.

Tres opciones irrealizables

Lluís Foix.

Las elecciones anunciadas para el 28 de noviembre en Catalunya se perfilan sobre tres opciones irrealizables en la próxima legislatura. Los partidos independentistas proponen sin complejos la independencia con variaciones en las formas pero claramente dirigidas a tener un estado propio en un futuro más o menos inmediato. Estas fórmulas rupturistas chocan con la Constitución y, además, estarán supeditadas a la representación parlamentaria independentista que salga de las urnas. Hay claridad en el planteamiento pero incertidumbre en el resultado.

La propuesta de Artur Mas se centra en la consecución de un régimen de concierto parecido al que disfrutan en el País Vasco y en Navarra. Es una fórmula resultadista que resolvería de una vez por todas los desequilibrios territoriales en materia de financiación y sería un paso hacia adelante para cambiar sustancialmente las relaciones entre Catalunya y España. Esta propuesta choca también con los mismos impedimentos.

El recuerdo del plan Ibarretxe, “liquidado” en un solo día en el Congreso, no augura un final feliz para esta propuesta central de CiU que de buen seguro sería combatida por socialistas y populares.

A falta de conocer el programa de los socialistas catalanes, José Montilla va a insistir en salvar los muebles del Estatut amputado por el Constitucional y convencer a España a que pase de ser un sistema autonómico para convertirse en un régimen federal. El problema, no menor,

CiU: La soberbia crea perdedores….

Joan Ferran.

Vuelven a tropezar en la misma piedra. La gente de CiU no tiene remedio.Hace cuatro años malograron sus posibilidades de gobernar porque decidieron anatemizar al PP acudiendo al notario. Las relaciones con ERC no cuajaron tampoco merced el gesto altivo que gasto Mas con Carod Rovira y Puigcercos etc,etc. Hoy, a más de dos meses de unas elecciones autonómicas, se permiten el lujo de comentar, sin sonrojarse, como van a fichar independientes para su hipotético futuro gobierno y como se repartirán los cargos institucionales. Error, craso error tanto aspaviento fruto de la prepotencia y la soberbia de los que se creen ganadores sin haber jugado la partida.

El peor enemigo del político es la prepotencia, la mirada de suficiencia del que se cree elegido por la historia o superior en cualidades e inteligencia.

La aparición en pantalla de Artur Mas y su gente, dando por sentado que son los futuros gestores del país, es un síntoma inequívoco de inmadurez política, de irresponsabilidad. De nada les ha servido la travesía del desierto, de poco los llamamientos de Duran a un discurso ponderado y ajustado a lo que reclama su propio electorado…

10 de juliol al 28 de novembre

J.M. Terricabras.

Tal com vaig prometre, torno a ser aquí. Certament, ha estat una aturada llarga que, confio, ens haurà anat bé a tots. Des del 28 de juny fins ara han passat moltes coses. Immediatament després d’escriure el meu darrer post es va produir la publicació de la sentència del Constitucional. L’esperàvem, ens ho esperàvem, però com que precisament no hi teníem cap esperança posada, no ens podia sorprendre gens. A parer meu, el Tribunal fa el que ha de fer: talla i retalla l’Estatut, senzillament perquè fa una interpretació correcta de la Constitució espanyola. És evident –ara més que mai– que els catalans no cabem en aquella Constitució i val més que se’ns digui i se’ns recordi. En aquest sentit, a mi la sentència del Constitucional m’ha agradat. És la que m’esperava i és la que ha servit per treure la bena dels ulls de molta gent que encara es pensava, de bona fe, que això de l’Espanya plural era veritat, que amb Espanya ens podíem entendre, que tots hi posaríem alguna cosa de la nostra part. Doncs, no. Els catalans hi van posar molt (jo no): van acceptar un Estatut rebaixat i descafeïnat; des d’Espanya hi van tornar a posar, a oposar, la Constitució. I això aclareix les coses. Millor.

El 10 de juliol es va produir una manifestació de protesta i indignació absolutament espectacular. La gran majoria dels presents, però, no protestaven simplement per la retallada de l’Estatut, sinó pel fet mateix que el Constitucional s’atrevís ni tan sols a tocar el text aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. I això vol dir que les nostres decisions polítiques sempre han de ser acceptades i no poden ser ni posades en qüestió ni, menys encara, esmenades per ningú. No sé quan tornarem a veure una manifestació com aquella, carregada de raons, d’emocions. El fervor independentista va ser extraordinari.

Sí, trascendental

Miquel Roca.

Todos los analistas y políticos coinciden en atribuir a las próximas elecciones catalanas un carácter trascendental. Se dice que nos jugamos mucho, que estamos en un momento muy delicado, que deberán tomarse grandes decisiones; en definitiva, que los ciudadanos deben decidir en estas elecciones con una perspectiva que va más allá de los próximos cuatro años.

Económicamente, Catalunya ha de recuperar el tiempo perdido y hacerlo sobre unas nuevas bases. Se tardó demasiado en reconocer la gravedad –e incluso la misma existencia– de la crisis, y esto perjudicó notablemente nuestra capacidad de hacerle frente. Y, ahora, cuando en Europa se detectan síntomas de recuperación, Catalunya debería apuntarse a esta tendencia. Para ello habrá que hacer los ajustes y cambios que no se han querido o no se han sabido hacer hasta la fecha.

Que hi ha tanda?

Carme-Laura Gil.

El desig de ser Conseller o Consellera sembla ser incontrolable. Aquesta setmana n’hem tingut un exemple. Un excel·lent alcalde , diputat per CiU seriós i ben considerat al Congrés i al Parlament ha manifestat en un mitjà de comunicació que voldria ser Conseller d’un Govern presidit per Artur Mas.

No sabem si és un oferiment de disponibilitat per part del senyor Alcalde i futur diputat o un recordatori adreçat al President de CDC. En qualsevol cas és una manifestació dissonant que res no afegeix a la seva vàlua contrastada, ben al contrari expressa un objectiu personal indissimulat que ultrapassa el de servir Catalunya com a diputat, que ho serà, i com a membre de CDC, que ho és, o el de treballar des d’un alt càrrec de l’Administració que podria ser-ho. El desig i objectiu personal i polític, per ara, és el de ser membre del Govern.

La declaració no calia.

Una anècdota reveladora

Agustí Colomines.

He aprofitat aquest estiu per llegir el llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’editorial A Contravent, de Quim Torra. L’obra és un compendi de les vivències del veterà Albert Manent com a director general del Departament de Cultura en els primers governs del president Jordi Pujol. Concretament, del 1980 al 1988. Hi aborda la tasca de tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer.

Mentre llegia els primers capítols d’aquest llibre tenia la sensació que alguna cosa no quadrava del tot. Manent explica que l’estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on tenia la residència estival Max Cahner, per oferir-li la conselleria de Cultura en el cas hipotètic que guanyés les eleccions. En un país tan poc avesat a la professionalitat política, em va sobtar l’audàcia de Jordi Pujol, que demostrava ser un policy maker de veritat, més que cap altre dirigent d’aleshores. Cahner es va prendre l’encàrrec amb seriositat i amb la mateixa professionalitat que el futur president. Diu Manent que des de la tardor del 1979, Max Cahner es reunia cada setmana amb un nucli petit d’incondicionals (Miquel Sellarés, Miquel Vilar i Manent mateix) per planificar, encara que fos en el buit, allò que seria el posterior Departament de Cultura. Manent reprodueix fins i tot un esquema de la possible estructura que havia de tenir i els àmbits competencials que havia d’abastar.

No pensis en un Barça-Madrid

Saül Gordillo.

Falten 80 dies per a les eleccions al Parlament. Durant aquest temps la campanya electoral ho envairà tot, fins i tot el Barça-Madrid. Com que últimament el futbol va tan lligat a la política (per la victòria de la roja l’endemà de la gran manifestació independentista del 10-J i ara per la coincidència amb el primer partit contra el Madrid de Mourinho), hi ha qui té temptacions de convertir el 28-N en un enfrontament bipartidista. Un Mas-Montilla, com si a les urnes això fos un Barça-Madrid o un Guardiola-Mourinho. Alguns mitjans opten per aquesta fórmula, com sempre: Pujol o Maragall, Mas o Maragall, Mas o Montilla…

És una tendència que té a veure amb la simplicitat de les campanyes i la cobertura periodística, amb la turbopolítica al capdavall. Centrar l’interès en els dos aspirants amb més possibilitats d’accedir a la presidència. És legítim, però fa la impressió que aquesta campanya requereix una interpretació diferent. L’eix esquerra-dreta està superat com a únic fil argumental. En aquestes eleccions l’eix nacional serà més important que mai, la qual cosa tira per terra els pitjors auguris que alguns havien fet per erosionar Esquerra i la seva aposta. No només no s’ha espanyolitzat Catalunya, sinó que el catalanisme s’ha desplaçat cap al sobiranisme i aquest cap a l’independentisme. Allò que al carrer Nicaragua en diuen la “radicalització” de Convergència. El retorn de Corbacho és la pista que el PSC plantarà cara en aquest terreny.

Eleccions 28-N: Franquisme sociològic

Ramon Tremosa.

Que un govern d’esquerres com el tripartit, des de la seva pretesa superioritat moral, acabi la legislatura convocant les eleccions en un dia de partit Barça-Madrid, em recorda inevitablement els darrers anys del franquisme. Al final de la dictadura tot servia per tapar la mala política i la mala gestió econòmica i el futbol, com a gran esport de masses que llavors començava a ser, era el circ perfecte per aquell dictador cínic que va arribar a dir “haga como yo y no se meta en política”. Us adjunto unes ampliacions del breu comentari que ahir vaig fer al meu facebook, i que avui ha merescut que en Jordi Basté se’n fes ressò a RAC-1 i que en Carles Francino em donés entrada, també a quarts de nou del matí i durant 10 minuts, al seu programa per tal d’explicar el franquisme sociològic de Montilla. Quin ofici, aquest de polític, i quin país!! Ni un ni l’altre em van entrevistar durant la campanya electoral de l’any passat i tampoc no tenen interés en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual hi estic participant directament (ara acabem de tancar una molt important reforma del sistema financer europeu i estem debatent els corredors ferroviaris de mercaderies del futur). No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per a veure qui la diu més grossa…

1.- Tant dolentes són les enquestes del PSC? Ja sabíem que les possibilitats d’un tercer tripartit passen perquè la participació sigui la més baixa de la història a Catalunya, amb el descrèdit i la deslegitimació que aixó comportarà per a l’autonomia catalana i per al proper govern (i les seves reivindicacions). El PSC va passar-se 23 anys dient que Pujol era president gràcies a l’abstenció diferencial catalana, però el segon tripartit batrà el rècord d’abstenció, de vot en blanc i de vot a tot tipus de llistes no-convencionals. Tot un èxit del segon govern d’esquerres.

La visita del Papa i les eleccions

Pau Canaleta.

Així com la majoria d’historiadors consideren que el segle XX no coincideix exactament amb el segle sinó que la seva durada va en funció dels grans esdeveniments (caiguda del mur de Berlín o l’11-S), aquesta campanya electoral no coincidirà amb els 15 dies oficials de campanya. La campanya no s’iniciarà el cap de setmana del 12 de novembre sinó que s’iniciarà el 7 de novembre. Oficialment sí que serà el 12, però en realitat, la visita del Papa Benet XVI a Barcelona serà el tret de sortida de la campanya electoral.

I és que aquesta visita pot influïr molt més del que es pensa en aquesta campanya. No és estrany doncs, que el President Montilla no volgués que la visita coincidís en plena campanya electoral.

I per què influirà?

Doncs pel simbolisme de l’acte -visita del Sant Pare a la Basílica de la Sagrada Família just a l’inici d’unes eleccions que poden suposar la fí del govern d’esquerres i just quan el TGV comença a perforar per sota del temple- i per el perill que suposa per tots els partits, però sobretot per els dos grans.

Perquè em presento

Toni Strubell.

Som a Catalunya 2010. El dia 28 de novembre hi ha eleccions. ¿Seran unes eleccions normals? Jo crec que no ho seran de cap de les maneres. Ho diu molta gent, des de la il.lusió que pot suposar un canvi de debò. Però també des de la por perquè aquest canvi es pugui produir. Tothom sap que a casa nostra poden bellugar-se coses importants. Crec que ha de ser així si com a nació hem de prosperar i tirar endavant. I si hem de donar resposta a allò que demanaven 1.000.000 catalans i catalanes al Passeig de Gràcia de Barcelona el passat 10 de juliol. O ho hem d’ignorar com preconitzen alguns?

Estic segur que són unes eleccions que marcaran tot un nou període. Vénen en un moment en què Catalunya acaba de rebre un dels clatellots polítics i morals més grans del darrer segle, comparable amb la de 1923 o 1939. Com diu una companya de Banyoles, que ha adaptat la lletra de Els Segadors: “a les urnes catalans, ens han declarat la guerra”. Perquè és exactament així. Des de Madrid (on impera una “justícia” polititzada per sobre del Legislatiu, com només passa a les democràcies de molt baixa qualitat), ens han deixat clar que l’autonomia és una aparença, no una realitat. Ens han dit que els punts clau per als quals es va decidir de fer un nou Estatut no són admissibles. Ens han fet perdre cinc anys. I s’han quedat tan tranquils. Ens han dit, en tantes paraules, que no ens accepten tal com som. Fins i tot ens han decretat que una cosa tan sagrada per a tots nosaltres com és la nostra llengua és inferior en rang al seu. Com diu el company i incansable patriota Alfons López Tena, tan sols ens deixen “administrar la misèria a casa nostra”. Ho podem admetre?

El nuevo curso

J.L. López Bulla.

Felizmente terminadas las largas vacaciones agosteñas, desbravadas ya las multitudes y liberados del disfrute diario de la siesta; agradablemente exentos de la inclemente insolación en la playa o del rebaño en la piscina substitutoria, ahuyentadas las visitas recalcitrantes de familiares o de amigos poco deseados y un largo etcétera de incomodidades, nos enfrentamos sin más tapujos a un calendario político de armas tomar que se prolonga hasta las presuntas elecciones al estado federal allá en el marzo del 2012. En el plazo inmediato tenemos el aperitivo del Parlament de Catalunya (ahora con cierta seguridad en la fecha), a finales del próximo noviembre, seguirá un primer plato con las elecciones locales y autonómicas de la primavera próxima y para finalizar el comistrajo tendremos el plato fuerte estatal.

Eso por una parte. Por otra, tenemos los vaivenes de la crisis económica actuante tal que una ruleta rusa o neoliberal que nos distrae, nos asusta o nos da repelús, según como nos va a cada uno. Pero no acaba ahí la cosa, no crean, puesto que los asuntos a devengar son muchos y variados y tienen más aristas que una torre poliédrica de ocho lados. Para comprobarlo hagan simplemente su propia lista de eventos en los que de alguna forma se hallan incluidos ustedes o sus próximos más allegados, tanto porque sus efectos los han de notar en el bolsillo o en la moral, y verán.

Final i balanç de legislatura

Vicent Sanchis.

Com que la dinàmica política d’aquests darrers mesos ha estat més aviat monòtona, la data de les eleccions s’ha convertit en l’enigma de final de legislatura. Un enigma que tots els analistes polítics, sense gaire més feina, pretenen interpretar com si es tractés de la gran càbala. A aquestes alçades, tant se val que el president Montilla proclami demà que les convoca el 24 d’octubre o que coincidiran amb la compra del torró de Nadal. Potser l’actual president de la Generalitat considera que tot pot venir de tres o quatre setmanes més o menys, però, tal com explicaven els dirigents del PSC quan encara tenien reflexos, en la recta final el percentatge de vots en joc és insignificant i no farà variar gaire el resultat. Tal com van les coses, i si no és que totes les enquestes menteixen, el retrocés dels socialistes serà dramàtic, CiU guanyarà les eleccions fregant la majoria absoluta, PP i Iniciativa repetiran resultats i Esquerra perdrà molt o moltíssim. Si els sondejos no s’equivoquen, així serà, malgrat que José Montilla assisteixi a cent actes oficials més o inauguri noranta noves infraestructures. Hi ha una tendència general que només podria variar si hi hagués el gran miracle. El miracle en què deu creure el president Montilla.

L’examen de les eleccions

Dídac Boza.

D’un procés electoral s’espera sempre que sigui clarificador. La mirada a les urnes ens retorna una imatge bastant fidel de nosaltres mateixos. No és només un exercici d’higiene democràtica, les eleccions són també una examen necessari. Tendim a pensar que són els polítics exclusivament els que s’examinen. És un error. Tot i les imperfeccions del sistema, quan els ciutadans d’un país voten en les eleccions despleguen un mirall gegant, d’una potència molt superior a la de qualsevol estudi demoscòpic o anàlisi acadèmica.

El retrat que surti de les eleccions que es faran aquesta tardor a Catalunya és especialment interessant en aquest sentit. Pot haver-hi elements bastant previsibles però també presenta no poques incògnites.

Més enllà de la matemàtica necessària per formar el Govern i organitzar la corresponent oposició, aquestes eleccions ens mostraran fins a quin punt la fatiga ens ha envellit el rostre. Comprovarem com és de gran l’ombra de la desafecció i podrem llegir, a partir dels resultats, si els descontents ho són més per les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya o per la política en general.

De l’urna al safareig

Salvador Cardús.

El lector em permetrà que surti amb un ciri trencat: s’acosten eleccions? haurem de deixar de parlar de política! I és que, en general, si tothom coincideix en l’opinió que la política que fan els partits sol estar excessivament atrapada en el tacticisme miop fins i tot quan s’encara amb els grans temes de fons, a la que s’acosten les eleccions, res del que s’esdevé i res del que es diu no té cap sentit si no és a la llum dels càlculs més rebuscats i malèvols. Per això els partits tenen equips de campanya que no tenen altra feina, durant uns mesos, que buscar el millor resultat electoral per damunt de qualsevol altra consideració. I, és clar, tenen centenars de pretendents a les llistes que han de fer mèrits no pas davant l’electorat, sinó del propi partit.

Sí: arriben les eleccions, i es difícil parlar de política. D’exemples n’hi ha a balquena. Comencem per les respostes dels membres del PSC que publicava divendres aquest diari sobre les seves relacions amb el PSOE. Amb tan honorables com escasses excepcions, s’hi trobaven respostes d’un munt de persones que, tot i viure de la política -o potser per això, perquè en viuen-, semblava que no s’havien assabentat que el Tribunal Constitucional ja havia dictat una sentència -l'”objetivo cumplido” de Zapatero- que els hauria d’haver catapultat d’una vegada per totes de cap a la realitat. Però no: ells tossuts, instal·lats en el que ara ja és el món fantasmagòric d’un federalisme espectral, tot per seguir mantenint la confortabilitat d’un discurs que fa aigües per tot arreu.