La incertesa, el malestar, el futur del país

Antoni Bassas.

Els Estats Units estan amoïnats pel seu futur. Se senten destronats pels països emergents i amenaçats per un dèficit públic (el mes gran del món) que condicionarà per molts anys el seu futur. I això, que, en dades del 2007, els Estats Units tenien el PIB mes gran del món, eren el segon exportador mes gran del món darrere l’àrea euro, i el 2008 encapçalaven el rànquing de competitivitat global. Entre les 10 empreses mes grans del món, n’hi ha quatre de nord-americanes: Exxon Mobil, General Electric, Microsoft i ATT, i tres de xineses: PetroChina, China Mobile i China Petroleum. Bank of America es el cinquè banc del món, darrere tres bancs xinesos l’HSBC britànic. Almenys, la meitat de les deu primeres universitats del món són nord-americanes. Vist així, de què s’amoïnen?

Doncs de l’atur, que continua rondant el 10% (uns quinze milions d’aturats), de la quantitat de gent que ha tornat a viure amb els pares o s’ha buscat un pis de dues habitacions perquè ja no podia pagar la hipoteca de la casa. Que un de cada vuit nord-americans menja gràcies a la beneficència. De la paradoxa que la generació més ben preparada acadèmicament no sempre troba la feina per la qual s’ha preparat. Del fet que estan molt endarrerits en renovables i en alta velocitat ferroviària (ni han començat). Del fet que ja no són capaços d’atraure i capturar tant talent mundial com havien aconseguit atraure.

44 milions de pobres nord-americans

Antoni Bassas.

L’oficina del cens dels Estats Units ha informat que el 2009 els Estats Units van arribar a la xifra de 44 milions de persones que vivien per sota del nivell que es considera pobresa. Això vol dir una de cada set.

No ha estat una sorpresa: la xifra ha anat pujant els darrers anys, tot i que el creixement de l’any passat ha estat notable: el 2009 s’han comptat 4 milions més de pobres que el 2008. Les causes són clares: la pitjor crisi econòmica des del crac del 1929 ha deixat molta gent sense feina.

Als Estats Units una persona sola es considera econòmicament pobra quan ingressa menys de 700 euros al mes. I per a una família de quatre persones, el límit és de 1.435 euros mensuals.

Occident i l’islam

Antoni Bassas.

Marxem de Nova York. A última hora de la tarda de l’11 de setembre hem anat a cobrir la manifestació dels que no volen l’oratori a dues illes de la Zona Zero. Són cinc mil, ben bé. Han guanyat en nombre i per golejada davant els que la defensen. La majoria sembla manifestar-se només contra el centre islàmic allà, però n’hi ha molts que criden contra l’islam, directament. Em diuen que els musulmans no s’integren allà on van, que els eduquen a veure el món entre fidels i infidels, i que només vénen a Occident a aprofitar-se dels nostres avantatges.

Tots porten banderes nord-americanes, i semblen presentar-se com a defensors de les essències nacionals i de l’honor de les víctimes. Els oradors critiquen Obama i Bloomberg. Hi ha aplaudiments per a la cadena FOX. Quan els pregunto a quina distància els semblaria correcte obrir l’oratori em diuen que a mitja milla o “a uns carrers”. No hi han convidat el pastor Terry Jones.

 Al migdia, he entrevistat el rector de la parròquia de Sant Pere, la més antiga de Nova York, a tocar del futur oratori. Mossèn Madigan em recorda que l’imam viatja per tot el món pagat pel Departament d’Estat, explicant als països musulmans la llibertat de culte dels Estats Units. Al rector no li importa que a l’Aràbia Saudita no es puguin obrir esglésies: “Som als Estats Units, no a l’Aràbia. Aquí hi ha llibertat de culte des del primer dia, i és aquí on la gent de tot el món ve a fer estudiar els seus fills. No va a l’Aràbia.” Em diu que el consell de districte va votar a favor del centre, però que com més lluny del barri, hi ha més oposició (segons “The New York Times”, més del 65% dels novaiorquesos voldrien l’oratori en un lloc més convenient). I em diu que el discurs de la por té èxit en èpoques de crisi. Finalment, amb el micròfon apagat m’explica: “Saps quantes televisions europees m’han entrevistat, comptant la TV de Catalunya? Deu. Saps quantes d’americanes? Una. Només volen friquis que cremen alcorans.”

Entre el somni i el malson

Antoni Bassas.

El comunicador conservador Glenn Beck, amb programa diari a les cinc de la tarda a Fox News, ha aconseguit avui reunir un multitud no inferior a les 100.000 persones (però no m’hi poso de peus, que això de comptar gent sempre fa de mal dir si no s’hi posen els instruments). Asseguro, perquè ho he vist personalment, que ha omplert les escales del monument commemoratiu al president Lincoln i els laterals que emmarquen el llac que reflecteix els monuments, fins a la vora de l’obelisc a Washington, però que els voltants de la zona no estaven col•lapsats, i que era possible aparcar relativament a la vora.

Feia sol i calor. Gent predominantment blanca, entre els quaranta i cinquanta anys, moltes famílies, molts vestits amb samarretes amb eslògans o colors patriòtics, sense cap cartell contra ningú (com els va demanar l’organitzador).

La data triada ha estat la del 47è aniversari del discurs del Dr. Martin Luther King que ha passat a la història amb el títol de “He tingut un somni”. La trobada s’ha fet sota el nom de “Restaurant l’honor”.

El missatge principal ha estat impregnat d’una càrrega religiosopatriòtica, més que no pas política en sentit convencional.

Agraït per sempre a Raimon Panikkar

Antoni Bassas.

Les voltes inesperades que dóna la vida han fet que aquest primer escrit al blog després de vacances no sigui per parlar de res dels Estats Units, sinó per dedicar-lo al record del doctor Raimon Panikkar, que va morir ahir.

Tot just fa tres setmanes que el vaig per veure per darrera vegada, a casa seva, a Tavertet (Osona). D’ençà que vaig venir a treballar a Amèrica que parlàvem de tant en tant per telèfon. Les converses van anar-se fent cada vegada més breus, amb la seva veu cada cop més fatigada. Ja feia mesos que no responia a l’abundosa correspondència que li arribava dels cinc continents, o més ben dit, hi responia amb una carta-tipus, en què deia que ja era l’hora d’acabar la seva activitat pública.

El dia 3 d’aquest mes, aprofitant uns dies a Catalunya, vaig pujar a saludar-lo. Em va rebre assegut a la butaca del seu escriptori ja net de les piles de papers i de llibres que sempre vessaven pels quatre cantons.

Guanyarem

Antoni Bassas.

Novament, 4 de juliol. Aquest any, els Estats Units celebraran el 234è aniversari de la proclamació de la independència. El país no fa la seva millor cara, precisament. Té un 9,5% d’atur que no se’n va ni amb aigua calenta. Els estralls de la pitjor recessió des del crac del 1929 encara es noten: negocis que tanquen, famílies que no poden continuar pagant la hipoteca, estudiants que han de posposar el somni d’entrar a la universitat. La guerra de l’Afganistan ja s’ha convertit en la més llarga de la història nord-americana i tampoc està clar que l’estratègia d’Obama de posar-hi 30.000 soldats més acabi amb una victòria, sigui el que sigui el que vulgui dir això en el context de la inacabable guerra contra el terrorisme inaprehensible.

I tot i això, aquí teniu Obama valorant les xifres de l’atur: “Diumenge és 4 de juliol. I aquesta data ens recorda una cosa: que Amèrica mai s’ha fet enrere davant un repte. Hem entomat el que ha vingut, i no ens hem acovardit. Hem pencat més durament, hem innovat, hem competit, i hem guanyat. Això és al nostre ADN”.

El joc del poder

Antoni Bassas.

La cimera del G-8 a Toronto permet observar algunes tendències interessants en matèria de representació del poder polític. D’entrada, el G-8 s’ha reunit en un complex turístic a tres hores al nord de la ciutat, amb la qual cosa el Canadà es fa un anunci turístic. Això és habitual en tots els països i a totes les cimeres. Com ho és també buscar un lloc que permeti l’aïllament policial dels manifestants… i de la premsa. O sigui que semblaria que el G-8 projecta una imatge d’allunyament de la societat, amb els senyors feudals decidint la sort de la plebs tancats darrere els alts murs del seu castell, mentre els seus exèrcits allunyen els malfactors i els ocasionals Robin Hood.

Però el poder controla la seva imatge. Per això és poder. Així que el G-8 ja fa temps que fa seure a la taula alguns pobres: deu països subdesenvolupats, set dels quals africans, més Colòmbia (pel narcotràfic), Jamaica i el decididament entranyable Haití (si Haití fons una criatura en comptes d’un país, algun president del G-8 l’adoptaria).

Una tragèdia de dos mesos seguits

Antoni Bassas.

Un president i una administració estan preparats per una guerra. O dues (l’Iraq i l’Afganistan). I per un col·lapse financer, la fallida d’un gegant del motor o la lluita per una reforma sanitària. I per un incomptable nombre de desgràcies naturals limitades en forma d’inundacions i tornados de les quals ja ni n’informem.

Però no estan preparats ni tecnològicament, ni organitzativament, ni políticament, ni mediàticament per donar resposta a un vessament massiu que contamina el golf de Mèxic des de fa dos mesos, dia i nit, dia i nit, dia i nit, que afecta les costes de quatre estats i ha deixat milers de persones sense feina, qui sap si per sempre. Una catàstrofe a càmera lenta.

Obama va suspendre el seu viatge a Indonèsia i Austràlia per segona vegada per ocupar-se’n. Ha viatjat quatre cops al golf, ha nomenat un almirall com a responsable de l’operatiu d’emergència. I ahir va fer servir el Despatx Oval, per primera vegada, per dirigir-se a la nació i parlar de la crisi. Aigua.

En la renúncia de Helen Thomas

Antoni Bassas.

Pocs mesos abans d’arribar a Washington, el meu antecessor Albert Elfa va fer un reportatge sobre la figura de la periodista Helen Thomas. Un reportatge gairebé obligat: la gairebé nonagenària periodista cobria la Casa Blanca abans que Obama hagués nascut. En concret, informava de la presidència dels Estats Units ininterrompudament des de Kennedy. El millor seient de la minúscula sala de premsa de la Casa Blanca feia anys que era per a ella. Els col•legues s’hi referien com a la degana. L’he vista entrar i sortir de la sala de premsa o l’East Room, sempre acompanyada d’algun company que li ha ofert el braç sol•lícitament.

Recordo la meva primera roda de premsa amb Obama. La primera foto li vaig fer a ella mentre ens esperàvem. Ara ha plegat després de les declaracions que va fer a la càmera del rabí David Nesenoff, que se la va trobar el 27 de maig passat, als jardins de la Casa Blanca, després de participar en els actes del dia de la celebració de l’herència jueva.

La mateixa Thomas ha demanat disculpes per les seves desafortunades paraules, però no ha aclarit si ha plegat o l’han fet plegar, encara que no és difícil endevinar que la cultura política projueva dominant a la vida nord-americana deu haver fet difícil que l’empresa per a la qual treballava, Hearts News Service, la mantingués en nòmina, fins i tot en el cas que ho hagués intentat.

La profunda petjada de l’elefant

Antoni Bassas.

Com molts de vostès, els dissabtes al matí jo tambe sóc un soccer dad de campionat escolar, amb la criatura i el cotxe amunt i avall. A l’últim partit, el tècnic de l’equip contrari duia la samarreta del Barça, la blau cel, amb l’anunci d’UNICEF i la bandera catalana just sota el coll. A milers de quilòmetres, un entrenador donava instruccions mentre lluïa els nostres símbols amb aquella naturalitat.

Quan Laporta va posar la senyera a la samarreta vaig pensar que era redundant. Les quatre barres ja eren a l’escut i al braçal del capità (des de l’època de Montal, una iniciativa que, per cert, ha estat llargament imitada, dins i fora de Catalunya). Però l’altre dia em va fer pensar en la profunditat de les petjades que deixarà aquest president sortint però sense presses.