Esta l’independentisme sobrevalorat?

Salvador Pla.

El pròxim 28N sabrem sobre l’actual incertesa de quina força real te l’independentisme. Es cert l’augment  que reflexen certes enquestes i opinions sobre el posicionament de la relació Catalunya – Espanya? O en canvi tot això es queda en paper mullat quan els tres primers partits en nombre de vots que pronostiquen les enquestes no son independentistes? Ha semblat que amb la divisió entre la Solidaritat de Laporta i el Reagrupament de Carretero s’hagi perdut pistonada. I tot plegat, nomes fa 1 any va començar tot el historial de consultes sobiranistes.

Si fem una mirada retrospectiva, l’ independentisme va ser la ideologia que va quedar aïllada durant la transició. Del tipus de pensament més buscat per la dictadura, allò de “rojo y separatista”, els comunistes van entrar dintre del joc institucional i en canvi l’ independentisme va quedar fora.  Als anys 80 l’ independentisme va seguir en una situació quasi clandestina amb la presencia monopolitzadora de Terra Lliure i conseqüència de la seva activitat armada.

El moviment de masses representatiu d’aquell sector, el MDT, va rebre l’estocada de mort amb l’atemptat de Hipercor i la seva vinculació amb l’esquerra abertzale basca.

La incertesa, el malestar, el futur del país

Antoni Bassas.

Els Estats Units estan amoïnats pel seu futur. Se senten destronats pels països emergents i amenaçats per un dèficit públic (el mes gran del món) que condicionarà per molts anys el seu futur. I això, que, en dades del 2007, els Estats Units tenien el PIB mes gran del món, eren el segon exportador mes gran del món darrere l’àrea euro, i el 2008 encapçalaven el rànquing de competitivitat global. Entre les 10 empreses mes grans del món, n’hi ha quatre de nord-americanes: Exxon Mobil, General Electric, Microsoft i ATT, i tres de xineses: PetroChina, China Mobile i China Petroleum. Bank of America es el cinquè banc del món, darrere tres bancs xinesos l’HSBC britànic. Almenys, la meitat de les deu primeres universitats del món són nord-americanes. Vist així, de què s’amoïnen?

Doncs de l’atur, que continua rondant el 10% (uns quinze milions d’aturats), de la quantitat de gent que ha tornat a viure amb els pares o s’ha buscat un pis de dues habitacions perquè ja no podia pagar la hipoteca de la casa. Que un de cada vuit nord-americans menja gràcies a la beneficència. De la paradoxa que la generació més ben preparada acadèmicament no sempre troba la feina per la qual s’ha preparat. Del fet que estan molt endarrerits en renovables i en alta velocitat ferroviària (ni han començat). Del fet que ja no són capaços d’atraure i capturar tant talent mundial com havien aconseguit atraure.

Rankings universitaris

Ivan Bofarull.

En les darreres setmanes s’han fet públics diversos rankings universitaris, com el que el.labora la Universitat de Shanghai-Jiao Tong, en els que, en general, sembla que les universitats catalanes no surten gaire ben posicionades. El sector de les escoles de negocis ja ha viscut, en la dècada prèvia, la irrupció dels rankings com una eina de comunicació internacional de gran relevància. Els rankings són eines comparatives que tendeixen a simplificar la complexitat i fragmentació de l’oferta de sectors fortament globalitzats. Per una banda, els rankings aporten claredat, ja que fotografien la realitat d’una forma més comprensible i estructurada. Però per una altra banda, tendeixen a reproduir fotografies que defugen de la complexitat. Aquesta és la pròpia naturalesa dels rankings, i per tant, no cal ni obsessionar-s’hi, ni ignorar-los.

El ejemplo irlandés

Ignacio Escolar.

“Abaratar el despido no es el camino para crear empleo, sólo provocará más desigualdades sociales y menos protección a los trabajadores, sobre todo en un país donde todavía nos queda por avanzar en protección social”. La frase no es mía, auque la firmaría. La dijo tal cual Zapatero en enero, salvo en una palabra: “provocará”, en lugar de “provocaría”; he cambiado el tiempo verbal porque de aquel condicional hemos pasado al futuro imperfecto que deja la reforma laboral.

Zapatero ya no lo dice en las entrevistas. Pero en los números, donde es mejor no engañarse, el Gobierno sigue pensando igual. Abaratar el despido no va a crear empleo. Es más, las previsiones sobre paro del Ejecutivo han empeorado, según los Presupuestos que presentó ayer Salgado. No será la reforma laboral, sino la recuperación económica, lo que permitirá que el número de parados empiece a bajar.

Aunque para descubrir América tampoco hacía falta salir de Europa.

Los socialistas madrileños ante su futuro; mucho más que Trini o Tomás

Carlos Carnicero.

Las formas, en democracia, son parte del fondo. Pero llega un momento en que el fondo se puede tragar la forma. Creo que es lo que ha ocurrido con la campaña de las elecciones primarias en Madrid. Trinidad Jiménez, que partió tocada por la torpeza con que el presidente José Luis Rodríguez Zapatero la trató de imponer, ha conquistado su legitimidad en una campaña inteligente e innovadora en la que ha antepuesto sus proyectos sobre el futuro de los madrileños al poder orgánico del partido. Y en esa dialéctica, el retrato de Tomás Gómez ha salido sepia, porque el papel donde se imprimió ya se ha quedado antiguo y obsoleto. Es el socialismo encerrado en cada casa del pueblo para que no entre quien no sea adicto al jefe. Trinidad simboliza la posibilidad de que en esas casas del pueblo entre aire fresco y se proyecten hacia fuera. Tengo respeto por los dos, pero creo que ahora mismo Tomás es más de lo mismo en un partido que lleva tres años acomodado a la oposición y al que parece que le asusta el poder.

Los partidos de izquierda necesitan una profunda renovación que acabe con las taifas como sustitutivo del control de los militantes. Los señores feudales tienen que dar paso a la asamblea no permanente. Cada caballero feudal no puede seguir contando con incondicionales y los proyectos tienen que cabalgar sobre los liderazgos y no al revés. La época medieval de la política en la que los barones pactaban con el rey sin tener en cuenta a los militantes tiene que tocar a su fin. Y lo que propone Tomás es ese viejo socialismo provinciano que se ha hecho impermeable a la sociedad.

Fan com qui no ens sent

Salvador Cardús.

“Aigo, vos demanam, aigo, i vos, senyor, mos dau vent”, canta Maria del Mar Bonet en una de les seves bellíssimes i impressionants cançons. I jo no sabria expressar millor la situació que es crearà al nostre país arran de les eleccions del dia 28 de novembre. És a dir, ens trobarem, per una banda, amb una ciutadania que majoritàriament ha pres consciència que l’autonomisme és una via morta que no du enlloc, i de l’altra, unes ofertes electorals que fan curt d’horitzó –encara tossudes a negociar amb Espanya– o que fan curt d’organització, per improvisació o joventut. De manera que mentre el país està assedegat de nous i ambiciosos horitzons, el nostre sistema polític ens ofereix vent, amb propostes condemnades de bell antuvi al fracàs.

La situació té una explicació fàcil: la potència i la precipitació dels fets ha atrapat l’estratègia sempre poruga de la política. La truita s’ha girat des d’aquell divendres 30 de setembre de 2005, en què, com tota la resta de partits, CDC celebrava en una nota de premsa que s’hagués aprovat “un Estatut ambiciós i a l’altura dels anhels de Catalunya”, fins a l’evidència, just cinc anys després, de la impotència d’un nou Estatut que després de la ribotada a les Corts, ha estat finalment sotmès a una constitucional castració química i quirúrgica. Fins al 2003, la representació política al Parlament mostrava una cara més nacionalista del que era el país en realitat.

Por qué las políticas del gobierno Zapatero deben cambiar

Vicenç Navarro.

Digan lo que digan los medios, lo que ocurrió el 29 de septiembre mostró que la convocatoria de huelga general de los sindicatos mayoritarios del país, CCOO y UGT, fue exitosa en la mayoría de centros urbanos de España. El consumo de electricidad de las horas punta del día 29 descendió casi al nivel de un día de vacaciones, mostrando que la actividad laboral se había interrumpido significadamente en el periodo laboral. Este éxito debiera hacer reflexionar al gobierno socialista español y a sus defensores en los medios. No dudo de que la mayoría de dirigentes del gobierno socialista creen sinceramente que las medidas tomadas por el gobierno (que no pueden negar representan un recorte sustancial de los derechos de los trabajadores y una reducción de la ya escasa financiación del estado del bienestar) son necesarias para calmar a los mercados financieros (frase repetida mil veces) y, como decía Carlos Solchaga, el ex Ministro de Economía del gobierno Felipe González, “atraer así inversión extranjera que servirá para impulsar la obra pública y, por lo tanto, crear empleo” (El País. 29.09.10). Esta visión ha alcanzado una categoría de dogma, no sólo entre los dirigentes del gobierno (y medios de difusión afines a ellos), sino también entre la derecha española, tanto en su versión española (PP), como en la periférica catalana (CIU) y vasca (PNV). Se tiene que hacer una distinción, sin embargo, entre el dogma sostenido por las derechas y el sostenido por los defensores del gobierno socialista. Los primeros han asumido siempre que lo que beneficia al mundo empresarial y a la banca beneficia automáticamente al país, identificando los intereses de los primeros con los intereses de los segundos. Este supuesto se hace a pesar de la enorme evidencia de que ello no es así (la crisis actual la ha creado la banca con la complicidad del mundo empresarial). No obstante, repiten machaconamente aquel argumento promoviendo una versión de la realidad que favorece los intereses de clase que siempre han representado. La evidencia de ello es abrumadora. Una mayor consecuencia de las políticas que han llevado a cabo cuando han gobernado ha sido la polarización de las rentas en el país.

Vaga de fum

Toni Aira.

El fum dels cotxes i dels pneumàtics cremats? ¿El fum que treia el cap dels soferts conductors que ahir tarda volien tornar a casa després de treballar i que van trobar-se la ciutat el doble d’embussada que en dia normal, tot per uns quants (molts menys dels qui anaven a rodes)? No. Aquests són importants però no els protagonistes. Perquè ells, els ciutadans que ahir van patir la vaga no en són els culpables. Simplement són aquella majoria silenciosa que no acostuma a manifestar-se més que traient fum pel cap. D’altres provoquen fum tot cremant coses. Però els soferts conductors amb qui ahir vaig compartir via crucis de retorn a casa són les víctimes d’allò que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va batejar com “l’espiral del silenci”. Com a mínim fins ara. Perquè si aquest fenomen descriu allò que la gent no manifesta en públic perquè percep que no està socialment acceptat, jo m’aventuro a predir que tot plegat està vivint els seus últims temps de vigència respecte del malestar que els sindicats desperten en una àmplia majoria de la societat. Jo per exemple tinc ganes de posar-hi veu en tribuna pública, igual com cada dia més gent s’hi pronuncia en el seu entorn més immediat.

Jo els vull parlar del fum en què s’han convertit els sindicats i iniciatives seves com la convocatòria de vaga general d’ahir. Es veu que no van tenir prou amb el Piromusical de la Mercè de diumenge i aquest dimecres cert cos funcionarial de la cosa sindicada va voler projectar els seus propis focs d’artifici per fer-se veure. Per reivindicar que segueixen existint i que fan alguna cosa. La pena és que aquesta “cosa” hagi acabat essent bàsicament la molèstia que provoquen als seus conciutadans. Perquè al poder amic, ja ni pessigolles no li fan.

Per què es fa una vaga general?

Jordi Serrano.

Estic indignat, la major part dels mitjans de comunicació han tingut als darrers dies una sola preocupació, s’han erigit en els defensors a ultrança dels drets dels treballadors alienats que volien anar a treballar. No he sentit Josep Cuní preguntant a Joan Rosell si podia garantir a tots els treballadors el dret a fer vaga. Si podia garantir que cap treballador que ha fet vaga sigui acomiadat; que a cap treballador català que ha fet vaga no se li renovaria el contracte per aquest fet; que cap empresari faria la vida impossible a un treballador fins a fer-lo emmalaltir per estalviar-se la meitat de la indemnització. Que fàcil i que covard és ser dur amb els dèbils!

Resulta que en aquest país hi ha unes eleccions, guanya l’esquerra que afirma que no farà cap reforma contra els treballadors. I els mercats diuen que les eleccions no valen, que cal aplicar el seu programa. De fet es reuneixen amb Zapatero a Nova York fa pocs dies i li detallen el que cal fer. Entre aquests hi ha Goldman Sachs, Soros i Paulson and Co., tots ells culpables de la crisi, i si el món fos just, serien a la presó.

… Y la huelga general se hizo

J.L. López Bulla.

El pescado está vendido: la huelga general se está haciendo; las notas que vienen a continuación son unas primeras reflexiones de urgencia. Tienen como objetivo servir de aproximado guión para un trabajo posterior más pormenorizado. Estas anotaciones van en la siguiente dirección: 1) la huelga general ha sido una contundente enmienda a la totalidad tanto de la reforma laboral como de las políticas económicas que se han puesto en marcha; 2) el sindicalismo confederal debe hacer una oferta capaz de propiciar una salida a esta situación; 3) todos los sujetos que, en mayor o menor medida, son corresponsables de la gran movilización deberían propiciar un foro de diálogo habitual; 4) tras la jornada europea del día 29 de septiembre, la Confederación Europea de Sindicatos está en condiciones de recuperar el protagonismo.

1.– Las organizaciones sindicales convocantes de la huelga general han conseguido sus objetivos, y quienes dieron su apoyo –que no fueron pocos– comparten la distinción de haber participado en una movilización democrática impulsada por la razón crítica.

El Sr. Boada, el nou Willy però “guai”

Carme-Laura Gil.

29.09. Lamentablement i previsible la violència organitzada, aliena a la mnifestació sindical, s’apoderà d’una part de la ciutat, destrossà, trencà, cremà i robà. És una forma de delinqüència grupal-urbana, àvida de provocacions, que s’emborratxa i alimenta amb la violència i el saqueig i l’acoquinament. El final de la jornada de vaga general era previst. Els mossos d’esquadra no en feren de vaga, el Secretari General del Departament d’Interior sí.

Des de l’Ajuntament de Barcelona, l’Alcalde i la Regidora s’adreçaren al Departament d’Interior, el Conseller Saura no hi era, el Secretari general tampoc. Desolada indignació. Els incidents eren greus. On era el Sr. Boada?…

¿A quién pertenece África?

F. Mayor Zaragoza.

Hace años (en 1996 aproximadamente) hice esta pregunta, como Director General de la UNESCO, en el curso de una reunión sobre desarrollo en África. Uno de los presentes había indicado las dificultades que se oponían, por la corrupción, al correcto uso de las ayudas recibidas. En mi intervención, dije que podía ser cierto en algunos casos y que eran bien conocidos algunos corruptos. Pero añadí que me preocupaban mucho más los corruptores. La cuestión importante es saber quiénes son los propietarios reales y a quienes benefician de verdad los inmensos recursos naturales (oro, diamantes, petróleo, gas, bauxita, coltán, uranio) de África.

No ha cesado la explotación. Unas cuantas empresas multinacionales siguen teniendo en sus manos las fuentes de energía y la riqueza mineral del continente. ¡Otros compran tierras directamente! La impunidad que existe en el espacio supranacional es total, porque los G-7, G-8 y G-20 no han podido sustituir, quieran reconocerlo o no, a las Naciones Unidas.

Los grandes barcos-tanques de petróleo no cumplen con las disposiciones adecuadas para garantizar que el transporte se efectúa en las debidas condiciones. Y el medio ambiente no se tiene en cuenta, especialmente en la explotación de las minas de oro…

Hace poco leíamos

La exclusión del catalanismo de la doctrina constitucional

Jordi Barbeta.

El pacto PSOE-PP para renovar cuatro magistrados del Tribunal Constitucional confirma la involución política que significó la sentencia contra el Estatut y demuestra que el Partido Socialista comparte con el PP ya sin ningún disimulo la voluntad política de consumar la marcha atrás del pacto constitucional de 1978. El espíritu de las aportaciones que hizo el catalanismo político a la Constitución española quedó definitivamente neutralizado y, por si acaso, los dos grandes partidos españoles se aseguran de que no acceda al tribunal ningún magistrado que pudiera recordarlo.

El Gobierno y el PSOE se comprometieron solemnemente con el president Montilla a renovar el TC antes de la sentencia del Estatut e incluso amagaron con forzar la modificación de la ley orgánica si el PP se empecinaba en impedirla. Lo suyo fue puro teatro. Gobierno y PSOE no sólo no movieron un dedo, sino que apresuraron al tribunal para que fallara sobre el Estatut antes de que las iniciativas catalanas en el Senado les pusieran en evidencia.

El tribunal sentenció el Estatut y entonces sí que todo eran prisas para renovar el tribunal y cambiar la correlación interna antes de la sentencia sobre la ley del aborto.

El “fuego amigo” cerca a Zapatero

Lluís Foix.

Ha sido una huelga contra las reformas de Zapatero. No ha paralizado el país como pretendían los sindicatos. Una huelga general es un pulso serio contra el gobierno. La de 1988 castigó severamente a Felipe González y la de 2002 significó el comienzo del declive del ensoberbecido Aznar.

La huelga contra Zapatero pretendía ir sólo un poco contra Zapatero. De ahí que su éxito se haya diluido en discursos reivindicativos para esconder el hecho que el país no se paró totalmente como en las otras dos huelgas generales. Los mensajes de guante blanco entre gobierno y sindicatos en los días previos a la huelga se mantuvieron a la hora de hacer balance en el día de hoy.

El ministro Corbacho no ha querido romper los puentes con los sindicatos y ni siquiera se ha molestado en cuantificar la participación en la huelga. Ha sido la primera huelga en la que las redes sociales han tenido un papel preponderante. Prácticamente todos los periódicos han llegado a los quioscos y las ediciones digitales han mantenido una actualización constante sobre los hechos.

No ha tenido mucho sentido la huelga absoluta de la radio y televisión públicas catalanas en un día en que habrían prestado un buen servicio público informando de cuanto ocurría. Tiene gracia que las imágenes de cuanto ocurría en Barcelona las suministraran cadenas con sede en Madrid.

Vaga general: primeres conclusions

Jordi Marti Font.

En primer lloc una primera conclusió és més que evident. Més enllà de les valoracions que faci el govern estatal, les diverses administracions, els mass media, i els mateixos “agents socials”, el fet és que l’èxit de la vaga ha estat com bastant evident. Malgrat l’ofensiva mediàtica, la criminalització, les amenaces llençades pels mass media, des d’aquells com Intereconomia amb els seus insults i exabruptes a aquells com El Periódico i la seva sibilina actuació publicant “anàlisis d’experts” que “asseguren” la necessitat de “reformar el sistema de pensions” en vísperes de la vaga. En aquest sentit la vaga ha estat un èxit a l’aconseguir sobraposar-se a tota aquesta ofensiva mediàtica del capital i dels seus mèdia, a una correlació de forces desfavorable amb una classe treballadora acollonida, amenaçada (treballadors immigrants, precaris, etc) i alienada per l’ofensiva mediàtica i televisiva, i amb un sindicalisme majoritari que es mostrava com a mínim dubitatiu. Potser l’èxit no ha estat total, però tal com pintava, amb la correlació de forces existent, com a mínim ha superat i de lluny les nostres expectatives.

La segona conclusió ha estat el paper dels diversos colors de l’esquerra autònoma i alternativa en aquesta vaga. Malgrat manifestacions molt puntuals i molt aïllades d’ultraradicalisme purista i nihilista que cridaven a l’esquirolatge, la gran majoria dels diferents sindicats, col·lectius, grups i individualitats que poblen aquesta àrea política han treballat i militat en aquesta vaga mantenint un perfil netament propi. Entre d’altres coses ha estat una prova de força amb un èxit notable, amb gols per tota l’esquadra (com l’okupació del Banc Espanyol de Crèdit) o la creació de l’agència 29-S.net. Malgrat la irrupció violenta i el posterior desallotjament realitzat pels mossos d’esquadra, el fet d’okupar i mantenir aquest espai fins al migdia del 29 ha estat una victòria incontestable, que ningú no pot obviar.

Díaz Ferrán, Marsans i la vaga

Gabriel Pernau.

Ahir al matí, mentre a Catalunya Ràdio feien música, Carles Francino entrevistava Gerardo Díaz Ferran a la cadena Ser. El representant dels empresaris semblava molest amb la vaga general convocada pels sindicats, i amb un to de veu pretesament intimidador, advertia al conjunt de la ciutadania: “A partir de demà –avui per al lector- tot els espanyols haurem d’assumir els costos de la vaga”, com deixant entendre que l’aturada s’havia fet per caprici d’uns pocs i que tots en pagarem les conseqüències. Lògicament, tots pagarem les conseqüències, bones o dolentes, de la vaga, de la mateixa manera que tots pagarem també els costos del fiasco de Viajes Marsans. Recapitulem a uns mesos enrera. Díaz Ferran era copropietari, juntament amb Gonzalo Pascual, d’un dels principals emporis turístics espanyols, fins que la seva aerolínia, Air Comet, va fer aigües i va arrossegar a la resta del grup. D’un dia per l’altre, el president dels empresaris espanyols i el seu soci es van vendre el gruix del negoci a una societat que, com els sindicats es temien, era purament instrumental. El comprador està especialitzat en la compra d’empreses en situació de fallida i s’anomena Posibilitum, un nom ben definitori del seu tarannà possibilista.

Zapatero, contra sí mismo

Jordi Barbeta.

José Luis Rodríguez Zapatero, líder del socialismo español y militante del sindicato UGT, se enfrenta hoy a sí mismo. Sectores políticos y sociales que facilitaron sus dos investiduras como presidente del Gobierno de España han decretado hoy huelga general en protesta por el giro emprendido por el Ejecutivo en la política económica. La protesta convocada por los sindicatos supone en el terreno político un test de resistencia del proyecto político socialista al cambio de rumbo.

Efectivamente, se ha abierto una brecha en la mayoría social que condujo a Zapatero a las puertas de la Moncloa. Hoy protestará en la calle y en los centros de trabajo la gente que le apoyó y se desentenderán del conflicto los partidarios de que Mariano Rajoy se convierta en presidente del Gobierno. Es como si se hubiera roto un espejo cuya recomposición va a resultar muy difícil. Los líderes sindicales advierten al presidente del Gobierno que si no rectifica su plan de reformas devendrá su “suicidio político”. O sea, que le retirarán su apoyo y perderá el poder. Pero las organizaciones empresariales, editoriales de los medios de comunicación y las autoridades financieras señalan que hacer ahora marcha atrás supondría “una catástrofe” que hundiría el país y se llevaría al Gobierno por delante. Utilizando la terminología sindical, el ex ministro de Economía con Felipe González Carlos Solchaga advirtió ayer que “un cambio del Gobierno en la línea que ha seguido en este terreno significaría algo muy parecido a un suicidio político”.

Dos anys després de Lehman Brothers

Francesc Sanuy.

Ara fa dos anys de la fallida del banc Lehman Brothers i encara hi ha molts financers que es neguen a admetre que la causa del desastre va ser la cobdícia de la gent de Wall Street que van subordinar l’exigible prudència en la gestió a l’afany d’obtenir beneficis extraordinaris. També hi ha polítics i autoritats reguladores que s’excusen d’haver estat incompetents o presoners del pànic a l’hora d’intervenir contra les entitats que els domestiquen i aplaquen a base de grans contribucions al finançament dels partits i candidats, tot dient que constantment els asseguraven el “tout va très bien, madame la marquise”. Els germans Lehman van arribar als EUA, al 1840, procedents de Baviera i van fer de tot abans de fundar el banc. Amb el temps, des de Teddy Roosevelt fins a Nixon, els Lehman van tenir accés a la Casa Blanca i van convetir-se en els principals competidors del Goldman Sachs. Al 2008, el Secretari del Tresor, Hank Paulson, expresident de Goldman, era l’encarregat de repartir els fons de rescat als bancs en dificultats i ho va tenir clar: va salvar el seu i va deixar caure Lehman. Un Herbert Lehman, governador de Nova York en temps de la Gran Depressió va col•laborar en el New Deal de Roosevelt i va predicar el salvament dels bancs, però amb una rígida regulació posterior per a impedir que tornessin a les malifetes.

Ha canviat, però, alguna cosa?

Porque no debes creerte a los economistas

Marc Garrigasait.

Decía recientemente, el profesor de economía de la Columbia University, Sr. Xavier Sala y Martín, que suele tener frases geniales (mirad la primera respuesta en esta entrevista, sobre si el capitalismo es el culpable de la crisis actual), que hay dos tipos de economistas: “los que no saben hacer predicciones y los que no saben que no saben hacer predicciones”. Yo creo que lo que mas predomina es los segundo, aunque hay aun algo mucho peor que equivocarse en previsiones, que es equivocarse en las causas de los movimientos económicos de hoy y ayer.

Aunque es cierto que hacer previsiones económicas futuras es una tarea muy compleja, también lo es predecir los resultados políticos o deportivos, en las predicciones del futuro todos nos equivocamos, excepto los hombres del tiempo que cada vez aciertan mas. Tampoco es nada obvio explicar las causas de un boom económico, como por ejemplo el de los últimos 10 años, o de una crisis como la actual crisis mundial. De hecho, y al igual que ocurre en los mercados financieros, la psicología de masas tiene mucha influencia, incluso puede ser muy determinante en el corto plazo. Pero por favor, no cometáis el ridículo de afirmar en público que la crisis actual es psicológica, que si la gente no tuviese miedo, y empezase a gastar, a consumir sin pausa, saldríamos de esta crisis. Es que precisamente el consumir demasiado, vía endeudamiento es lo que nos ha llevado a la crisis occidental actual. Estamos en una crisis de endeudamiento unida a una crisis bancaria, o sea lo peor, son las que históricamente han requerido mucho mas tiempo y enorme esfuerzo para superarlas.

La importancia de la huelga general

Vicenç Navarro.

Agradezco a la dirección de Público que me permita adelantar esta semana la columna que escribo cada jueves en este diario con la finalidad de alentar al lector a que se sume a la huelga general, un evento de extraordinaria importancia, con amplias repercusiones sobre el bienestar de la población en España y, muy en particular, de sus clases populares. El establishment español (las instituciones, fuerzas políticas, grupos empresariales y financieros y mayores medios de información que dominan la vida política, económica, financiera y mediática del país) está imponiendo unas políticas con el objetivo último de disminuir los salarios de los trabajadores y recortar la financiación del ya poco desarrollado Estado del bienestar (el gasto público social por habitante continúa a la cola de la UE-15, el grupo de países de la UE más próximos a nosotros por su nivel de desarrollo económico). La única diferencia entre los distintos sectores del establishment es la intensidad de los recortes. Las derechas en la oposición reclaman incluso más recortes. PP, CiU y PNV están pidiendo más reducciones del número de trabajadores en los servicios públicos del Estado del bienestar –sanidad, educación, servicios domiciliarios, escuelas de infancia, entre otros– en el país que tiene menos empleados públicos de la UE-15 (el 10% de la población adulta, comparado con el 15% en la UE-15 y el 25% en Suecia). Nunca antes durante la democracia el Estado del bienestar y la calidad de vida de la población habían estado tan amenazados. No hay duda de que estas políticas afectarán negativamente a la gran mayoría de ciudadanos y a sus descendientes.

El establishment español es consciente de que estas medidas son impopulares, pero las defiende como necesarias y como las únicas posibles, indicando que no hay alternativas.

El voto de pobreza

Ignacio Escolar.

Menos mal que la huelga es mañana. Si no, pronto descubriríamos que hay un sindicalista que tiene un iPhone, otro que pasó una semana con su novia en Nueva York y un tercero al que le gusta la gamba roja de Garrucha y el vino bueno. Vicios, por supuesto, incompatibles con la defensa de los trabajadores porque los sindicalistas son como los cartujos: ascetas mendicantes que sólo pueden comer en un restaurante con mantel una vez al año, cuando el patrón invita por Navidad.

La semana pasada, el diario La Gaceta (y que me perdone Vizcaíno por meterme en su Carpetovetonia) publicó que Ignacio Fernández Toxo se había ido de “crucero de lujo” por el Báltico. Según la noticia de portada, un pasaje en el barco costaba “hasta los 2.400 euros por persona”. La Gaceta no explicaba que eso era si uno reserva la suite, y que el precio medio por una semana es de 1.200 euros todo incluido; más o menos lo que se gasta al mes el moroso Díaz Ferrán en la gasolina de su Ferrari; o una fracción de lo que cobran muchos de los tertulianos que criticaron a Toxo por no pasar el agosto en el pueblo, con la familia.

Ayer, La Gaceta reincidió,

Qui està de pega…

Francesc Sanuy.

Les desgràcies mai no vénen soles i sembla que al papa Benet XVI també se li acumulen els problemes. El seu viatge al Regne Unit ha provocat tota mena de reaccions hostils dels biòlegs evolucionistes i darwinians, dels partidaris del control de la natalitat, dels adversaris de la segregació doctrinal educativa, dels pro avortament i dels activistes a favor dels drets dels homosexuals. Són uns arguments que entren a l’esfera del relativisme i que poden ser discrecionals com a màxim. Però la visita, que ha estat la primera a títol de cap d’estat, a diferència de la del papa Woytila, que va passar sense crítiques, ha topat amb una altra qüestió que és molt més complicada. Es tracta dels abusos sexuals dels clergues que l’Església va decidir investigar només internament. La polèmica ve del celibat sacerdotal i d’opinions com la del cardenal Tarcisio Bertone, que atribueix tot el problema a l’homosexualitat.

Tot plegat, ha fet reviure l’anticatolicisme dels britànics que encara prediquen allò d’“una fe, una corona i cap papa aquí”. Hi ha, però, un cert punt d’injustícia en l’anticatolicisme total, perquè l’Església és només una força moral, una associació voluntària que permet l’apostasia sense condemnar a mort (com fa l’islam) i que no es col·loca per damunt de les lleis del país on viu i conviu.

Però resulta que, al Vaticà, ara tenen un altre motiu de preocupació. Es tracta de la investigació que ha obert la fiscalia italiana contra la banca vaticana, l’IOR (Institut de les Obres de la Religió), que està acusada de transferir 23 milions d’euros del fons d’un compte del Credito Antigrano a uns beneficiaris anònims del JP Morgan Chase de Frankfurt.

Sacudida en el laborismo

Lluís Foix.

Harold Wilson decía en los años setenta que el laborismo se había convertido en el partido natural de gobierno en Gran Bretaña. Venció por la mínima en febrero de 1974 y revalidó un triunfo más holgado en octubre de aquel mismo año. Recuerdo una cumbre socialista a la que estaban invitados François Mitterrand, Felipe González, Olof Palme y Helmut Schmidt, entre otros.

Al socialismo europeo le esperaban años de poder a pesar de que Harold Wilson dimitiría misteriosamente en abril de 1976 aduciendo cansancio y la edad de 60 años. Le sucedería James Callaghan que arribaría hasta 1979 cuando fue sustituido por Margaret Thatcher. Empezaba la revolución conservadora que sería rematada al año siguiente por la victoria de Ronald Reagan en Estados Unidos.

La izquierda occidental no se ha recuperado todavía de aquel giro copernicano de la política en los países occidentales. Si observamos el mapa europeo es de un azul generalizado, con la excepción de Portugal, España, Grecia y Eslovenia.

Obama fue una señal de que los gobiernos conservadores podrían ser barridos del mapa después de que la crisis económica y financiera fue precisamente la culpable de la situación crítica que se vive en buena parte del mundo capitalista. Todo parece indicar que en el mes de noviembre el Partido Demócrata perderá la mayoría en las dos cámaras del Congreso que estarían de nuevo en manos republicanas.

El día siguiente

Miquel Roca.

Mañana, huelga. Con independencia del seguimiento que consiga alcanzar, lo relevante es que mañana el país se paralizará –en todo o en parte– para manifestar su disconformidad con la política económica del Gobierno. Esta no será una huelga que tenga como origen un conflicto laboral; su causa radica en la contestación a una política que se entiende contraria a los intereses globales del país, más allá de la reforma laboral.

Es o será una huelga política. Lo que se critica es la pretendida sumisión del Gobierno a las directrices del FMI, el acatamiento a las medidas de la Comisión Europea, el excesivo alineamiento –se dice– con las políticas de los gobiernos de nuestro entorno, etcétera. Es una huelga cuyo destinatario final sobrepasa al Gobierno para proyectarse a todo el sistema. Subyace una contestación que pone en cuestión el modelo económico imperante en la UE.

Otras huelgas y manifestaciones en otros países europeos revelan que los eslóganes o los motivos son similares.

Els ensurts de l’MI6

Xavier Vinader.

Els serveis d’intel·ligència britànics no guanyen per a ensurts. És cert que fa temps que no descobreixen dins les seves files cap talp de primera divisió al servei dels russos, com a l’època durada de Phylby, Maclean, Burguess, Blunt i Caincross –els anomenats cinc de Cambridge–, però els escàndols continuen fent tremolar els fonaments de l’edifici de l’elitista MI6, a la vora del Tàmesi.

Setmanes enrere parlàvem de Daniel Hougthon, l’informàtic detingut quan volia vendre als serveis secrets holandesos milers de dossiers, classificats top secret, que havia tret de la seu de l’MI6 copiats tranquil·lament en una colla de CD. I ara s’acaba de descobrir, a la sala de bany del seu apartament, tancat dins una bossa d’esports de grans dimensions, el cos de Gareth Williams, de 31 anys: un jove solitari, doctorat en matemàtiques, apassionat del ciclisme i espia d’alta gamma, també al servei de Sa Majestat. Gal·lès d’origen, Gareth Williams era en realitat un dels desxifradors de codis estrelles del GCHQ, la secretíssima agència britànica encarregada de controlar les comunicacions. L’any passat, Williams va ser enviat en stage a l’MI6 i, de fet, l’apartament on va ser trobat mort era un pis franc dels serveis secrets, situat a quatre passes de la seu central. Aquesta tardor, el brillant matemàtic tenia previst de tornar al GCHQ per ocupar-se de la seguretat del departament de codis. Un lloc d’alta responsabilitat.

Per què no faré vaga

Salvador Garcia.

El principal problema de l’economia i la societat catalana és l’atur, que arriba al 18% de la població activa. La millor forma d’ajudar als que no tenen feina, els que tenim sort de tenir feina, és fer vaga? Dret a fer vaga i dret a treballar i, en el meu cas si em deixen els piquets, treballar.

Reconec que existeixen motius de sobra per protestar contra el govern. Hi ha consens en la seva incapacitat per gestionar la crisi econòmica. OK doncs, protestem, i actuem en conseqüència quan toca: a les eleccions.

Els sindicats donen principalment dos motius per fer vaga: la reforma laboral i la retallada de drets socials. Anem a pams. La reforma laboral arriba tard i a mitges (pots trobar més informació clickant aquí). Tenim un mercat de treball dual, on uns tenim la sort de tenir contractes fixes i molts tenen contractes temporals, principalment joves, dones i immigrants (que són també els que més pateixen l’atur). Quan hi ha crisi econòmica els que tenen contractes temporals són els primers a perdre la feina. El govern ho ha fet malament, cert, aquest govern i l’anterior, al no haver tingut la valentia de fer una reforma laboral que evités aquest mercat laboral pervers. La responsabilitat és seva, però també dels sindicats que han permès perpetuar aquesta situació. S’abarateix l’acomiadament? Sí, però segurament és més correcte dir que és flexibilitza (de forma insuficient, ja que no resol un tema clau de seguretat jurídica de l’empresari), però és que el problema a resoldre és el 18% d’atur i per tant cal crear un marc que faciliti que els empresaris tornin a contractar treballadors.

La Vanguardia de la huelga general

J.L. López Bulla.

En efecto, los periodistas gráficos realizan la huelga un día antes de la convocatoria. Mañana, 28 de septiembre, ese gran colectivo irá a la acción. Así el gran día no hay periódicos en los kioscos. De ahí que, en gran medida, esa forma de actuar marca lo que vendrá después. Así pasó, como es natural, el famoso 14 de diciembre de 1988: los periodistas fueron la vanguardia de la gran huelga.

En aquella ocasión, Manuel Estapé (hijo de Fabián Estapé, el gran economista catalán) nos llamó a mi primo Justo Domínguez, secretario general de Ugt de Catalunya, y a un servidor para que interviniéramos en la magna asamblea que los trabajadores del rotativo La Vanguardia iban a realizar dos días antes de la acción. Allí fuimos, en pleno centro de Barcelona. Nos recibió Joan Tapia, el director del rotativo. Nos dijo que el Conde de Godó, propietario del periódico, tenía interés en hablar previamente con nosotros y nos estaba esperando. Subimos al despacho, y de forma desabrida –de hecho, ni nos dijo buenas noches— nos espetó a bocajarro: “No conseguiréis vuestros objetivos, el personal votará en contra de la huelga”. Justo y yo, siguiendo las normas de la más exquisita educación, saludamos: “Buenas noches, Conde. ¿Qué se le ofrece?. Ganaremos la votación y, antes de irnos, pasaremos a informarle del resultado”.

Centenares de trabajadores nos esperaban.

Els de CiU han anat a Euskadi…

Joan Ferran.

Falten dos mesos i mentre un diari publicava l’enèsima enquesta que dona com a guanyadora de les eleccions autonòmiques catalanes a CiU, llegia a El Periódico un interessant reportatge sobre el llenguatge gestual dels polítics. En ell s’afirmava que Artur Mas és un home dominant que vol semblar proper i que aquest era el seu principal error i problema. Per contra, el mateix estudi ens deia que els gestos d’en José Montilla transmeten seny i respectabilitat.

Doncs bé, falten dos mesos per les eleccions i estic segur de què els resultats del comicis no s’assemblaran gaire al d’algunes enquestes. El factor candidat juga molt i Montilla –més enllà dels anàlisis gestuals- traspua molt més rigor i serietat que Artur Mas i algun dels seus mariachis.

Aquest cap de setmana també hem pogut veure a Iñigo Urkullu, president el PNB, parlar amb serenor després d’acordar, amb els socialistes espanyols, aprovar els pressupostos de l’estat pe 2011.

40.000 anys d’èxits

Sebastià Alzamora.

Fa uns dies, la Fundación Atapuerca –que es dedica a fomentar la investigació dels jaciments arqueològics dels quals pren el nom– va inaugurar una curiosa exposició titulada Sexo en piedra, que tracta sobre la vida sexual del senyors i les senyores del paleolític, reconstruïda a partir dels dibuixos que ells mateixos varen deixar estampats damunt les parets de les coves i altres indrets agrestes. La conclusió principal a la qual han arribat Marcos García i Javier Angulo, els dos científics que han comissariat l’exposició, és que les conductes sexuals bàsiques de l’Homo sapiens no han variat com a mínim en els últims 40.000 anys. A la mostra, que es pot visitar a la seu de la Fundación Atapuerca a la localitat d’Ibeas de Juarros, a Burgos, s’hi recullen imatges prehistòriques sobre sexe oral, voyeurisme, masturbació o, ehem, zoofília, que es veu que en aquells temps no estava tan mal vista: al cap i a la fi, eren els inicis de la domesticació d’animals, i ja se sap que l’ocasió fa el pecat. García i Angulo, per altra banda, expliquen que els nostres antecessors també ja tenien ben establerta la diferenciació entre el sexe per plaer i el sexe com a via de perpetuació de l’espècie, i que amb això anaven fent de manera no substancialment distinta dels nostres temps hipermoderns (amb el permís del senyor Lipovetsky).

La notícia pot fer pensar en una certa incapacitat innovadora de la nostra espècie: 40.000 anys són molts anys per no haver introduït, amb perdó, cap canvi ni cap avanç significatiu en una matèria tan sensible. Que aital continuïtat es donés, posem per cas, amb els antics romans, perfecte, però que la cosa reculi fins al paleolític, ni que sigui superior, fa una mica d’angúnia. Tot i que un optimista conservador ho pot veure com un triomf de la màxima que sintetitza la seva visió de la vida: si una cosa funciona bé, per què canviar-la?

29S: Una vaga justa i raonable

Joan Ridao.

Dimecres s’ha convocat vaga general, i Esquerra li ha donat suport i participarà de les diferents manifestacions arreu dels Països Catalans. És una vaga justa i raonoalbe. És cert que la vaga no ens traurà de la crisi, però sí que pot revertir la situació. Felipe i Aznar sí que van rectificar, i és que fer política també és rectificar, per tant s’ha de buscar que també Zapatero ho faci, més enllà de la proposta de negociar després de la vaga llançada pel president del Govern espanyol.

Cal recordar que una cosa és fer les reformes que necessita el nostre model productiu i una altra és fer una recepta equivocada, fent recaure tot el pes de la reducció del dèficit en retallades socials, congelant pensions i fent una reforma laboral injusta. Perquè la reforma laboral trenca l’espinada de la negociació col•lectiva, donarà lloc a més atur i a més precarietat laboral, quan l’objectiu ha de ser crear riquesa i ocupació, mantenint l’estímul del sector productiu. El que cal és una reforma fiscal progressiva i equitativa.

Davant aquesta mala reacció del Govern davant la crisi s’ha d’animar a participar a la vaga del 29 de setembre, una vaga raonable i justa i que no està convocada contra els empresaris ni l’economia productiva, sinó contra el govern espanyol.

Vivir del negocio

Jordi Barbeta.

Todo el mundo cree que José Luis Rodríguez Zapatero no es un gato, pero lo cierto es que tiene cualidades que sólo se reconocen a los felinos. Esta semana ha vuelto a salvar el pellejo por enésima vez, políticamente hablando se entiende, con el pacto establecido con el Partido Nacionalista Vasco, que le permitirá sacar adelante las cuentas del Estado para el año que viene y, más importante, le evita tener que dimitir y convocar elecciones anticipadas, que es lo que se le venía encima si el dueto fantástico Urkullu-Erkoreka no le hubiera sacado las castañas del fuego. Pero además de comprobar que el presidente del Gobierno y líder del socialismo español tiene siete vidas o más, el acuerdo con el PNV sirve para extraer varias conclusiones clarificadoras sobre el funcionamiento de la política española, empezando por la evidencia y el tópico de que todo es una farsa enorme de la que viven unos cuantos.

Llevaban los gobiernos de Madrid y de Vitoria veinte años negociando el traspaso de las políticas activas de empleo. Llegan los socialistas a Ajuria Enea y desbloquean el asunto. En cuanto Zapatero ha necesitado los votos del PNV, no ha tenido inconveniente en hacer marcha atrás. Reabre la negociación con el PNV y con cien millones más resuelve los presupuestos. Conclusiones: la negociación era un cuento y no hay más criterio que el interés político del momento. Bueno, y que seis diputados nacionalistas aquí y ahora pesan más que nueve socialistas.

Tráfico de drogas, ¡basta!

F.Mayor Zaragoza.

El consumo de drogas es, como el alcohol y el tabaco, una responsabilidad personal. Deben conocerse muy bien los efectos nocivos que comporta su consumo. Pero está claro que el prohibicionismo, como ha destacado recientemente Araceli Manjón, ha constituido un error rotundo, con mafias que afectan a la seguridad de países enteros, traficantes que se convierten en asesinos, y drogadictos que hacen de su vida, a escala personal y familiar, una inmensa tragedia. La “Ley seca” fracasó. Cuando la prohibición se terminó, los Al-Capone desaparecieron.

En el mes de mayo de este año, escribí un blog sobre este tema, recomendando la despenalización, como hace unos días lo ha hecho, con considerable repercusión mediática, el ex-Presidente del Gobierno Español, Felipe González. Escribía en mi blog de mayo: “…por las dimensiones del tráfico y su impacto económico y delictivo, el consumo de drogas afecta a la sociedad en su conjunto”.

Buena parte de los problemas de Afganistán -y de los relacionados con los talibanes- desaparecerían si, súbitamente, no fuera negocio cultivar la amapola. El 90% de la heroína que se consume en el mundo procede de Afganistán. Y cada hectárea de adormidera proporciona unos 13.000 dólares… cuando los cereales no pasan de 500.

Podem seguir fingint?

Toni Strubell.

A les vides de les persones de vegades toca fingir. Per diplomàcia, per supervivència, per educació. Tanmateix, generalment s’acaba trobant aquell bon amic que, per raons de salut, desaconsella que hom ho continuï fent. Als pobles –demano– ¿no els pot passar una cosa semblant? És a dir, que es refugiïn en l’autoengany i la ficció. No voldria pecar d’exagerat, però penso que la política catalana, en mans de qui avui rau –tant a l’opisició com al govern– és víctima d’un engany més o menys permanent i generalitzat. I sinó, demanem-ho a bona part de la gent que va omplir el centre de Barcelona el passat 10 de juliol de la mà d’Òmnium Cultural.

Després de tot el que ha passat amb la desfiguració de l’Estatut i el desastre del nou acord de finançament, parlar ara de retocs o d’arreglar el dèficit per a l’any 2018 –com s’ha fet des d’ERC– és voler mantenir el nostre poble en un estat de desconcert que seria difícil d’imaginar que es donés a cap altre país de la Unió Europea. Els estruços amaguen el cap a la sorra. Els pobles no poden fer igual si volen prosperar. Ja deia el filòsof grec Plató que els bons polítics havien de servir per enfortir moralment els seus pobles i desfer els mites falsos que els poguessin entabanar.

Carod, gent com cal

Toni Aira.

“José Luis, l’alternativa a la nostra posició és l’extremisme, l’independentisme, la divisió, el lío, el lío. Nosotros no queremos cuatro años más de lío”. Frase per a emmarcar de José Montilla diumenge passat a la Festa de la Rosa, com cada any a la Pineda de Gavà.

D’entrada, hi intuïm lapsus. I és que, de fet, escoltant al president bé podríem pensar que diumenge demanava a crits, a la bona gent socialista de Gavà, que desallotgés el tripartit del Govern perquè ja n’hi ha hagut prou amb quatre anys de de Dragon Kahn i d’esperpent a la Generalitat.

Però el gruix de la frase el trobem en “el lío”, que no embolic. “Lío”, en espanyol. A l’estil Sandro Rosell al Congrés de Penyes, “perquè ho entengui tothom”. M’ha recordat molt a allò del PP d’Aznar en els seus moments més sobrats de la majoria absoluta: “el barullo”. Llavors tot el que no fos votar al PP era contribuir a un festival de sigles que en ple aznarato feien nosa. Sembla com si PSC ara mirés d’imitar-ne l’estratègia, però amb greus problemes de credibilitat. Per pura comparació i constatació empírica.

Los sindicatos europeos y españoles llevan razón

Vicenç Navarro.

La Unión Europea está muy agitada. La Confederación Europea de Sindicatos ha llamado a movilizaciones en todos los países de la Unión Europea para el día 29 de septiembre. Y en España los dos mayores sindicatos del país, Comisiones Obreras y Unión General de Trabajadores, han convocado una Huelga General para ese mismo día. Estas acciones no son ni las primeras ni serán las últimas. En realidad, hay un descontento muy generalizado contra las instituciones de la Unión Europea y contra gran número de gobiernos de tal entidad política, como consecuencia de las políticas públicas que han estado promoviendo y llevando a cabo tales instituciones y gobiernos durante estos años y que han dañado el bienestar social de las clases populares, alcanzando unos niveles que se consideran inaceptables por parte de los sindicatos que están liderando estas protestas.

¿Qué está pasando en la Unión Europea? Veamos los datos. Uno de ellos es el crecimiento del desempleo, que ha alcanzado su máximo nivel en España. Otro dato es que las rentas del trabajo han ido disminuyendo como porcentaje de la renta nacional a costa de un enorme crecimiento de las rentas del capital.

Responsabilitat

Eudald Carbonell.

Demanem als joves que es portin de manera responsable i carreguem sobre les seves espatlles molta de la nostra mala consciència. Davant la incertitud del que està passant ens refugiem en el nostre temps passat igual com l’estruç amaga el cap sota l’ala.

La crisi que vivim, que es de tipus econòmic, social, cultural i psicològic, en definitiva, de conducta, és deguda a la pròpia evolució de la nostra espècie, Homo sapiens. La responsabilitat és, per tant, intergeneracional, però en primer terme, dels qui estem a l’estructura de comandament dirigint i governant a tots els nivells.

Si acceptem aquesta responsabilitat com un acte conscient, i no com una forma de culpabilitat, serem capaços d’integrar-ho com espècie i corregir la manca d’autocrítica de totes les generacions que han assenyalat com a responsables del seus fets als qui els han precedit, o bé, als qui han engendrat.

Aprovada la supervisió financera europea: un pas endavant quasi important com la creació de l’euro

Ramon Tremosa.

Avui s’ha aprovat al Parlament Europeu, per una ampla majoria de 590 sobre 650 diputats, el paquet de supervisió financera europea. Aquest és el paquet legislatiu més important des l’aprovació del Tractat de Lisboa i serà una de les regulacions més importants d’aquesta legislatura. De fet, aqui al parlament hi ha qui diu que la creació de la nova arquitectura europea té una importància semblant a la creació de l’euro, subsanant-se ara el principal error comès en el moment de la seva creació: haver deixat en els bancs centrals estatals el monopoli de la regulació i la supervisió financera d’unes entitats financeres que ja eren llavors supranacionals. El resultat final assolit és encara millor si es té en compte que ara fa un any alguns estats membres, en plena crisi econòmica, semblaven preferir renacionalitzar i reforçar a nivell nacional la supervisió financera, més que no pas integrar-la a nivell europeu.

Temps de descompte

Mónica Sabata.

La legislatura s’ha acabat. Com tots vostès saben, dimecres passat es va celebrar el darrer ple al Parlament de Catalunya. Per tant, i ara més que mai, som en un temps de descompte i el 28 de novembre marca totalment l’actualitat. En fi, quatre anys després de la presa de possessió de José Montilla com a 128è president de la Generalitat de Catalunya (el 28 de novembre del 2006), ens trobarem en una cruïlla. Servidora és de les que pensa que aquest encreuament té molta transcendència. No en va hi ha molta gent que creu que aquestes eleccions nacionals obriran la porta a l’inici d’una nova etapa.

Aquest nou període estarà profundament marcat per la crisi econòmica que patim des de fa tants mesos. Aquesta crisi condicionarà el nou govern (sigui quin sigui) i l’obligarà a adoptar mesures de recuperació de l’economia per a la creació de llocs de treball que redueixin l’esfereïdor 20% d’atur actual. També estarà absolutament condicionat per les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Ara mateix, és evident que l’encaix entre Catalunya i Espanya està més qüestionat que mai i la reivindicació del dret de decidir s’ha escampat com una taca d’oli. És per això que el nou govern no podrà continuar instal•lat en la dialèctica habitual amb relació a Espanya: la del peix al cove o bé la d’intentar que els polítics espanyols es tornin federalistes perquè aquesta és una quimera impossible. Caldrà forçar les coses amb l’objectiu de permetre que Catalunya avanci quant a la sobirania nacional, econòmica i social.

Veremos a Belén Esteban en el Parlamento

Rosa María Artal.

Casi a diario hablamos aquí de la peligrosa deriva de la sociedad mundial y del descrédito de la política (como causante siquiera por inacción) que en España ya se sitúa como tercer problema para los ciudadanos. El caos dispone de diferentes formas de aposentarse y se observa una tendencia de cómo lo está haciendo ahora: el “backlash“, “latigazo hacia atrás“, o “patada hacia atrás” como libremente lo voy a traducir.

Explicaban en la BBC, en un debate de altura, porqué los sensatos ciudadanos suecos han votado a la ultraderecha. Ha sido eso, el “backlash”. Hartos de la política tradicional, de que la izquierda no se comporte como izquierda, ni la derecha como derecha, han salido por un extremo. Aunque hay un porcentaje que en efecto sí quiere machacar a los emigrantes tomando la justicia por su mano, en ausencia de otro poder real que “los mercados” (a quienes poco les preocupan estas cosas). Como en el Oeste.

En EEUU, el Tea Party adopta la forma más definida de lo que se está cociendo. Una amalgama de ciudadanos con un solo punto en común: el ultraconservadurismo. Aún tienen que concretar un líder pero se apuntan una analfabeta populista republicana, Sarah Palin, o Glen Beck, exitoso presentador de la Fox, poco más que un Jiménez Losantos, aún con más poder.

En la maltratada Islandia, un humorista se hizo con la alcaldía de la capital, Reykiavik. Jón Gnarr desplazó -nos dijeron las reseñas-, a las siglas tradicionales con una formación que se declara abiertamente corrupta y asegura que no cumplirá sus promesas electorales.

La amnesia y las chapuzas

Ignacio Escolar.

El acuerdo del PSOE con el PNV a cuenta de los Presupuestos está sacando lo mejor de esta derecha nuestra, tan dada a la hipocresía y el olvido. “El Gobierno no puede hacer chapuzas cambiando el voto en un presupuesto por unas transferencias”, dice Mariano Rajoy. El líder del PP no parece recordar que fue él, entonces ministro de Administraciones Públicas, quien personalmente negoció y firmó el 29 de julio de 1996 con Ibarretxe una de esas “chapuzas”: la transferencia de varias competencias a cambio del apoyo del PNV a la investidura de Aznar. Entre ellas, curiosamente, se contaba el traspaso del Instituto Social de la Marina; un compromiso de Rajoy que después Aznar no cumplió y que está entre las que ahora ha vuelto a negociar el Gobierno… para escándalo del propio Rajoy.

Aunque tan mala como la amnesia selectiva es esa caricatura, tan común en Madrid, que presenta a los nacionalistas vascos como unos mercaderes al mejor postor.

Vaga ‘pactada’

Dídac Boza.

Podíem intuir que aquesta, la del 29-S, no seria una vaga general com les que tenim en la memòria recent. Ara ja ho sabem positivament. Ho indica de forma clara el fet que, per primer cop en una convocatòria d’aquestes característiques, els sindicats i les administracions s’han posat d’acord sobre els mínims en els serveis essencials.

El pacte ve a confirmar una doble intuïció política respecte a la jornada de dimecres que ve, 29 de setembre. D’una banda, es fa evident que els sindicats que convoquen no les tenen totes sobre la resposta dels treballadors a la seva crida. De l’altra, queda clar que les administracions -sobretot el Govern central i, en grau menor el Govern de la Generalitat- intenten no atiar el foc d’una protesta que veuen més aviat esmorteït.

Sembla talment que uns i altres hagin fet un pacte tàcit, com si compatissin una consigna: “Procurem no fer-nos mal”.

Mujeres y poder

Àlex Masllorens.

Por primera vez en la historia, el Gobierno colegiado (Consejo Federal) de la Confederación Helvética será mayoritariamente femenino, dado que, tras la elección hoy en el Parlamento de una nueva ministra, cuatro de los siete miembros del Ejecutivo son mujeres.

Suiza, que fue la última democracia de Europa en otorgar el voto a las mujeres (1971), dio hoy un paso histórico al reemplazar a uno de los dos ministros salientes por una mujer. Hasta la fecha, el máximo número de mujeres, tres, se había alcanzado con el actual Ejecutivo.

No va de personalismes

Salvador Cardús.

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.

I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.

Les xifres

Saül Gordillo.

El govern català situa en un 90% el compliment del seu programa. Ho fa per boca del conseller Nadal i penjant un vídeo a youtube.com/gencat. Setmanes enrere el PSC va difondre propaganda amb les xifres comparatives entre els governs Maragall-Montilla i els de Pujol. Hi ha un intent per part dels socialistes d’apropiar-se l’obra de govern, centrant-la en la figura del president. Això sempre passa. Que ho preguntin als alcaldes, que capitalitzen la gestió en detriment dels seus aliats.

En el cas del govern, l’operació coincideix amb les maniobres de distanciament entre els socis. La precampanya ha estat marcada pel desmarcament dels partits d’esquerres, agreujat per l’obús en l’eix nacional de la virulenta retallada estatutària, la condició d’ERC de vincular futurs pactes a un referèndum d’independència i, de passada, el retorn de Corbacho a la política catalana. Cada partit intenta captivar els seus, perquè en mobilització de l’electorat propi avui la campiona és CiU.

Sembla que la manera de satisfer la parròquia de cada partit és marcant perfil respecte als socis, però al mateix temps el tripartit intenta treure pit en aquest tram final.

Esquerres de tot color

Sebastià Alzamora.

En un exercici francament impressionant de superació de si mateix, Zapatero va anar a la molt prestigiosa Universitat de Columbia i va explicar a la bona gent que va tenir el coratge d’anar a escoltar-lo que abaixar els impostos és d’esquerres però apujar-los també, segons les circumstàncies. El pensament econòmic del president espanyol és d’una senzillesa que desarma: si hi ha bonança econòmica (ni que sigui només aparent) i les arques públiques estan raonablement plenes, és el moment d’abaixar els impostos i quedar com un senyor amb el populatxo. Si hi ha crisi i els comptes de l’estat no surten, doncs s’apugen i llestos: al cap i a la fi, i com deia l’eslògan, Hisenda som tots. En qualsevol cas, tant una cosa com l’altra són indistintament d’esquerres, a condició que les dugui a terme l’executiu espanyol.

A la conferència també hi era present el premi Nobel d’economia Joseph E. Stiglitz: no ha transcendit quina opinió li van merèixer els plantejaments de Zapatero, però és probable que lamentés tenir orelles per haver de sentir coses com aquesta.

En qualsevol cas, el fascinant Zapatero es troba cada vegada més a prop de Bettino Craxi, quan se li va preguntar què era per ell el socialisme i va respondre allò de “socialisme és el que fem els socialistes”.