El comunicat

Antoni Segura.

Al País Basc fa temps que s’especulava amb la possibilitat que ETA anunciés el cessament de la lluita armada aquest estiu. Ahir es va fer el primer pas en aquest sentit fruit de la pressió de l’esquerra abertzale i dels mediadors internacionals que van participar en l’anterior procés fracassat per a un final dialogat de la violència i que havien exigit a ETA un alto el foc definitiu i verificable per organismes internacionals. En definitiva, seguir els passos que s’havien fet en el cas d’Irlanda del Nord, en què l’abandonament de les armes per part de l’IRA va ser sotmès a un procés de verificació internacional.

Malauradament, però, el comunicat ofereix encara prou punts d’ambigüitat per poder afirmar que ens trobem ja en una situació similar a la que va donar pas a l’acord de Stormont o de Divendres Sant de 1998. El comunicat d’ETA només menciona el cessament de les “accions armades ofensives” i això no és suficient per garantir que la intenció de la direcció de l’organització armada estigui disposada a posar fi definitivament a la violència. Això no obstant, en els primers paràgrafs del text s’intenta legitimar mig segle de lluita armada, la qual cosa té aires de voler aplanar el camí per justificar en comunicats posteriors l’abandonament de les armes.

Filtracions necessàries en democràcia

Antoni Segura.

Els informes filtrats per WikiLeaks revelen secrets que, en alguns casos, ja eren coneguts. A Descenso al caos, Ahmad Rashid ja va advertir del doble joc practicat pel Pakistan en temps de Pervez Musharraf, que amb una mà rebia ajuda militar de Washingon per combatre Al-Qaida i els talibans i amb l’altra recolzava els grups radicals que organitzaven atemptats a l’Afganistan i al Caixmir.

Un doble joc que no excloïa, en la mesura que Washington pressionava, la col·laboració d’Islamabad per fixar objectius que després, en ­accions que estaven al límit de la legalitat, serien bombardejats pels drone (avions no tripulats) amb el resultat freqüent de «danys col·laterals» (víctimes civils). Islamabad també cooperava en accions encobertes contra dirigents talibans o d’Al-Qaida.

Més nova, encara que coneguda, resulta la informació sobre la debilitat de les forces de l’OTAN, el poder militar i la capacitat operativa dels talibans, les massacres de civils i la implicació de senyors de la guerra –aliats del president afganès, Hamid Karzai– en la insurgència.

El final de la violència a Euskadi?

Antoni Segura.

El darrer procés per a un final dialogat de la violència (2003-2007) va tenir actors diferents (PSE, Batasuna, Govern, ETA, PNB) en converses a voltes simultànies i en paral·lel; va comptar amb suports internacionals (governs, fundacions –Henri Dunant–, organitzacions polítiques –Sinn Féin–, Església, assessors experts en Irlanda del Nord i Sud-àfrica); i la societat civil basca s’hi va implicar profundament. Fou multilateral i va deixar finestres obertes. Així, el març passat, la declaració de Brussel·les (signada per quatre premis Nobel –els sud-africans Desmond Tutu i Frederik W. De Klerk i els irlandesos John Hume i Mary Robinson– i per la Fundació Nelson Mandela) exigia a ETA una treva permanent i un desarmament definitiu. I fa uns dies, el mediador sud-africà Brian Currin advocava a Sant Sebastià per negociar segons els principis del senador nord-americà George Mitchell (desarmament total i verificable, ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics) aplicats a Irlanda del Nord. La situació evoluciona molt ràpidament.