Vaga de fum

Toni Aira.

El fum dels cotxes i dels pneumàtics cremats? ¿El fum que treia el cap dels soferts conductors que ahir tarda volien tornar a casa després de treballar i que van trobar-se la ciutat el doble d’embussada que en dia normal, tot per uns quants (molts menys dels qui anaven a rodes)? No. Aquests són importants però no els protagonistes. Perquè ells, els ciutadans que ahir van patir la vaga no en són els culpables. Simplement són aquella majoria silenciosa que no acostuma a manifestar-se més que traient fum pel cap. D’altres provoquen fum tot cremant coses. Però els soferts conductors amb qui ahir vaig compartir via crucis de retorn a casa són les víctimes d’allò que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va batejar com “l’espiral del silenci”. Com a mínim fins ara. Perquè si aquest fenomen descriu allò que la gent no manifesta en públic perquè percep que no està socialment acceptat, jo m’aventuro a predir que tot plegat està vivint els seus últims temps de vigència respecte del malestar que els sindicats desperten en una àmplia majoria de la societat. Jo per exemple tinc ganes de posar-hi veu en tribuna pública, igual com cada dia més gent s’hi pronuncia en el seu entorn més immediat.

Jo els vull parlar del fum en què s’han convertit els sindicats i iniciatives seves com la convocatòria de vaga general d’ahir. Es veu que no van tenir prou amb el Piromusical de la Mercè de diumenge i aquest dimecres cert cos funcionarial de la cosa sindicada va voler projectar els seus propis focs d’artifici per fer-se veure. Per reivindicar que segueixen existint i que fan alguna cosa. La pena és que aquesta “cosa” hagi acabat essent bàsicament la molèstia que provoquen als seus conciutadans. Perquè al poder amic, ja ni pessigolles no li fan.

Carod, gent com cal

Toni Aira.

“José Luis, l’alternativa a la nostra posició és l’extremisme, l’independentisme, la divisió, el lío, el lío. Nosotros no queremos cuatro años más de lío”. Frase per a emmarcar de José Montilla diumenge passat a la Festa de la Rosa, com cada any a la Pineda de Gavà.

D’entrada, hi intuïm lapsus. I és que, de fet, escoltant al president bé podríem pensar que diumenge demanava a crits, a la bona gent socialista de Gavà, que desallotgés el tripartit del Govern perquè ja n’hi ha hagut prou amb quatre anys de de Dragon Kahn i d’esperpent a la Generalitat.

Però el gruix de la frase el trobem en “el lío”, que no embolic. “Lío”, en espanyol. A l’estil Sandro Rosell al Congrés de Penyes, “perquè ho entengui tothom”. M’ha recordat molt a allò del PP d’Aznar en els seus moments més sobrats de la majoria absoluta: “el barullo”. Llavors tot el que no fos votar al PP era contribuir a un festival de sigles que en ple aznarato feien nosa. Sembla com si PSC ara mirés d’imitar-ne l’estratègia, però amb greus problemes de credibilitat. Per pura comparació i constatació empírica.

Unitat contra por

Toni Aira.

França i el seu president estan de moda. Ho celebraré amb una cita de l’exprimer ministre Édouard Balladur: “La por s’utilitza al servei de les dictadures. En democràcia el polític ja no busca fer por, sinó agradar, conquistar amb totes les armes de seducció”. Pobre Balladur. Per molt que hagi escrit Maquiavel en democràcia no coneix món. Catalunya com a mínim.

La por. Francesc-Marc Álvaro en parlava aquesta setmana: “No deien que la por és de dretes?”. En la campanya catalana que ja ens ha posseït del tot, no ho és en absolut. Ans al contrari. I s’està acarnissant especialment amb el sobiranisme.

El PSC fustiga dia sí i dia també els seus socis d’Esquerra, amb una campanya que estigmatitza l’independentisme. Els dards socialistes van dirigits a CiU, però a qui ensorren del tot és a l’independentisme institucional. Perquè, o Montilla renega sense el més mínim pudor d’una ideologia que li ha fet de crossa per esdevenir president, o directament dóna rang d’oficialitat a la renúncia que ERC hauria fet del seu ideari i que hauria obert camí a noves ofertes com Solidaritat o Reagrupament.

Montilla, l'”intentador”

Toni Aira.

Mai hauria pensat que una hipòtesi obriria telenotícies. Això de la possibilitat que l’empresa xinesa Chery faci aterratge a Catalunya ha estat un dels més reeixits encerts propagandístics de la maquinària governamental socialista. I la premsa s’ho ha empassat, com fa habitualment amb el soci gran del tripartit. Com fa molt especialment amb un José Montilla que, sàviament descrit pel professor Ferran Sàez, és “el president de la Generalitat més ben tractat mediàticament de la història moderna de la institució”. D’altra manera, no s’entendria la butlla a què es sotmet un lideratge polític sobretot caracteritzat per intents, per projectes que sovint no quallen.

Dave and the Cameroons

Toni Aira.

“Quan no tingueu res a fer, aneu i abraceu un liberal-demòcrata”. Diu un cronista britànic que aquesta frase la va deixar anar el flamant primer ministre britànic, David ‘Dave’ Cameron, al seu equip d’spin doctors del 10 de Downing Street. Els deu la vida, cert, però també els Lib Dem són una creu per a la maquinària tory d’spinning, sobretot ara que han de compartir poder (i espai físic) amb els del vice primer ministre, Nick Clegg.

La incomoditat és mútua. I comprensible. La roda propagandística necessita d’un cert espai vital, d’una certa tenebra que la mantingui a recer d’ulls estranys, i al cap i a la fi (no ens enganyem, com aquí amb els tripartits) els socis de govern, en temps de campanya permanent, no deixen de ser rivals electorals les 24 hores del dia, els 365 dies de cada un dels 4 anys de mandat.

Galdós final de cicle

Toni Aira.

El tripartit i els qui el composen, PSC, Esquerra i ICV, són a dia d’avui una espècie de Llei de Murphy amb potes. Durant els seus ja set anys llargs de vida, el tripartit ha estat sinònim de Dragon Kahn, d’inestabilitat, de crisi. Però mai tant com en els últims mesos tot allò que s’havien proposat els seus integrants havia tendit tan sistemàticament al desastre.

El PSC, amb un líder i president de la Generalitat que no pot ni assumir fer-se la foto amb un lema com “Som una nació. Catalunya decideix”, és el gran damnificat d’aquest moment que tant flaira a final de règim i que tot apunta que és un final de cicle claríssim. Tot els surt malament. Tot se’ls gira en contra. No n’encerten ni una. No convencen ni els seus.

Ara han quedat en evidència arran de la manifestació de dissabte en favor de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Han demostrat com anys i panys mirant de treure’s del damunt l’etiqueta del PSOE es poden dinamitar en pocs dies. I tot per quedar voluntàriament i unilateralment en evidència per un lema que cap president de la Generalitat no hauria de témer defensar, al carrer o allà on faci falta: que el poble de Catalunya tingui la paraula.

El mestre Cuyàs i els spin doctors

Toni Aira.

Què hi ha de més bonic que aquells qui de sempre has mirat d’imitar (matusserament, és clar) girin per un momentet la vista avall i et diguin “hola!”?? Doncs bé, en Manuel Cuyàs ara fa uns dies va fer més que això. Aquí el meu agraïment al mestre (ara segur que si llegeix això està fent que no amb el cap) i l’article en qüestió:

Riure o no

Llàstima que no siguin a temps d’anar-hi, els que no hi han pogut anar, però Artur Mas, candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, ha celebrat durant unes quantes setmanes seguides una mena de mítings que amb el nom de DOC Sessions han donat una mica de joc nou en mig de tants actes electorals que són com mastegar pa d’ahir.

DOC Sessions és un nom estrany, d’aquells que no saps si pronunciar en català o en anglès –o que quan vols dir en català et surt en anglès encara que no en sàpigues–, i que a mi em recorda els spin doctors de Toni Aira. Toni Aira és un jove periodista i teòric de primera que va escriure un llibre sobre les ments que s’empesquen les grans campanyes polítiques americanes i aconsellen com han d’actuar i què han de dir els candidats. Aquestes ments reben el nom de spin doctors, que és a la vegada el títol del llibre de Toni Aira que fa dos anys li va valdre el premi Trias Fargas d’assaig polític.

Corrupció de la grossa

Toni Aira.

Ni al braç incorrupte de Santa Teresa, no em crec que no hi hagi corrupció. I és que la tenim per tot arreu. És estructural, i no només en la política. Els nostres servidors públics, fins i tot els qui no es serveixen de nosaltres com la llegenda diu que és la norma, no són extraterrestres sinó membres d’una societat que mostra clars símptomes de corrupció. Però d’una d’estructural, no només econòmica, d’on tampoc no se n’escapen la reialesa i el món del futbol.

Aquests dies, el bombardeig mediàtic a tomb del cas Hotel del Palau ha esquitxat amb l’ombra de sospita tot l’arc parlamentari català. Fa posar els pèls de punta fins i tot als ciutadans de moral més laxa. Fins i tot potser a ses senyories, que igual es plantegen de treballar-hi al Parlament, malgrat que això no ho podríem del tot confirmar perquè es flaira que amb l’altra comissió del Palau, la que volen que només esquitxi a uns, ja en tenen prou. Amb tot, malifetes político-econòmiques a banda, hi ha una corrupció més profunda, més de fons, i també possible origen de l’altra. És allò que el sociòleg de moda, Zygmund Bauman, va descriure a La societat individualitzada. És el que hem vist aquests dies a Suècia i a Sud-Àfrica.

La presumpta comissió

Toni Aira.

Dominique Preste, historiador de la ciència, ha escrit una obra que els animo a cruspir amb delit, sobretot si són membres del tripartit, d’ERC, PSC o ICV. Es tracta d’un assaig traduït al català per Josep Batalla i Josep Hereu, i editat per Obrador Edèndum. Parlo de Ciència, diners i política. Imperdible. I aquests dies en què amb exactitud científica els afers de corrupció piquen pendularment com toca la porta de l’actualitat política, fa goig de pensar-hi tot llegint aquest llibre que barreja política i economia. Com a mínim així ens podem abstreure de la grollera activitat en allò que alguns han vingut a denominar “comissió” del Parlament. N’hi ha que fins i tot podran mirar d’autojustificar-se amb uns mínims de dignitat.

Amb tot, permetin-me que comenci per desmentir una llegenda urbana. Des d’ahir mateix ja sabem que això que han muntat els del tripartit i el PP al Parlament, amb presidència d’un fins a data d’avui gairebé inèdit diputat d’ERC, no és una comissió d’investigació. Ens ho ha dit David Martínez Madero, director de l’Oficina Antifrau creada per Montilla i els seus. És ell qui ahir mateix deixava ben al descobert fins a quin punt arriba l’obsessió del tripartit per lapidar l’adversari en plaça pública. Diu Madero: “Hauríem de fer tots una revisió del plantejament de les coses. Les comissions d’investigació, dit pel Tribunal Constitucional, dit per la Llei, pel reglament de la Cambra catalana i el reglament del Congrés, tenen com a finalitat esbrinar les responsabilitats polítiques dels membres del govern (no de l’oposició)”. Per tant, la presumpta comissió pel cas Palau al Parlament, més que això és un abjecte judici paral•lel i sumaríssim a CiU.

Anècdotes que fan govern

Toni Aira.

Em diu un bon amic que en Max Canher ja no recorda els seus temps com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Una immensa pena. Per ell, per un personatge que en l’aspecte personal creava les seves passions enfrontades, però sobretot per aquell polític que va ser i que duia estructures d’Estat al cap quan Jordi Pujol li va fer l’encàrrec de dur-les a la pràctica des del Govern. Una pèrdua, doncs, metàfora de la llunyania d’una generació de governants que aportaven coses en clau de construcció nacional. Perquè, algú podria respondre’m què ha aportat en aquest sentit algun dels actuals consellers del Govern de la Generalitat? Immens desert. I no per pèrdua de memòria.

Certament, el moment és tot un altre. Però això no justifica el subterrani nivell de la majoria dels nostres governants. El contrari seria tant com admetre que ja no tenim reptes d’alçada a assolir. I n’hi ha tants! O és que ja tenim totes les estructures d’Estat que ens pertocarien? Oi que no? I oi que potser a dia d’avui és tant difícil d’aconseguir-les (però en cap cas més) que en aquells temps dels Cahner consellers?

Pujol, a la comissió

Toni Aira.

S’imaginen Jordi Pujol cridat per la Comissió aquesta que el tripartit i el PP han volgut muntar arran del judici del cas Millet que se’ls fa llarg i que pinta que no tindrà sentència abans de les eleccions catalanes? Ara ja han fet el “tots contra CiU” aquell que recorda el pacte que va unir Colom, Vidal-Quadras, Ribó i Nadal l’any 1995 per fer president Parlament Joan Reventós en detriment de l’opció de CiU, Joan Rigol.

L’estampa aquella va ser demolidora. Però el PSC i ERC la podien resistir llavors perquè la feien posant-se amb una CiU en fase pujoliana crepuscular. Ara, en canvi, la imatge transmet una sensació d’impotència flagrant. I per rematar-ho, ara només caldria que a algun insensat li passés pel cap de citar l’expresident Pujol per l’espectacle lamentable que ens prometen al Parlament en els propers mesos. Llavors sí que ja la cosa podria esdevenir del tot tràgica per als socis del tripartit. S’imaginen Pujol replicant/alliçonant Dolors Camats? Daniel Sirera? Joan Ferran? Albert Rivera? Anna Simó? Ells també. Aquesta seria la seva llosa. La porta oberta a la majoria absoluta de CiU que ara encara no apunten les enquestes, potser?

El dilema espanyol

Els 62 firmants*, articulistes de l’AVUI i de vuit diaris catalans més, exigeixen a partits i institucions una “sortida digna” a la situació de l’Estatut al Tribunal Constitucional. Si no, la tria és “involució o secessió”.

El dret col·lectiu a l’autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l’autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells.