Esta l’independentisme sobrevalorat?

Salvador Pla.

El pròxim 28N sabrem sobre l’actual incertesa de quina força real te l’independentisme. Es cert l’augment  que reflexen certes enquestes i opinions sobre el posicionament de la relació Catalunya – Espanya? O en canvi tot això es queda en paper mullat quan els tres primers partits en nombre de vots que pronostiquen les enquestes no son independentistes? Ha semblat que amb la divisió entre la Solidaritat de Laporta i el Reagrupament de Carretero s’hagi perdut pistonada. I tot plegat, nomes fa 1 any va començar tot el historial de consultes sobiranistes.

Si fem una mirada retrospectiva, l’ independentisme va ser la ideologia que va quedar aïllada durant la transició. Del tipus de pensament més buscat per la dictadura, allò de “rojo y separatista”, els comunistes van entrar dintre del joc institucional i en canvi l’ independentisme va quedar fora.  Als anys 80 l’ independentisme va seguir en una situació quasi clandestina amb la presencia monopolitzadora de Terra Lliure i conseqüència de la seva activitat armada.

El moviment de masses representatiu d’aquell sector, el MDT, va rebre l’estocada de mort amb l’atemptat de Hipercor i la seva vinculació amb l’esquerra abertzale basca.

Fan com qui no ens sent

Salvador Cardús.

“Aigo, vos demanam, aigo, i vos, senyor, mos dau vent”, canta Maria del Mar Bonet en una de les seves bellíssimes i impressionants cançons. I jo no sabria expressar millor la situació que es crearà al nostre país arran de les eleccions del dia 28 de novembre. És a dir, ens trobarem, per una banda, amb una ciutadania que majoritàriament ha pres consciència que l’autonomisme és una via morta que no du enlloc, i de l’altra, unes ofertes electorals que fan curt d’horitzó –encara tossudes a negociar amb Espanya– o que fan curt d’organització, per improvisació o joventut. De manera que mentre el país està assedegat de nous i ambiciosos horitzons, el nostre sistema polític ens ofereix vent, amb propostes condemnades de bell antuvi al fracàs.

La situació té una explicació fàcil: la potència i la precipitació dels fets ha atrapat l’estratègia sempre poruga de la política. La truita s’ha girat des d’aquell divendres 30 de setembre de 2005, en què, com tota la resta de partits, CDC celebrava en una nota de premsa que s’hagués aprovat “un Estatut ambiciós i a l’altura dels anhels de Catalunya”, fins a l’evidència, just cinc anys després, de la impotència d’un nou Estatut que després de la ribotada a les Corts, ha estat finalment sotmès a una constitucional castració química i quirúrgica. Fins al 2003, la representació política al Parlament mostrava una cara més nacionalista del que era el país en realitat.

El Sr. Boada, el nou Willy però “guai”

Carme-Laura Gil.

29.09. Lamentablement i previsible la violència organitzada, aliena a la mnifestació sindical, s’apoderà d’una part de la ciutat, destrossà, trencà, cremà i robà. És una forma de delinqüència grupal-urbana, àvida de provocacions, que s’emborratxa i alimenta amb la violència i el saqueig i l’acoquinament. El final de la jornada de vaga general era previst. Els mossos d’esquadra no en feren de vaga, el Secretari General del Departament d’Interior sí.

Des de l’Ajuntament de Barcelona, l’Alcalde i la Regidora s’adreçaren al Departament d’Interior, el Conseller Saura no hi era, el Secretari general tampoc. Desolada indignació. Els incidents eren greus. On era el Sr. Boada?…

Els de CiU han anat a Euskadi…

Joan Ferran.

Falten dos mesos i mentre un diari publicava l’enèsima enquesta que dona com a guanyadora de les eleccions autonòmiques catalanes a CiU, llegia a El Periódico un interessant reportatge sobre el llenguatge gestual dels polítics. En ell s’afirmava que Artur Mas és un home dominant que vol semblar proper i que aquest era el seu principal error i problema. Per contra, el mateix estudi ens deia que els gestos d’en José Montilla transmeten seny i respectabilitat.

Doncs bé, falten dos mesos per les eleccions i estic segur de què els resultats del comicis no s’assemblaran gaire al d’algunes enquestes. El factor candidat juga molt i Montilla –més enllà dels anàlisis gestuals- traspua molt més rigor i serietat que Artur Mas i algun dels seus mariachis.

Aquest cap de setmana també hem pogut veure a Iñigo Urkullu, president el PNB, parlar amb serenor després d’acordar, amb els socialistes espanyols, aprovar els pressupostos de l’estat pe 2011.

Vivir del negocio

Jordi Barbeta.

Todo el mundo cree que José Luis Rodríguez Zapatero no es un gato, pero lo cierto es que tiene cualidades que sólo se reconocen a los felinos. Esta semana ha vuelto a salvar el pellejo por enésima vez, políticamente hablando se entiende, con el pacto establecido con el Partido Nacionalista Vasco, que le permitirá sacar adelante las cuentas del Estado para el año que viene y, más importante, le evita tener que dimitir y convocar elecciones anticipadas, que es lo que se le venía encima si el dueto fantástico Urkullu-Erkoreka no le hubiera sacado las castañas del fuego. Pero además de comprobar que el presidente del Gobierno y líder del socialismo español tiene siete vidas o más, el acuerdo con el PNV sirve para extraer varias conclusiones clarificadoras sobre el funcionamiento de la política española, empezando por la evidencia y el tópico de que todo es una farsa enorme de la que viven unos cuantos.

Llevaban los gobiernos de Madrid y de Vitoria veinte años negociando el traspaso de las políticas activas de empleo. Llegan los socialistas a Ajuria Enea y desbloquean el asunto. En cuanto Zapatero ha necesitado los votos del PNV, no ha tenido inconveniente en hacer marcha atrás. Reabre la negociación con el PNV y con cien millones más resuelve los presupuestos. Conclusiones: la negociación era un cuento y no hay más criterio que el interés político del momento. Bueno, y que seis diputados nacionalistas aquí y ahora pesan más que nueve socialistas.

Carod, gent com cal

Toni Aira.

“José Luis, l’alternativa a la nostra posició és l’extremisme, l’independentisme, la divisió, el lío, el lío. Nosotros no queremos cuatro años más de lío”. Frase per a emmarcar de José Montilla diumenge passat a la Festa de la Rosa, com cada any a la Pineda de Gavà.

D’entrada, hi intuïm lapsus. I és que, de fet, escoltant al president bé podríem pensar que diumenge demanava a crits, a la bona gent socialista de Gavà, que desallotgés el tripartit del Govern perquè ja n’hi ha hagut prou amb quatre anys de de Dragon Kahn i d’esperpent a la Generalitat.

Però el gruix de la frase el trobem en “el lío”, que no embolic. “Lío”, en espanyol. A l’estil Sandro Rosell al Congrés de Penyes, “perquè ho entengui tothom”. M’ha recordat molt a allò del PP d’Aznar en els seus moments més sobrats de la majoria absoluta: “el barullo”. Llavors tot el que no fos votar al PP era contribuir a un festival de sigles que en ple aznarato feien nosa. Sembla com si PSC ara mirés d’imitar-ne l’estratègia, però amb greus problemes de credibilitat. Per pura comparació i constatació empírica.

Temps de descompte

Mónica Sabata.

La legislatura s’ha acabat. Com tots vostès saben, dimecres passat es va celebrar el darrer ple al Parlament de Catalunya. Per tant, i ara més que mai, som en un temps de descompte i el 28 de novembre marca totalment l’actualitat. En fi, quatre anys després de la presa de possessió de José Montilla com a 128è president de la Generalitat de Catalunya (el 28 de novembre del 2006), ens trobarem en una cruïlla. Servidora és de les que pensa que aquest encreuament té molta transcendència. No en va hi ha molta gent que creu que aquestes eleccions nacionals obriran la porta a l’inici d’una nova etapa.

Aquest nou període estarà profundament marcat per la crisi econòmica que patim des de fa tants mesos. Aquesta crisi condicionarà el nou govern (sigui quin sigui) i l’obligarà a adoptar mesures de recuperació de l’economia per a la creació de llocs de treball que redueixin l’esfereïdor 20% d’atur actual. També estarà absolutament condicionat per les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Ara mateix, és evident que l’encaix entre Catalunya i Espanya està més qüestionat que mai i la reivindicació del dret de decidir s’ha escampat com una taca d’oli. És per això que el nou govern no podrà continuar instal•lat en la dialèctica habitual amb relació a Espanya: la del peix al cove o bé la d’intentar que els polítics espanyols es tornin federalistes perquè aquesta és una quimera impossible. Caldrà forçar les coses amb l’objectiu de permetre que Catalunya avanci quant a la sobirania nacional, econòmica i social.

No va de personalismes

Salvador Cardús.

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.

I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.

Les xifres

Saül Gordillo.

El govern català situa en un 90% el compliment del seu programa. Ho fa per boca del conseller Nadal i penjant un vídeo a youtube.com/gencat. Setmanes enrere el PSC va difondre propaganda amb les xifres comparatives entre els governs Maragall-Montilla i els de Pujol. Hi ha un intent per part dels socialistes d’apropiar-se l’obra de govern, centrant-la en la figura del president. Això sempre passa. Que ho preguntin als alcaldes, que capitalitzen la gestió en detriment dels seus aliats.

En el cas del govern, l’operació coincideix amb les maniobres de distanciament entre els socis. La precampanya ha estat marcada pel desmarcament dels partits d’esquerres, agreujat per l’obús en l’eix nacional de la virulenta retallada estatutària, la condició d’ERC de vincular futurs pactes a un referèndum d’independència i, de passada, el retorn de Corbacho a la política catalana. Cada partit intenta captivar els seus, perquè en mobilització de l’electorat propi avui la campiona és CiU.

Sembla que la manera de satisfer la parròquia de cada partit és marcant perfil respecte als socis, però al mateix temps el tripartit intenta treure pit en aquest tram final.

Mas ha de ser Mas

Marçal Sintes.

Atenent els molts vaticinis que situen Artur Mas com a pròxim president de la Generalitat, alguns no han pogut evitar la temptació d’advertir el ciutadà contra els mals que suposarà el retorn de CiU al poder. El retorn. Aquestes cassandres identifiquen la possible victòria de CiU amb la reedició dels que, al seu parer, van ser els pitjors errors i pecats del pujolisme. Naturalment, sobre els encerts i les aportacions positives del pujolisme no comenten res. Sigui com sigui, no pel fet de venir de qui ve ni amb les òbvies intencions que ve, aquest tipus d’arguments han de ser directament desoïts. Perquè, per dir-ho ras i curt, seria en efecte greu que CiU tornés en comptes d’arribar. La distinció entre una cosa i l’altra potser pot semblar bizantina, però no ho és en absolut. Si Mas vol tenir èxit, ha de ser ell mateix. I el seu govern, si les urnes li encarreguen de formar-lo, ha de ser, radicalment, el seu govern. Això no significa renegar del passat, significa mirar endavant i actuar amb sensatesa.

Aprendre a ser un mateix és justament, al meu parer, un dels importants rèdits que a Artur Mas li han proporcionat aquest set anys de travessia del desert. Contra la salmòdia dels que continuen obsessionats a veure Mas com una seqüela del pujolisme, cal ser rigorosos i subratllar que l’actual líder de CiU no s’assembla a Pujol. Ni per tarannà, ni per formació, ni tampoc pel que fa a gran part dels seus plantejaments ideològics i estratègics. No sentenciaré que no tenen res a veure, però sí que afirmo que són dos polítics del tot diferents.

Apuntava que Mas ha de ser Mas.

Independència o assimilació

Josep Gifreu.

Des de la solemne convocatòria d’eleccions, Montilla ha deixat el rol de president de Catalunya per alinear-se amb una de les dues opcions polítiques generals sobre el futur del país. Té raó en una cosa: aquestes eleccions marcaran l’inici d’una nova etapa de transició en la reconstrucció nacional, i per tant els electors no pensaran només en una legislatura. Aquesta vegada, els electors estaran obligats a pensar en un govern capaç no sols de gestionar les frustracions diàries, sinó d’oferir un horitzó plausible per a l’exercici del dret d’autodeterminació.

En aquest context, Felip Puig va plantejar un interessant dilema: independència o decadència. Ja era hora que un dirigent del principal partit català comenci a plantejar en públic el debat de fons. Que després la màxima aspiració estratègica de CiU es redueixi a demanar el concert econòmic, no ens ve de nou. Durant molts anys vam patir aquest regateig de petit botiguer amb els poders fàctics de l’Estat. Però ara almenys el concert econòmic a la basca ja no seria un peix més al cove, sinó el traspàs de tota la flota pesquera, i això no ho permetrà mai el govern espanyol sense la independència.

En qualsevol cas, resulta apassionant d’assistir a l’eclosió d’un discurs públic on ja no s’obvia amb eufemismes el debat de fons entre Catalunya i Espanya. Els mots prohibits solen precedir el destí de les nacions prohibides. I quan aquells mots –com ara independència, sobirania, separació, secessionisme, estat propi, autodeterminació o dret a decidir– comencen a circular amnistiats pel carrer, al bar, als consells d’administració i als titulars dels informatius, llavors estem a prop de la normalitat democràtica. Ara bé, la formulació del dilema de Puig, no l’acabo de veure prou precisa ni adequada. Parlar de decadència del poble català o de la nació catalana en cas que no s’assoleixi la independència pressuposa que ja s’ha aconseguit la plenitud en algun moment previ. Cosa que, si repassem la convulsa història del nostre país, només des del segle XX fins avui, resulta insostenible.

Muchas gracias, Zapatero

Ignacio Escolar.

El Partido Popular tiene un nuevo referente en temas de inmigración y convivencia, un nuevo paladín. Se llama Xavier García-Albiol, es su alcaldable por Badalona y dice así: “Aquí no tenemos campamentos de gitanos como en Francia, aquí la situación es aún peor porque no están localizados; están repartidos por varios barrios de la ciudad haciendo la vida imposible a los vecinos y, encima, cuando nos quejamos, nos atacan y nos tachan de racistas”. Cabe preguntarse por qué es un problema que los gitanos de Badalona vivan en distintos barrios, como los demás vecinos, en lugar de en campamentos. ¿Son más difíciles de expulsar cuando no están en guetos?

García-Albiol, que no-es-racista-pero, es el mismo candidato del PP que hace unos meses repartió folletos con un explícito lema: “No queremos rumanos”. Después intentó arreglarlo, y fue peor, con el argumento de que “el colectivo rumano-gitano se había instalado para delinquir y robar”. En aquella ocasión, los avergonzados dirigentes del PP se disculparon. “Han sido unas declaraciones extremadamente desafortunadas”, dijo su portavoz González Pons.

Està sobredimensionat el sobiranisme en la campanya del 28 N?

Pau Canaleta.

Aquesta és una de les preguntes que vaig deixar anar en el passat Beers & Politics al que vaig anar a parlar de l’estratègia a les eleccions catalanes i que tant bé resumeix en Xavier Peytibí.

És una pregunta una mica provocadora, però la meva resposta és que sí.

L’independència de Catalunya després de la sentència de l’Estatut i de la manifestació del 10 de juliol, és un “tema” de la campanya electoral, però No és el “tema”. És cert que la sentència del TC llança un missatge demolidor a Catalunya i les seves esperances d’autogovern i que els partits hauran de saber trobar el nou camí per canalitzar aquest anhel, però aquest no serà el tema principal que farà decidir el vot a la majoria dels electors.

Segons el meu humil punt de vista, els temes de les properes eleccions catalanes són 4: canvi, crisi econòmica, independentisme i inmigració.

Aquests són els temes i per a mí, els més determinants seran els dos primers. Per comprovar-ho, només heu de mirar els missatges dels dos grans partits:

Comença el canvi (CiU), El Canvi real (PSC).

I doncs per què el tema de l’independència està essent el tema de la pre-campanya electoral?

Doncs, per què a tots els interessa en major o menor grau:

Unitat contra por

Toni Aira.

França i el seu president estan de moda. Ho celebraré amb una cita de l’exprimer ministre Édouard Balladur: “La por s’utilitza al servei de les dictadures. En democràcia el polític ja no busca fer por, sinó agradar, conquistar amb totes les armes de seducció”. Pobre Balladur. Per molt que hagi escrit Maquiavel en democràcia no coneix món. Catalunya com a mínim.

La por. Francesc-Marc Álvaro en parlava aquesta setmana: “No deien que la por és de dretes?”. En la campanya catalana que ja ens ha posseït del tot, no ho és en absolut. Ans al contrari. I s’està acarnissant especialment amb el sobiranisme.

El PSC fustiga dia sí i dia també els seus socis d’Esquerra, amb una campanya que estigmatitza l’independentisme. Els dards socialistes van dirigits a CiU, però a qui ensorren del tot és a l’independentisme institucional. Perquè, o Montilla renega sense el més mínim pudor d’una ideologia que li ha fet de crossa per esdevenir president, o directament dóna rang d’oficialitat a la renúncia que ERC hauria fet del seu ideari i que hauria obert camí a noves ofertes com Solidaritat o Reagrupament.

País espès

Salvador Cardús.

Dubtava de si titular l’article de País dens. Però no: tenim un país espès, o ens espesseixen. Som espessos més que no pas densos. Qualsevol debat que a qualsevol altre lloc del món va del que es parla, aquí se li fa dir el doble de coses. I, per tant, la discussió és també espessa perquè sempre discutim –com a mínim– dues coses alhora. Quan ja fa molts anys en Vicenç Villatoro va fer aquell magnífic discurs en el lliurament d’uns premis Serra d’Or parlant de la “fatiga de la catalanitat”, crec que també es referia a això, a aquest cansament que comporta que qualsevol petit avenç, a més, l’hem de fer nedant a contracorrent. L’exercici de la catalanitat no tan sols es paga car, sinó que exigeix el doble d’esforç. Que encara no estiguem extenuats i que les expectatives de ser un país normal estiguin en el punt més alt que mai podríem haver imaginat exigirien un estudi multidisciplinari des de les ciències socials i humanes, però que no exclogués la intervenció de biòlegs, neuròlegs, bioquímics i experts en nanociència.

Sí: som políticament espessos, perquè quan el govern compleix els mandats legals desenvolupant en forma de lleis i decrets allò que estableixen normes de rang superior com ara un Estatut –degudament passat per la cambra d’esterilització constitucional–, en lloc de discutir simplement la bondat o no del que estableixen, ho aprofitem per tornar a posar el país de panxa enlaire.

Al voltant de la Diada

Joan B. Culla.

El darrer Onze de Setembre del cicle polític que Catalunya inaugurà a finals del 2003 ha tingut, en aparença, poca història: un desenvolupament tranquil, una decorosa afluència de públic als actes i als espais de la commemoració, una dosi mínima d’incidents i d’estridències… Però, sota aquesta superfície plàcida, a la Diada del 2010 no li han mancat singularitats mereixedores d’alguna anàlisi.

Una d’elles, potser la més espectacular, és la decisió sense precedents del Departament d’Interior de blindar l’ofrena matinal davant l’estàtua de Rafael Casanova a base de crear, al voltant d’aquesta, un perímetre de seguretat de més de 300 metres, impenetrable per a qualsevol ciutadà no acreditat. He manifestat més d’una vegada el meu rebuig frontal envers la mena d’energúmens o d’exaltats que, cada any, aprofitaven la data per anar a xiular, escridassar o insultar els polítics que retien homenatge al conseller en cap. Ara, ¿la solució pròpia d’un país democràtic consistia a tallar la ronda de Sant Pere des del carrer de Bailèn fins al de Méndez Núñez, convertint tot l’entorn del monument en una mena de càpsula oficialista neta de pancartes, d’estelades i de poble en general?

Coherents amb la manca de coratge i de responsabilitat que presideix tota la seva gestió des de fa quatre anys, el conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació –oi que sembla una ironia?–, el senyor Joan Saura, i el seu secretari general, Joan Boada, han invocat per justificar-se raons tècniques.

Tractament de les pulsions

Sebastià Alzamora.

En el seu discurs institucional de l’Onze de Setembre, el president Montilla va recórrer a la psicoanàlisi i va parlar de la necessitat –segons ell– de posar fre a les “pulsions separadores” que determinen les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya. Com era de preveure, tal al·lusió no va ser del gust dels socis d’Esquerra ni de l’oposició de CiU, i de les dues bandes van sorgir veus per demanar-li a Montilla que fos més caut en les seves manifestacions. L’endemà el president va matisar que a Espanya també era tot ple de separadors, en referència a la secció habitual d’animosos trompetistes constitucionals. En definitiva, Montilla va apel·lar a la ja clàssica distinció entre separatistes i separadors, per donar a entendre que uns i altres comptaven amb el seu refús. Com que ell i el seu partit defensen el federalisme autonòmic (per noms que no quedi), no es pot dir que no sigui coherent.

Tampoc se li pot discutir la raó en denunciar l’existència i la persistència d’aquests separadors i consuetudinaris. Això que anomenen el “problema català”, se l’ha muntat Espanya pràcticament soleta: Espanya amb tota la pilota de traumes i complexos que arrossega, en la seva condició d’estat nació jacobí frustrat. Des de la pèrdua de Cuba i Filipines fins a la Guerra Civil passant pel que vostès vulguin: aquesta és la història d’un estat que va voler ser França i no se’n va sortir.

Tres opciones irrealizables

Lluís Foix.

Las elecciones anunciadas para el 28 de noviembre en Catalunya se perfilan sobre tres opciones irrealizables en la próxima legislatura. Los partidos independentistas proponen sin complejos la independencia con variaciones en las formas pero claramente dirigidas a tener un estado propio en un futuro más o menos inmediato. Estas fórmulas rupturistas chocan con la Constitución y, además, estarán supeditadas a la representación parlamentaria independentista que salga de las urnas. Hay claridad en el planteamiento pero incertidumbre en el resultado.

La propuesta de Artur Mas se centra en la consecución de un régimen de concierto parecido al que disfrutan en el País Vasco y en Navarra. Es una fórmula resultadista que resolvería de una vez por todas los desequilibrios territoriales en materia de financiación y sería un paso hacia adelante para cambiar sustancialmente las relaciones entre Catalunya y España. Esta propuesta choca también con los mismos impedimentos.

El recuerdo del plan Ibarretxe, “liquidado” en un solo día en el Congreso, no augura un final feliz para esta propuesta central de CiU que de buen seguro sería combatida por socialistas y populares.

A falta de conocer el programa de los socialistas catalanes, José Montilla va a insistir en salvar los muebles del Estatut amputado por el Constitucional y convencer a España a que pase de ser un sistema autonómico para convertirse en un régimen federal. El problema, no menor,

Diada amb pífies i un encert

Carme-Laura Gil.

La Diada d’enguany ha tingut un aire esbravat, olor a pífia. Dues de mostra. I també un encert.

Primera. L’ofrena floral als peus del monument a Rafel Casanova ha estat esbravada d’aire popular. S’ha convertida en un acte fredament institucional. El Departament d’Interior establí un grotesc cordó sanitari de 200 m. al voltant de l’estàtua del bon conseller en cap de la ciutat per tal d’evitar que el Govern, el Parlament , l’Ajuntament i les forces polítiques escoltessin xiulets, protestes i crits acusant-los de botiflers. En Casanova semblava trist i dolgut perquè fins i tot li havien arrabatat l’estelada reivindicativa que enarborava dignament cada any. El placet dels poítics ha desvirtuat l’ofrena que de popular i sorollosa i viva ha passat a ser un acte necrològic, flors dipositades silenciosament en una tomba. Ni xiulets ni aplaudiments. El prestigi dels morts (per cert, una obra teatral oblidada d’en Sagarra).

Segona. El presentador estrella dels TN3

CiU: La soberbia crea perdedores….

Joan Ferran.

Vuelven a tropezar en la misma piedra. La gente de CiU no tiene remedio.Hace cuatro años malograron sus posibilidades de gobernar porque decidieron anatemizar al PP acudiendo al notario. Las relaciones con ERC no cuajaron tampoco merced el gesto altivo que gasto Mas con Carod Rovira y Puigcercos etc,etc. Hoy, a más de dos meses de unas elecciones autonómicas, se permiten el lujo de comentar, sin sonrojarse, como van a fichar independientes para su hipotético futuro gobierno y como se repartirán los cargos institucionales. Error, craso error tanto aspaviento fruto de la prepotencia y la soberbia de los que se creen ganadores sin haber jugado la partida.

El peor enemigo del político es la prepotencia, la mirada de suficiencia del que se cree elegido por la historia o superior en cualidades e inteligencia.

La aparición en pantalla de Artur Mas y su gente, dando por sentado que son los futuros gestores del país, es un síntoma inequívoco de inmadurez política, de irresponsabilidad. De nada les ha servido la travesía del desierto, de poco los llamamientos de Duran a un discurso ponderado y ajustado a lo que reclama su propio electorado…

10 de juliol al 28 de novembre

J.M. Terricabras.

Tal com vaig prometre, torno a ser aquí. Certament, ha estat una aturada llarga que, confio, ens haurà anat bé a tots. Des del 28 de juny fins ara han passat moltes coses. Immediatament després d’escriure el meu darrer post es va produir la publicació de la sentència del Constitucional. L’esperàvem, ens ho esperàvem, però com que precisament no hi teníem cap esperança posada, no ens podia sorprendre gens. A parer meu, el Tribunal fa el que ha de fer: talla i retalla l’Estatut, senzillament perquè fa una interpretació correcta de la Constitució espanyola. És evident –ara més que mai– que els catalans no cabem en aquella Constitució i val més que se’ns digui i se’ns recordi. En aquest sentit, a mi la sentència del Constitucional m’ha agradat. És la que m’esperava i és la que ha servit per treure la bena dels ulls de molta gent que encara es pensava, de bona fe, que això de l’Espanya plural era veritat, que amb Espanya ens podíem entendre, que tots hi posaríem alguna cosa de la nostra part. Doncs, no. Els catalans hi van posar molt (jo no): van acceptar un Estatut rebaixat i descafeïnat; des d’Espanya hi van tornar a posar, a oposar, la Constitució. I això aclareix les coses. Millor.

El 10 de juliol es va produir una manifestació de protesta i indignació absolutament espectacular. La gran majoria dels presents, però, no protestaven simplement per la retallada de l’Estatut, sinó pel fet mateix que el Constitucional s’atrevís ni tan sols a tocar el text aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. I això vol dir que les nostres decisions polítiques sempre han de ser acceptades i no poden ser ni posades en qüestió ni, menys encara, esmenades per ningú. No sé quan tornarem a veure una manifestació com aquella, carregada de raons, d’emocions. El fervor independentista va ser extraordinari.

Que hi ha tanda?

Carme-Laura Gil.

El desig de ser Conseller o Consellera sembla ser incontrolable. Aquesta setmana n’hem tingut un exemple. Un excel·lent alcalde , diputat per CiU seriós i ben considerat al Congrés i al Parlament ha manifestat en un mitjà de comunicació que voldria ser Conseller d’un Govern presidit per Artur Mas.

No sabem si és un oferiment de disponibilitat per part del senyor Alcalde i futur diputat o un recordatori adreçat al President de CDC. En qualsevol cas és una manifestació dissonant que res no afegeix a la seva vàlua contrastada, ben al contrari expressa un objectiu personal indissimulat que ultrapassa el de servir Catalunya com a diputat, que ho serà, i com a membre de CDC, que ho és, o el de treballar des d’un alt càrrec de l’Administració que podria ser-ho. El desig i objectiu personal i polític, per ara, és el de ser membre del Govern.

La declaració no calia.

Una anècdota reveladora

Agustí Colomines.

He aprofitat aquest estiu per llegir el llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’editorial A Contravent, de Quim Torra. L’obra és un compendi de les vivències del veterà Albert Manent com a director general del Departament de Cultura en els primers governs del president Jordi Pujol. Concretament, del 1980 al 1988. Hi aborda la tasca de tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer.

Mentre llegia els primers capítols d’aquest llibre tenia la sensació que alguna cosa no quadrava del tot. Manent explica que l’estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on tenia la residència estival Max Cahner, per oferir-li la conselleria de Cultura en el cas hipotètic que guanyés les eleccions. En un país tan poc avesat a la professionalitat política, em va sobtar l’audàcia de Jordi Pujol, que demostrava ser un policy maker de veritat, més que cap altre dirigent d’aleshores. Cahner es va prendre l’encàrrec amb seriositat i amb la mateixa professionalitat que el futur president. Diu Manent que des de la tardor del 1979, Max Cahner es reunia cada setmana amb un nucli petit d’incondicionals (Miquel Sellarés, Miquel Vilar i Manent mateix) per planificar, encara que fos en el buit, allò que seria el posterior Departament de Cultura. Manent reprodueix fins i tot un esquema de la possible estructura que havia de tenir i els àmbits competencials que havia d’abastar.

Para Duran Lleida y los suyos …con cariño

Joan Ferran.

En la pastoral semanal que Josep Antoni Duran i LLeida escribe, y envía, a sus afiliados les dice que solo dos formaciones políticas en Catalunya pueden garantizar una correcta gobernavilidad del país. A su entender solo PSC y CiU son equipos lo suficientemente coherentes, solidos y capacitados para administrar con corrección la Generalitat de Catalunya. Quizás tenga razón en esta afirmación, no lo voy a discutir… no, pero al democristiano le patina el razonamiento cuando nos cuenta que el PSC no tiene las manos libres para decidir por si mismo. Ahí ,el amigo Duran, yerra.

¿Como puede el líder de Unió decir eso?

¿Acaso ha olvidado que fue precisamente la opción de pacto del PSC en Catalunya la que liquido sus aspiraciones ministeriales? Pues bien, he creido oportuno escribir…

Pati dels Tarongers, seguirem informant

Dídac Boza.

Pati dels Tarongers. 8 de setembre. Quasi increïble però ha passat un altre any! Les pedres històriques del Palau de la Generalitat tornen a ser discret testimoni d’improvisades tertúlies de grupets, converses que alternen la trivialitat i la transcendència com és costum entre periodistes. A un racó del discret pati, una petita tarima, un micròfon i una senyera (només una, s’ha encarregat de remarcar el president).

Tot molt semblant -quasi idèntic- que l’any passat, i que l’anterior. Tot molt discret i molt acurat. També ho és la representació de membres del Govern. No hi falta, com en els anys anteriors, el vicepresident Carod-Rovira. Pel que fa al tercer soci de Govern, el representant és el conseller Baltasar. Del mateix partit que el president, alguns consellers -Ernest Maragall, Mar Serna i Montserrat Tura- es barregen entre els periodistes. De tots ells, és la titular de Justícia qui sembla exercir enguany una especial capacitat de seducció entre els presents.

Independentistes que ara no volen cap consulta?

Ignasi Llorente.

La independència és un objectiu polític, no una ideologia. Però hi ha qui segueix sense entendre-ho, aferrat a un nacionalisme essencialista, oblidant que el nacionalisme a Catalunya no ha estat mai independentista. Els darrers set anys hi ha hagut un auge de l’independentisme sense precedents i sectors nacionalistes que s’havien mirat la independència amb desdeny s’hi han aproximat, a més de la conversió d’alguns que s’han erigit ara en els únics i genuïns independentistes i que s’atreveixen a atorgar patents.

Aquest sembla el cas d’algun dels empresaris del Cercle Català de Negocis que en aquestes mateixes pàgines sortia a la palestra per arremetre contra ERC, assegurant que ERC no vol la independència i que ells només donarien suport als veritables independentistes.

L’argument al qual s’aferraven és la suposada negativa d’Esquerra a proclamar la independència. Només hi ha dues opcions: o la mentida o la ignorància. I cap de les dues possibilitats és per vanagloriar-se’n. Només haurien d’haver llegit el programa electoral d’Esquerra accessible a tothom des del web http://www.esquerra.cat des d’abans de l’estiu. O haver escoltat el mateix president d’Esquerra, Joan Puigcercós, que en diverses ocasions ha deixat clar que davant una majoria independentista al Parlament s’hauria d’actuar en conseqüència i proclamar la independència.

Otro 11 de Septiembre

Rosa María Artal.

Otro 11 de Septiembre. Uno atraviesa los años deteniéndose apenas en el día en el que nació y en los que lo hicieron los seres queridos, o en los que aquellos murieron. Encuentros, despedidas, compromisos señalados. Y pasan los años sin saber cuál será la fecha en la que otros te recordarán porque te fuiste. Un día cualquiera para ti hasta entonces, por el que pasaste decenas de veces sin reparar en él. Uno atraviesa los días sin saber que algunos se fijarán de forma indeleble.

Probablemente el 11 de Septiembre sea para mí un signo imborrable en el calendario. El primero fue el de Chile en 1973. Amanecía un futuro a estrenar con grandes destellos de promesas. Los libros de la Universidad me detuvieron en el caos que padecía América Latina. Bolivia, Panamá, Uruguay, Argentina en ciernes, Cuba siempre, vivían en dictaduras, igual que España. En el resto, la democracia era muy precaria. Había preguntado un día en clase de COU sobre el diferente destino de los conquistados del norte y del sur del continente. “A los del norte los mataron a todos”, comprendí. A los del sur les robamos y les dejamos genes, cultura y escala de valores. Chile era la esperanza: el socialista Salvador Allende y sus reformas… imposibles. Duele amanecer con la esperanza rota por los tiros que cercenan los sueños. Un botarate –como suelen serlo todos los golpistas- acabó con ellos. Vivimos apasionadamente la peripecia, el final de toda confianza en una solución. Los muertos, los torturados, los despojados, los desaparecidos. Las manos cortadas del asesinado Victor Jara solo porque cantaba con candente ingenuidad. Al amor explotado de Amanda, contra el vecino dictador de Guatemala, Rios Montt, por la paradoja mil y ciento repetida: “Mi padre fue peón de hacienda, y yo un revolucionario, mis hijos pusieron tienda, y mi nieto es funcionario”. El dolor mortal de Pablo Neruda que me había descubierto que cualquier noche se pueden escribir… los versos más tristes. Como querer fuera del amor.

Eleccions 28-N: Franquisme sociològic

Ramon Tremosa.

Que un govern d’esquerres com el tripartit, des de la seva pretesa superioritat moral, acabi la legislatura convocant les eleccions en un dia de partit Barça-Madrid, em recorda inevitablement els darrers anys del franquisme. Al final de la dictadura tot servia per tapar la mala política i la mala gestió econòmica i el futbol, com a gran esport de masses que llavors començava a ser, era el circ perfecte per aquell dictador cínic que va arribar a dir “haga como yo y no se meta en política”. Us adjunto unes ampliacions del breu comentari que ahir vaig fer al meu facebook, i que avui ha merescut que en Jordi Basté se’n fes ressò a RAC-1 i que en Carles Francino em donés entrada, també a quarts de nou del matí i durant 10 minuts, al seu programa per tal d’explicar el franquisme sociològic de Montilla. Quin ofici, aquest de polític, i quin país!! Ni un ni l’altre em van entrevistar durant la campanya electoral de l’any passat i tampoc no tenen interés en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual hi estic participant directament (ara acabem de tancar una molt important reforma del sistema financer europeu i estem debatent els corredors ferroviaris de mercaderies del futur). No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per a veure qui la diu més grossa…

1.- Tant dolentes són les enquestes del PSC? Ja sabíem que les possibilitats d’un tercer tripartit passen perquè la participació sigui la més baixa de la història a Catalunya, amb el descrèdit i la deslegitimació que aixó comportarà per a l’autonomia catalana i per al proper govern (i les seves reivindicacions). El PSC va passar-se 23 anys dient que Pujol era president gràcies a l’abstenció diferencial catalana, però el segon tripartit batrà el rècord d’abstenció, de vot en blanc i de vot a tot tipus de llistes no-convencionals. Tot un èxit del segon govern d’esquerres.

I mentrestant, què?

Agustí Colomines.

L’Avui d’ahir (05-09-10) va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què.

Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il·lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. Però reconec que les insinuacions de Cardús em van doldre. Llegint l’article d’ahir de Cardús, Esperances i poca fe, no entenc per què van discutir-nos. Què ens separava. Potser algun malentès i massa judicis de valors. Sigui com sigui, ens uneix la primera frase del seu article: «Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible». I tant! Com també compateixo amb Cardús, que la independència, quan arribi, «haurà estat resultat d’un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans —sí, també penso en la resta de Països Catalans— només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica.

 I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix.

“Naranjas de la China”

Francesc Sanuy.

Resulta sorprenent que, en plena recta final de la legislatura i quan, a la ruleta, les jeux sont faits, el president de la Generalitat es tregui del barret de copa un possible i presumpte acord d’intencions amb l’empresa xinesa Chery, fabricant d’automòbils, per a estudiar de cara al futur una eventual implantació de la firma xinesa per a acoblar vehicles a Catalunya. Primer, perquè, a final de trajecte, no té cap mena de sentit presentar, com a argument electoralista, una remota probabilitat de materialitzar a mitjà termini una cosa de dubtosa viabilitat i, segon, perquè si la indústria de l’automòbil era una opció important, ja havien tingut abans bones oportunitats per a conservar fàbriques ja existents i per a incentivar la seva expansió, cosa que no es va fer quan calia.

Per exemple, quan hi havia un ministre d’Indústria català, el president de Renault-Nissan, Carlos Ghosn, havia negociat uns ajuts raonables per a instal·lar a Catalunya la fàbrica més important de Nissan a tot Europa. Només calia facilitar la seva sortida de la Zona Franca i, fins i tot, ja s’havien emparaulat els nous terrenys a Òdena, tocant a Igualada. Els tractes ja s’havien aprovat i només faltava signar el conveni redactat de mutu acord. Ai las, quan el president de la multinacional va anar a la Moncloa a signar, el president ZP es va fer enrere i va fer passar amb raons l’executiu visitant. Em diuen que, a part de Clos, a l’acte hi era el respectable i competent economista Trallén i que, com a conseqüència d’aquell incompliment, la Renault-Nissan va optar per duplicar la capacitat de la factoria d’Anglaterra i posar-ne en marxa una de nova a Tànger.

Ja se sap que sempre és preferible mantenir en funcionament una fàbrica i la seva mà d’obra, perquè, si es tanquen les portes, a l’hora de la recuperació, l’emplaçament sempre serà en un altre país més competitiu i el capital humà dels treballadors serà malbaratat.

En general, el tripartito catalán lo ha hecho bien

Vicenç Navarro.

En un artículo titulado “Los intelectuales se alejan del PSC”, El País (15.08.10), en el que se hacía referencia a mi persona, me presentaban como un intelectual que, en contra de lo que la autora del artículo señalaba para la mayoría de intelectuales en Cataluña –que se alejaban y distanciaban de aquel Partido- yo “me aproximaba” a él. Envié un artículo a El País con la intención de corregir esta declaración, pues mi postura hacia el PSC y hacia el tripartito no ha variado –ni me he distanciado, ni me he acercado-, pues continúa siendo igual que al principio de tal gobierno. Fui uno de los intelectuales catalanes que abogó más por que se estableciera, en 2003, tal gobierno tripartito y creo que fue una buena decisión. No ha habido, pues, una aproximación dado que ya era próximo desde el principio y hoy continúo dándole apoyo al tripartito, lo cual no es obstáculo para que lo critique cuando hace falta. Lamento que El País decidiera no publicar mi corrección y agradezco a El Plural que lo haga.

Cataluña tiene hoy un estado del bienestar más bien dotado y más sensible a las necesidades de las clases populares que no cuando el Tripartito inició su mandato. Y su capacidad de gobierno, incluyendo su financiación, es mucho mayor ahora que la heredada del gobierno conservador anterior. Cataluña tiene también un Estatuto que, a pesar de los recortes del Tribunal Constitucional, es mejor que el anterior.

Y los datos hablan por sí mismos.

¿Una lengua impuesta?

Xavier Sala i Martín.

Se han preguntado por qué casi todo el mundo siente simpatía por la causa tibetana y antipatía por la israelí? ¿O por qué la gente se preocupa de la posible extinción de ballenas u osos polares y no le preocupa lo más mínimo la situación de cocobacilos, escarabajos o mantis religiosas? Y es que en el mundo hay dos tipos de causas: las simpáticas y las antipáticas. No sé exactamente qué determina que una causa caiga bien y otra no. Lo que sí sé es que las simpáticas reciben el apoyo económico, político, intelectual, propagandísticoymoral de casi todo el mundo. Las antipáticas no reciben el apoyo de casi nadie.

El miedo a que estas sean sus últimas semanas de vida hace que el tripartito catalán se esté apresurando a aprobar todo tipo de leyes que dejen constancia de que por la Generalitat ha pasado un “Govern catalanista i d’esquerres”. Entre las últimas ocurrencias está un decreto ley que, segúnel conseller de Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, obligará a “acreditar el nivel C de catalán a los nuevos profesores o a los que quieran promocionar a nuevas plazas”.

Autoodi

Saül Gordillo.

Acollirem els immigrants en català, però no pas els catedràtics? Aquesta sí que és bona. Fa anys va esdevenir icona de la catalanofòbia la història d’un paleta d’Olot que per entrar a la brigada municipal havia de passar la prova de català, el famós nivell C. Aquell paleta va ser tan famós com ho ha estat últimament Manuel Nevot, de Fincas Nevot de Vilanova i la Geltrú, sancionat per no retolar en català. La llegenda de la persecució lingüística a Catalunya s’engrandeix ara amb el decret del conseller Josep Huguet, que pretén garantir que els nous professors universitaris sàpiguen la llengua del país. I l’enrenou, novament, ha estat notable.

Alguns dels que diuen aspirar a l’Estat propi, com el professor Xavier Sala i Martín, s’han mostrat absolutament indignat per la mesura del govern, pendent d’aprovació i objecte de matisos declaratius per part d’un altre conseller, Francesc Baltasar. Que els mitjans de comunicació que fomenten l’odi a Catalunya s’enganxin al decret Huguet com un argument espanyolista s’entén perfectament.

Montilla, l'”intentador”

Toni Aira.

Mai hauria pensat que una hipòtesi obriria telenotícies. Això de la possibilitat que l’empresa xinesa Chery faci aterratge a Catalunya ha estat un dels més reeixits encerts propagandístics de la maquinària governamental socialista. I la premsa s’ho ha empassat, com fa habitualment amb el soci gran del tripartit. Com fa molt especialment amb un José Montilla que, sàviament descrit pel professor Ferran Sàez, és “el president de la Generalitat més ben tractat mediàticament de la història moderna de la institució”. D’altra manera, no s’entendria la butlla a què es sotmet un lideratge polític sobretot caracteritzat per intents, per projectes que sovint no quallen.

Extracte d’una carta escrita per la meva àvia a Bordighera el 8 de desembre de 1936: Els insults dels intolerants…

Toni Strubell.

Carta a un amic seu, Francesc Mirabent (professor de filosofia):

“… el Pep ( Josep Trueta) no és de cap societat ni centre d’esquerra. Per diari tenim La Vanguardia i La Publicitat. No és ni d’Acció Catalana. Les seves revistes, totes mèdiques, de tots els països i en totes les llengües. Però quina fama té d’esquerrà i amb la mentalitat de la gent de dreta, aìxò vol dir quasi ser de la FAI. Al venir jo aquí he portat moltes notícies a exiliats que tenen família allí, i tots m’han contestat amb el mateix to. “Tu també, impossible…”.És veu que jo sóc de fusta i el meu marit un boltxevic. Creieu, m’han fet plorar i moltes cartes de ràbia ni les contesto. Fins els espanyols d’aquí, si em coneixen, em fan un paper fredíssim i jo a tots fugo com d’escaldar-me.

A l’hotel ha arribat un periodista nord-americà que amb moto ha seguit tots els fronts. Parla, és clar, dels assassinats dels rojos, però també explica els horrors de Badajoz i altres llocs que requetés i falangistes no han respectat ni dones, ni criatures and afusellaments en massa i sense mediar tribunal de cap mena.

El nuevo curso

J.L. López Bulla.

Felizmente terminadas las largas vacaciones agosteñas, desbravadas ya las multitudes y liberados del disfrute diario de la siesta; agradablemente exentos de la inclemente insolación en la playa o del rebaño en la piscina substitutoria, ahuyentadas las visitas recalcitrantes de familiares o de amigos poco deseados y un largo etcétera de incomodidades, nos enfrentamos sin más tapujos a un calendario político de armas tomar que se prolonga hasta las presuntas elecciones al estado federal allá en el marzo del 2012. En el plazo inmediato tenemos el aperitivo del Parlament de Catalunya (ahora con cierta seguridad en la fecha), a finales del próximo noviembre, seguirá un primer plato con las elecciones locales y autonómicas de la primavera próxima y para finalizar el comistrajo tendremos el plato fuerte estatal.

Eso por una parte. Por otra, tenemos los vaivenes de la crisis económica actuante tal que una ruleta rusa o neoliberal que nos distrae, nos asusta o nos da repelús, según como nos va a cada uno. Pero no acaba ahí la cosa, no crean, puesto que los asuntos a devengar son muchos y variados y tienen más aristas que una torre poliédrica de ocho lados. Para comprobarlo hagan simplemente su propia lista de eventos en los que de alguna forma se hallan incluidos ustedes o sus próximos más allegados, tanto porque sus efectos los han de notar en el bolsillo o en la moral, y verán.

Autononisme, entre la gestió i la fallida

Salvador Garcia.

El pressupost de la Generalitat d’aquest any 2010 és de 32.519€ milions i, afegint-hi altres entitats públiques (neta d’ingressos) arriba a 39.699€ milions. Poca conya. La gestió òptima (o no) d’aquests recursos és fonamental. Cal gestionar-los bé i regular bé l’economia (idealment, bé i només l’estrictament necessari).

Gestió, part fonamental. Però amb això no n’hi ha prou. El finançament de la Generalitat és totalment insuficient. Segons el govern de torn (abans CiU i ara PSC-PSOE-ERC-ICV) sempre aconseguim el millor finançament de la història, excel·lent, però amb aixó no anem enlloc. O anem a la fallida.

Bloomberg fa poc: “Spanish Crisis Threatens Second Front as Catalonia Rates Rise”. Espanya s’enfonsa i Catalunya és part de la culpa. Catalunya en el punt de mira. Dèficit i deute explossiu: el deute de la Generalitat ha passat de 8.248€ milions l’any 2003 a 29.051€ milions previstos (inicialment) pel 2010. I tot això mentre que si es compleix (!!!!!!!!!!!!!!!!) les promeses sobre el nou sistema de finançament (recuperant una anàlisi que vaig fer fa un any) el dèficit fiscal serà entre 15.017€ i 10.028€ milions segons dades del govern català (o entre 15.017€io 10.028€ segons dades del govern espanyol).

Ilusión y decepción

Lluís Foix.

Me encontré hace unos días con Carod-Rovira en la presentación del libro sobre la historia del monasterio de Vallbona de les Monges, última aportación de Josep Maria Sans Travé a lo que ha sido la presencia secular del Cister en Catalunya. La abadesa Anna Camprubí presidía el acto y el vicepresidente Carod, amigo y frecuente visitante del monasterio, tomó la palabra haciendo un guiño a la abadesa situándose en el ámbito de los “que creemos que no creemos” y resumiendo el contenido del libro que él mismo ha prologado y que ha sido editado por el infatigable y fecundo Lluís Pagès.

No está de moda hablar de Carod Rovira que ha cometido errores de bulto en los dos cargos que ha ocupado en los tripartitos de Maragall y Montilla. Una encuesta reciente aparecía como el personaje más odiado en España, una exageración demoscópica que, entre otras cosas, no le permite pasearse tranquilamente por lugares públicos del resto de España.

Ha obtenido los mejores resultados de ERC en la democracia y ahora se dispone a abandonar la política activa si se tiene en cuenta que no va a figurar ni siquiera en las listas del partido que en su día presidió y ni tampoco va a participar en la campaña.

Per evitar l’estrès de la rentrée

Agustí Colomines.

S’acaba l’agost i comença el curs polític. De fet, comença per acabar-lo definitivament. Més tard o més d’hora, aquesta tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. He escrit en un altre lloc (vegeu post anterior) que els set anys de tripartit han estat una veritable màquina de triturar. De triturar polítics i el mateix model de coalició, que al final s’ha demostrat ineficaç. Cap líder del Pacte del Tinell no ha sobreviscut a l’experiment. I molts diputats i diputades del tripartit, tampoc. I és que quan allò que lliga una coalició és l’interès per ocupar el poder més que no pas aplicar un projecte compartit, les discrepàncies sobresurten una vegada i una altra. La manera de fer política del tripartit no ha convençut precisament per això. Diria que fins i tot ha provocat cansament. Arribem a les eleccions amb la llengua fora, esbufegant, amb ganes que s’acabi l’agonia. I si hem de fer cas a les declaracions del primer secretari del PSC, José Montilla, i del president d’ERC, Joan Puigcercós, ni l’un ni l’altre aposten per repetir la fórmula. Així doncs, si ni els que encara ara compateixen coalició i poder creuen en el tripartit, per què hi ha de creure la ciutadania?

Final i balanç de legislatura

Vicent Sanchis.

Com que la dinàmica política d’aquests darrers mesos ha estat més aviat monòtona, la data de les eleccions s’ha convertit en l’enigma de final de legislatura. Un enigma que tots els analistes polítics, sense gaire més feina, pretenen interpretar com si es tractés de la gran càbala. A aquestes alçades, tant se val que el president Montilla proclami demà que les convoca el 24 d’octubre o que coincidiran amb la compra del torró de Nadal. Potser l’actual president de la Generalitat considera que tot pot venir de tres o quatre setmanes més o menys, però, tal com explicaven els dirigents del PSC quan encara tenien reflexos, en la recta final el percentatge de vots en joc és insignificant i no farà variar gaire el resultat. Tal com van les coses, i si no és que totes les enquestes menteixen, el retrocés dels socialistes serà dramàtic, CiU guanyarà les eleccions fregant la majoria absoluta, PP i Iniciativa repetiran resultats i Esquerra perdrà molt o moltíssim. Si els sondejos no s’equivoquen, així serà, malgrat que José Montilla assisteixi a cent actes oficials més o inauguri noranta noves infraestructures. Hi ha una tendència general que només podria variar si hi hagués el gran miracle. El miracle en què deu creure el president Montilla.

Principi de Peter, empresa i política

Salvador Garcia.

Gran lectura d’estiu gràcies a l’amic Pau Dueñas: “El principi de Peter”, de Dr. Laurence J. Peter i Raymond Hull.

El principi de Peter diu que tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència i que, amb el temps, tot lloc tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per a ocupar les seves obligacions (corol·lari de Peter).

Té sentit: saps fer bé una feina i per això et promocionen, i et van promocionant mentre vas fent bé la feina. I quan deixes de fer bé la feina et deixen de promocionar, i per tant acabes fent una feina que no fas especialment bé: has arribat al teu grau d’incompetència. Exemples, un gran mestre no sempre és un bon director d’escola, ni un gran soldat un bon capità, ni un gran jugador de futbol un bon entrenador. I molts més exemples, segur que en coneixes de primera mà.

Felip Puig, entre el cinisme i el nerviosisme

Joan Ferran.

Les declaracions del dirigent convergent Felip Puig, convidant a diferents i significatives personalitats socialistes a abandonar la pertinença al PSC esdevé, més enllà d’una mesquinesa, una prova inequívoca de què el nerviosisme i les contradiccions s’han instal·lat en la coalició nacionalista.

Des del cinisme que el caracteritza, Felip Puig sembla haver oblidat que, a hores d’ara, les úniques desercions significatives que s’han produït en l’escenari polític català provenen de consellers nacionals de CDC camí dels partits que lideren Carretero i Laporta.

Felip Puig obvia també les contínues contradiccions i indefinicions amb les que la seva coalició confon a l’electorat català, sobretot pel que fa a la celebració de referèndums i al sobiranisme.

En aquest sentit cal recordar -per exemple- les declaracions a La Vanguardia de la número dos de la llista convergent, Joana Ortega, negant la naturalesa independentista de CiU i l’enuig manifestat pel “pinyol” convergent al respecte.

La direcció de CDC haurà d’esmerçar esforços per evitar la seva trencadissa en una triple direcció:

1r. La dels que veuen en Reagrupament o SI una opció definida i clara de sobiranisme.

Maragall, el jove

Jordi Cabré.

Cal dir que el president Maragall té tota la raó del món quan justifica, com mai ningú no ho ha fet des de l’independentisme, la necessitat de celebrar un referèndum. Com és sabut, ell creu que els catalans hauríem de poder votar si volem més autogovern, si volem federalisme, si volem les coses tal i com estan o bé si volem la independència. I creu que s’ha de fer el més aviat possible: la raó, i aquí és a on vaig, és segons ell que no podem donar el missatge a les generacions joves que “aquestes qüestions polítiques no s’acaben mai”. Justa la fusta i enhorabona. En efecte, començo a estar cansat (i com jo segur que molts) de la dèria victimista catalana: i amb això no vull dir que no tinguem raons per queixar-nos, tot el contrari. Però sí que potser ens agrada queixar-nos, o ens hi hem acostumat com a mètode. De manera que, quan algú de fora ens pregunta si som una nació o no, sabem respondre que evidentment que sí: però no sabem respondre a la pregunta de per què, si sou una nació, no sou ja independents.

Puigcercós, no uses el nombre del PSC en vano

Joan Ferran.

Mi tocayo Joan –a Puigcercós me refiero- se confunde y confunde. Compruebo que se ha ido a hacer las Américas huyendo de los calores del estío, de la vuelta al ruedo en el Camp Nou protagonizada por otro tocayo -Laporta como es obvio- y del otro Joan con apellido Carretero. Si, y desde el invierno argentino, bajo el cobijo generoso de los catalanes de allá, nos presume de haber “hecho” presidente a José Montilla para afirmar, contundentemente, que el PSC acabara votando no se que cosas…

¡Ay Joan, Joan! Apuntas a tantas dianas que no aciertas ninguna. Te lo he comentado mil veces entre escaños y salones de Parlament. Te lo repetiré una vez más:

El PSC no esta por la gimnasia de los referéndums confusos.

L’autonomia que cal és la digital

Saül Gordillo.

La defensora en funcions del poble espanyol, María Luisa Cava de Llano, troba inútil que els immigrants parlin català. Aquest estiu que molts catalans han practicat unes saludables vacances de turisme interior, és a dir, sense sortir de Catalunya, hauran comprovat com els immigrants que treballen en el sector serveis s’adrecen als clients majoritàriament en català. La nova immigració, que en els últims anys ha fet créixer el país amb un milió i mig d’habitants, s’ha integrat en llengua catalana amb gran normalitat a la Catalunya dita “de comarques”. A l’àrea metropolitana de Barcelona aquesta realitat és matisada, però no pas per l’actuació de la senyora Cava.

Les autoritats de l’Estat –abans el Tribunal Constitucional i ara el Defensor del Poble– han demostrat que no aposten pel respecte a la pluralitat lingüística. El català, cal recordar-ho, és la vuitena llengua amb més parlants a la Unió Europea, la vintena més editada al món i la vint-i-sisena en nombre de pàgines a internet.