Independència o assimilació

Josep Gifreu.

Des de la solemne convocatòria d’eleccions, Montilla ha deixat el rol de president de Catalunya per alinear-se amb una de les dues opcions polítiques generals sobre el futur del país. Té raó en una cosa: aquestes eleccions marcaran l’inici d’una nova etapa de transició en la reconstrucció nacional, i per tant els electors no pensaran només en una legislatura. Aquesta vegada, els electors estaran obligats a pensar en un govern capaç no sols de gestionar les frustracions diàries, sinó d’oferir un horitzó plausible per a l’exercici del dret d’autodeterminació.

En aquest context, Felip Puig va plantejar un interessant dilema: independència o decadència. Ja era hora que un dirigent del principal partit català comenci a plantejar en públic el debat de fons. Que després la màxima aspiració estratègica de CiU es redueixi a demanar el concert econòmic, no ens ve de nou. Durant molts anys vam patir aquest regateig de petit botiguer amb els poders fàctics de l’Estat. Però ara almenys el concert econòmic a la basca ja no seria un peix més al cove, sinó el traspàs de tota la flota pesquera, i això no ho permetrà mai el govern espanyol sense la independència.

En qualsevol cas, resulta apassionant d’assistir a l’eclosió d’un discurs públic on ja no s’obvia amb eufemismes el debat de fons entre Catalunya i Espanya. Els mots prohibits solen precedir el destí de les nacions prohibides. I quan aquells mots –com ara independència, sobirania, separació, secessionisme, estat propi, autodeterminació o dret a decidir– comencen a circular amnistiats pel carrer, al bar, als consells d’administració i als titulars dels informatius, llavors estem a prop de la normalitat democràtica. Ara bé, la formulació del dilema de Puig, no l’acabo de veure prou precisa ni adequada. Parlar de decadència del poble català o de la nació catalana en cas que no s’assoleixi la independència pressuposa que ja s’ha aconseguit la plenitud en algun moment previ. Cosa que, si repassem la convulsa història del nostre país, només des del segle XX fins avui, resulta insostenible.