Està sobredimensionat el sobiranisme en la campanya del 28 N?

Pau Canaleta.

Aquesta és una de les preguntes que vaig deixar anar en el passat Beers & Politics al que vaig anar a parlar de l’estratègia a les eleccions catalanes i que tant bé resumeix en Xavier Peytibí.

És una pregunta una mica provocadora, però la meva resposta és que sí.

L’independència de Catalunya després de la sentència de l’Estatut i de la manifestació del 10 de juliol, és un “tema” de la campanya electoral, però No és el “tema”. És cert que la sentència del TC llança un missatge demolidor a Catalunya i les seves esperances d’autogovern i que els partits hauran de saber trobar el nou camí per canalitzar aquest anhel, però aquest no serà el tema principal que farà decidir el vot a la majoria dels electors.

Segons el meu humil punt de vista, els temes de les properes eleccions catalanes són 4: canvi, crisi econòmica, independentisme i inmigració.

Aquests són els temes i per a mí, els més determinants seran els dos primers. Per comprovar-ho, només heu de mirar els missatges dels dos grans partits:

Comença el canvi (CiU), El Canvi real (PSC).

I doncs per què el tema de l’independència està essent el tema de la pre-campanya electoral?

Doncs, per què a tots els interessa en major o menor grau:

La visita del Papa i les eleccions

Pau Canaleta.

Així com la majoria d’historiadors consideren que el segle XX no coincideix exactament amb el segle sinó que la seva durada va en funció dels grans esdeveniments (caiguda del mur de Berlín o l’11-S), aquesta campanya electoral no coincidirà amb els 15 dies oficials de campanya. La campanya no s’iniciarà el cap de setmana del 12 de novembre sinó que s’iniciarà el 7 de novembre. Oficialment sí que serà el 12, però en realitat, la visita del Papa Benet XVI a Barcelona serà el tret de sortida de la campanya electoral.

I és que aquesta visita pot influïr molt més del que es pensa en aquesta campanya. No és estrany doncs, que el President Montilla no volgués que la visita coincidís en plena campanya electoral.

I per què influirà?

Doncs pel simbolisme de l’acte -visita del Sant Pare a la Basílica de la Sagrada Família just a l’inici d’unes eleccions que poden suposar la fí del govern d’esquerres i just quan el TGV comença a perforar per sota del temple- i per el perill que suposa per tots els partits, però sobretot per els dos grans.

Els 100 primers dies

Pau Canaleta.

Al cap d’uns díes d’una elecció, els membres de la candidatura guanyadora deixen anar aquesta frase a qualsevol que els escolti: Què cent dies! No ens donen ni trenta dies de gràcia!

La meva resposta sempre és la mateixa: I què us esperàveu?

És cert que es parla dels 100 díes de gràcia de qualsevol govern, i en part és així, si més no en l’opinió pública i els mitjans de comunicació, però no és menys cert que aquest díes són decisius en qualsevol mandat i és normal que les decisions que es prenen en aquest període provoquin reaccions.

Però per què són tant importants els 100 primers díes d’un govern?

La majoria de la ciutadania no segueix habitualment la política.

La batalla de Madrid

Pau Canaleta.

Finalment, Zapatero ha mogut fitxa i ha deixat clar que aposta per la ministra Trinidad Jiménez com a candidata a la presidència de la Comunidad de Madrid. I per si això fós poc, ha deixat clar quin era el seu candidat a l’alcaldia de Madrid.

Sembla que Tomás Gómez ha perdut el pols que ha plantejat a Ferraz, però em temo que al final el veritable perdedor ha estat l’alternativa a Esperanza Aguirre. Sigui quin sigui el resultat final d’aquest pols, ambdues parts hauran sortit tocades.

Si finalment, Trinidad Jiménez és elegida candidata, serà molt difícil que no sigui percebuda com a una imposició de Zapatero -com ja va fer amb ella mateixa a l’alcaldia de Madrid- a la Federació Socialista de Madrid. Serà difícil treure’s la imatge de candidata “cunera” que per amistat al president es presenta i que segurament, tornarà a marxar en cas que perdi les eleccions.

El pòsit de la manifestació del 10 de juliol

Pau Canaleta.

Cap de setmana de contrastos a Catalunya. Ni el millor guionista ho podia haver fet millor. Mostrar en 24 hores dues explosions públiques de les dues ànimes que avui corren a casa nostra. La manifestació de reafirmació nacional –tot i ser plantejada contra la sentència del Tribunal Constitucional- i la celebració espanyola del Mundial de futbol.

En 24 hores una exhibició d’amdós sentiments, que té continuïtat en els balcons de totes i cadascuna de les ciutats de Catalunya.

La casualitat de que els dos fets coincideixin mostren encara amb més claretat el que està passant a la societat catalana. Els sentiments de pertinença són més o menys els mateixos que fa uns anys, però les posicions es tensen. Els terrenys intermitjos van desapareixent. La claretat s’accentua. I això és bó o és dolent? Depèn.

La manifestació i el mundial

Pau Canaleta.

Aquest cap de setmana, aquests dos esdeveniments es simultanearan.

La manifestació, serà multitudinària i l’accès d’Espanya a la final del mundial, tot un èxit. Així que segurament, la temptació de la premsa i l’opinió pública espanyola serà tapar la manifestació de Barcelona amb la final del mundial. No tinc cap dubte que diumenge, la majoria de portades seran per a la roja i dilluns, també. Així doncs, tema resolt.

El problema serà Europa, la premsa internacional. Res més contradictori i per tant, noticiable que just quan un país arriba per primera vegada a una final d’un mundial, el dia abans es produeix una manifestació multitudinària en una part del país reivindicant-se com a nació i reclamant més autogovern. No deu haver passat mai. No tinc cap dubte que la premsa europea en farà un ampli ressó.

Quatre lliçons per a un president

Pau Canaleta.

Aquest post em va sortir ahir a la nit, mentres veia a Joan Laporta abandonar el Camp Nou després de la gran victòria electoral de Sandro Rosell.

I és que estic segur que Joan Laporta haurà tret vàries lliçons de la jornada electoral d’ahir, però m’he vist en cor de destacar les quatre que jo he vist més clares:

1. El síndrome de “l’anec coix”. Als EEUU s’anomena així al president dels EEUU durant la fí del seu segon mandat. Al saber que no repetirà, acostuma a fer tot un seguit d’actuacions que mai faria si s’hagués de tornar a presentar a unes eleccions. Vol deixar la seva empremta fent coses que segurament no seríen aconsellables per la divisió que provoca en lelectorat. Bush, ho va fer, Aznar ho va fer i Laporta ho ha fet. No s’entén d’una altra manera decisions com el nomenament de Cruyff com a President d’Honor del club, la cessió del Camp Nou pel referèndum per la independència o l’ampliació del contracte amb Mediapro.

El problema no és el govern, és l’alternativa

Pau Canaleta.

Finalment s’han aprovat les reformes per retallar el dèficit públic d’Espanya. S’han aprovat per un sol vot de diferència. Gràcies a l’abstenció de CiU, CC i UPN. I és que han votat en contra el PP i la resta de partits.

En qualsevol confrontació electoral, no hi ha alternància si no hi ha alternativa de govern. Un govern mai cau si al davant no té a ningú amb un projecte polític sòlid. Més que el govern, la democràcia ha de vetllar per tal que hi hagi una alternativa sòlida al govern.

I aquest és el problema d’Espanya. Que en un moment com l’actual, no hi ha una alternativa de govern sòlida. L’oposició de Rajoy no és creïble. Més que esperar que el Zapatero caigui pel seu propi pés, hauria de plantejar una alternativa a Zapatero. Però no ho fa…ni ho farà.