Nou intent de procés de pau

Joan Brunet.

El president dels EUA ha tornat també de vacances. Davant seu té oberts diversos fronts. L’un, les “noves” negociacions per a l’establiment d’un procés de pau entre israelians i palestins que hauria de posar punt i final a la llarga història d’un conflicte complex, que ha fet massa víctimes, destruït projectes i generat odis difícils de reconduir. Ningú no dubte que la millor notícia que es podria derivar d’aquestes converses que avui mateix s’han encetat a Washington, seria la de l’assoliment d’acords que assentessin les bases per la creació de l’Estat Palestí. Una condició, aquesta, necessària encara que no suficient per pacificar la zona.

Obama està disposat a complir les promeses electorals. En especial la de recuperar el prestigi dels EUA com a un element cabdal a l’hora de poder contribuir a la pacificació de conflictes que afecten a punts molt calents del planeta i en els quals decisions adoptades per anteriors administracions nordamericanes, han estat determinants en l’evolució d’aquests conflictes. Aquesta voluntat ja l’havia deixat clara Obama en el seu discurs de presa de possessió quan afirmava que “els Estats Units són amics de tots els països i de tots els homes, dones i infants que busquen un futur de pau i de dignitat” i que “estem llestos per assumir el lideratge per a fer-ho possible”. D’aquí també que estigui interessat en aparèixer, ara diplomàticament parlant, com a un actor actiu en l’escenari palestino-israelià. Més després de la recent “retirada” de tropes nordamericanes de l’Iraq que era una altra de les seves promeses electorals.

L’assalt

Xavier Vinader.

Als israelians no els agraden les comissions d’investigació internacional. Es consideren un estat democràtic, amb tots els mecanismes jurídics que això implica i el fet que vinguin de fora a examinar-los ho consideren un atac a la seva independència. “No som una república bananera” –va dir Moshe Ia’alon, el vice-primer ministre. I de moment, les pressions internacionals –especialment les de l’administració Obama– no han obtingut sinó que acceptessin dos observadors estrangers –un seria David Trimble, el premi Nobel irlandès– a la comissió formada per investigar l’entramat de l’assalt del 31 de maig contra la flotilla humanitària que anava cap a Gaza i que va ocasionar nou morts.

Aquets darrers dies he tingut oportunitat de parlar amb alguns veterans del Tsahal –l’exèrcit israelià– molt ben informats sobre determinats aspectes d’aquella operació tan desastrosa. Tots han estan contundents. “Va fallar alguna cosa. Es va planificar molt malament. Tenim prou nivell per a fer-la d’una manera molt mes eficaç.”

Más sobre la agresión a la flotilla de la paz

Joan Ferran.

¡Qué débil y ridícula declaración del Consejo de Seguridad de la ONU! El Consejo de Seguridad se lamenta por las pérdidas de vida de los activistas pacíficos que llevaban ayuda a una Gaza sitiada por el más poderoso ejército de esa zona. Se lamenta y ¿por qué no condena? ¡Este Consejo no condena para nada la acción criminal de Israel ocurrida en aguas internacionales! La acción israelí es peor que la de los piratas somalíes que sí son atacados por barcos de guerra. ¡Qué bonitas y bien estudiadas palabras usa este Consejo que no ayudan para nada a los sitiados en Gaza! Claro está, detrás de esta declaración se encuentra la Mano Nostra del Imperio norteamericano y de sus aliados más cercanos. No me puedo explicar que los países que, en su gran mayoría no están de acuerdo con los crímenes de Israel, sigan haciendo de comparsa a un país que se arroga el derecho del poder sobre todos los demás. Se me olvidaba subrayar que el señor Obama se ha mostrado preocupado por estos hechos. ¿Qué es lo que realmente le preocupa? ¿Acaso la vida de los inocentes, la vida de los millón y medio de palestinos hacinados en Gaza y sometidos a un increíble cerco, peor que el que sufrieron los judíos en el guetto de Varsovia? No parece ser esta su preocupación. No hay duda que este señor al igual que todos sus predecesores protege a Israel, aún a pesar de todos los crímenes que éstos cometan, porque la influencia de los ricachones judío-americanos es determinante para la continuidad del sistema presidencial norteamericano, en donde dos partidos, que de hecho representan los mismos intereses, son elegidos por una masa norteamericana social y políticamente alienada, para continuar por el mismo camino de enriquecer más a los ya muy ricos que dirigen esta orquestación detrás de las bambalinas.

Flotilla 2.0

Jordi Salvia.

Els activistes de la Flota per la Llibertat anaven ben armats. Però a diferència dels fusells d’assalt i els gasos lacrimògens utilitzats durant la matança per les forces israelianes del Tzáhal, els centenars de solidaris disposats a trencar els setge de la franja de Gaza s’havien armat amb ordinadors portàtils, videocàmeres i equips de comunicació via satèl·lit. Els tres catalans que viatjaven a bord de vaixell humanitari Mavi Marmara eren plenament conscients que la informació seria de gran transcendència en l’aventura que tenien entre mans.

Algunes persones estàvem al corrent dels preparatius de la Flota de la Llibertat a través del Facebook de Manuel Tapial i del bloc “Crónicas desde Gaza” que manté juntament amb Laura Arau. L’activitat al mur del Facebook d’en Manu, des que va sortir la Flotilla, va ser trepidant. Un dels moment àlgics de la cobertura feta des de les xarxes socials va ser la difusió d’un vídeo en què advertia que tres fragates de l’exèrcit israelià s’apropaven als seus vaixells i feia una crida a la mobilització. Després d’aquesta advertència van començar dos dies d’un relat ple d’angoixa i esperança que es va truncar a les 3:20 de la matinada de dilluns 31 de maig amb una darrera actualització que deia “Les dades són que 14 vaixells d’Israel envolten la flota de manera il·legal, a més de tenir un ampli desplegament d’helicòpters, zòdiacs i de periodistes en els seus vaixells per enviar la seva propaganda”. Després, el silenci i les tràgiques notícies que arribaren al cap de poques hores.

El dret a l’autodefensa d’Israel

Miquel Sellarès.

Durant la seva història, els diferents governs i les Forces de Defensa d’Israel (IDF) han hagut d’elaborar estratègies de seguretat i defensa difícils d’assimilar en altres situacions i contexts estratègics. Cal recordar un cop més que l’estat d’Israel es troba situat en un enclavament geogràfic que condiciona totes les estratègies defensives, i està rodejat per diversos estats amb centenars de milions de ciutadans àrabs que en la seva immensa majoria senten animadversió en diferents graus sobre l’estat d’Israel.

Feta aquesta introducció, el que cal és preguntar-se, i més des del CEEC, quina hauria d’haver estat l’estratègia defensiva a aplicar. És molt fàcil, a pilota passada, i fent d’observador o analista estratègic suposadament imparcial, criticar l’operació de la Marina Israeliana.

Podia l’estat d’Israel acceptar un comboi naval potenciat per Hamas i Iran que trenques el bloqueig antiterrorista sobre Gaza? Què hagués passat si s’hagués permès trencar aquest bloqueig?

En el conflicto palestino-israelí no podremos construir nada sobre las cenizas, pero sí sobre el diálogo

Leire Pajín.

La semana pasada tuve el gran privilegio de participar en unas jornadas que organizaba en el Senado la Comisión Internacional de Mujeres por una Paz Palestino-Israelí Justa y Sostenible, que trataban sobre la Resolución 1325 del Consejo de Seguridad de la ONU, que habla, entre otras cosas, de una mayor representación de mujeres en todos los niveles de toma de decisiones en la resolución de conflictos.

Nadie podría haber imaginado hace apenas unos días, los terribles acontecimientos que ocurrieron el lunes. Nadie pudo imaginar jamás que, cuando se reunieran mujeres palestinas e israelíes para hablar del proceso de paz y libertad en la zona, tendríamos que dedicar buena parte de la sesión a condenar rotundamente el paso atrás que se ha dado en lugar de avanzar en el camino recorrido.

La sacudida brutal de un nuevo ataque Israelí ha conmocionado a la comunidad internacional, desde luego así ha sido en la española. Todo por la sinrazón de un ataque perpetrado en aguas internacionales y dirigido a una flotilla de suministros y de ayuda humanitaria que se dirigía a Gaza.

En una solución política, pacífica y dialogada, el uso de la fuerza es absolutamente inútil y la lucha por la paz implica mucho más que la ausencia de la guerra, atañe a cuestiones de justicia y equidad que nos comprometen a todos y a todas. Sí se refiere a la necesidad de la gente, al acceso al agua, a la salud, a la educación a la sostenibilidad de los recursos naturales, pero también a la propiedad, al territorio y a la vivienda.

En la renúncia de Helen Thomas

Antoni Bassas.

Pocs mesos abans d’arribar a Washington, el meu antecessor Albert Elfa va fer un reportatge sobre la figura de la periodista Helen Thomas. Un reportatge gairebé obligat: la gairebé nonagenària periodista cobria la Casa Blanca abans que Obama hagués nascut. En concret, informava de la presidència dels Estats Units ininterrompudament des de Kennedy. El millor seient de la minúscula sala de premsa de la Casa Blanca feia anys que era per a ella. Els col•legues s’hi referien com a la degana. L’he vista entrar i sortir de la sala de premsa o l’East Room, sempre acompanyada d’algun company que li ha ofert el braç sol•lícitament.

Recordo la meva primera roda de premsa amb Obama. La primera foto li vaig fer a ella mentre ens esperàvem. Ara ha plegat després de les declaracions que va fer a la càmera del rabí David Nesenoff, que se la va trobar el 27 de maig passat, als jardins de la Casa Blanca, després de participar en els actes del dia de la celebració de l’herència jueva.

La mateixa Thomas ha demanat disculpes per les seves desafortunades paraules, però no ha aclarit si ha plegat o l’han fet plegar, encara que no és difícil endevinar que la cultura política projueva dominant a la vida nord-americana deu haver fet difícil que l’empresa per a la qual treballava, Hearts News Service, la mantingués en nòmina, fins i tot en el cas que ho hagués intentat.

Benvingut a casa

Article sobre David Segarra, periodista valencià que estava en la flota de vaixells que va abordar l’exèrcit israelià la setmana passada.

Xavier Sarrià.

Acabes d’arribar a casa. En teníem ganes. Moltes. Han estat hores i hores de patiment, d’espera, de no saber res de tu. Viatjaves en aquella flota carregada amb tones d’ajuda humanitària. Aquella flota que un dels exèrcits més poderosos del món va assaltar a sang i foc. No van donar massa explicacions. Éreu terroristes, van dir. I això els ha deixat en evidència. Saps? Quan els el conflictes traspassen els titulars de premsa i et toquen de prop, ratifiques la brutal injustícia que els sustenta.

Aquest cop no parlaven de les xifres fredes d’un conflicte enquistat en les nostres misèries. Aquest cop parlaven de tu. I t’hem vist a tots els noticiaris. Amb el teu rostre ferm. Amb la samarreta de ‘País Valencià’ que tu mateix vas dissenyar. A tu, el nostre amic i company de batalles compartides als carrers del Carme o Russafa o Benimaclet o qualsevol altre barri de la nostra València resistent. O a la redacció d’aquell diari humil però heroic anomenat L’Avanç. Tu has estat testimoni. Ulls, orelles i boca. I ens has explicat que els soldats d’elit arribaren de matinada. Que dispararen abans d’assaltar el vaixell. Que et xiulaven les bales a prop. Que malgrat estar visiblement acreditat com a periodista, t’insultaren, et colpejaren i t’amenaçaren. Que vas veure molts ferits. I morts.

Què hi feia David Minoves a l’Aeroport del Prat?

Agustí Colomines.

Llegeixo a elSingularDigital que els cooperants propalestins, veïns de Taradell, Laura Arau i Manuel Tapial, i el periodista valencià David Segarra van criticar la manca de suport del govern espanyol durant la seva detenció a Israel i, també, a l’hora de tornar a casa: “Els bitllets els ha pagat el govern turc”, va assegurar, queixant-se’n, Tapial des de l’aeroport del Prat, on va arribar divendres passat a la tarda al costat dels seus dos companys de fatigues. Diu la crònica que a l’aeroport hi havia desenes de familiars i d’amics que els esperaven. També hi era David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat —que depèn del departament de Vicepresidència. Què hi feia a l’aeroport un alt càrrec del Govern, que és, a més, membre de la Junta de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)? Com és que el capitost de la cooperació catalana no els va pagar el viatge de tornada si se’n sent tan solidari? És que els esmentats activistes només pensen en termes espanyols? Segurament que sí, perquè molt sovint en els ambients dels antitot, l’acceptació de les reivindicacions nacionals és inversament proporcional a la proximitat del cas. Són propalestins però, en canvi, són contraris al nacionalisme català, perquè al seu entendre és burgès de mena. És clar que, quant als palestins, el que importa de veritat no és la reivindicació dels seus drets nacionals, sinó manifestar-se en contra d’Israel i, en darrer terme, dels EUA.

Els activistes i les activistes

Sebastià Alzamora.

Aquests dies ha nascut una nova estrella mediàtica, que no és altra que l’associació de mares i pares d’activistes propalestins (i activistes propalestines). Se’ls reconeix perquè parlen molt de pressa i aparentment se saben de memòria els acords de Ginebra, que citen quan un menys s’ho espera. N’hi ha que fins i tot són professionals del tema, com és el cas del senyor Manuel Espinar, que acumula els càrrecs de pare del cooperant Manuel Tapial, sogre de la també cooperant Laura Arau i president de l’ONG Cultura, Pau i Solidaritat, organització de la qual hem tingut coneixement per primera vegada durant aquests dies, per bé que els mitjans en parlin amb la mateixa familiaritat que si es tractés de Metges Sense Fronteres. El motiu de la requesta que han tingut el senyor Espinar i d’altres membres i membresses de l’AMPA d’activistes propalestins ha estat, és clar, l’assalt a la flotilla humanitària que es dirigia a Gaza per part de la marina israeliana. Per ells hem sabut que els seus fills i les seves filles activistes són persones excel·lents, pacifistes que es dirigien a Gaza carregats de queviures, medicines i bones intencions, i que han estat víctimes incomprensibles d’un abús per part de les autoritats del país hebreu, que com tothom sap és més dolent que la tinya.

No hi ha res que desitgem més fervorosament que el retorn immediat dels activistes propalestins i les activistes propalestines, perquè puguin reunir-se amb els seus pares i mares i tots plegats continuïn lluitant per un món millor, amb salut i alegria. Ara bé, si aquests progenitors tan conscienciats i els seus fills encara més conscienciats volen entendre una mica més com ha estat que s’han vist embolicats en un destret tan lleig com el que els ha tocat de viure aquests dies, en tindrien prou de llegir l’AVUI.

Els jueus i l’Estat d’Israel

Lluís Foix.

Sempre que escric sobre l’Estat d’Israel he de fer la distinció mental entre el poble jueu i l’Estat creat per les Nacions Unides l’any 1948 amb totes les aprovacions dels països que en aquella data formaven part de l’organització internacional. Cal remarcar, per exemple, que el primer reconeixement del nou Estat arribà de Moscou, on governava amb mà de ferro Stalin, tres hores abans que entrés a Tel Aviv el que venia de l’administració Truman de Washington.

Quan parlo dels jueus en general, i de molts d’ells en particular, només tinc motius de respecte i en molts casos d’admiració. Si més no, perquè són persones que han influït molt en la meva formació, en les meves referències morals, en la capacitat creativa del seu treball en els camps de la ciència, la cultura, l’economia i la filosofia.

Fa anys vaig comprar un llibre, The Jewish Contribution to the 20th Century, on apareixen personatges com Sarah Bernhardt, Dustin Hoffman, els germans Marx, Ernst Gombrich, Garri Kaspàrov, Leonard Bernstein, André Previn, Paul Samuelson, Woody Allen, Stanley Kubrick, Steven Spielberg, Max Weber, Isaiah Berlin, George Steiner, Simone Weil, Ludwig Wittgenstein, Albert Einstein, Leon Trotski, Pierre Mendes-France, Sigmund Freud, Katherine Graham, Chaim Weizmann, Yehudi Menuhin, Karl Popper… La llista és inacabable, només el segle passat.