Les xifres

Saül Gordillo.

El govern català situa en un 90% el compliment del seu programa. Ho fa per boca del conseller Nadal i penjant un vídeo a youtube.com/gencat. Setmanes enrere el PSC va difondre propaganda amb les xifres comparatives entre els governs Maragall-Montilla i els de Pujol. Hi ha un intent per part dels socialistes d’apropiar-se l’obra de govern, centrant-la en la figura del president. Això sempre passa. Que ho preguntin als alcaldes, que capitalitzen la gestió en detriment dels seus aliats.

En el cas del govern, l’operació coincideix amb les maniobres de distanciament entre els socis. La precampanya ha estat marcada pel desmarcament dels partits d’esquerres, agreujat per l’obús en l’eix nacional de la virulenta retallada estatutària, la condició d’ERC de vincular futurs pactes a un referèndum d’independència i, de passada, el retorn de Corbacho a la política catalana. Cada partit intenta captivar els seus, perquè en mobilització de l’electorat propi avui la campiona és CiU.

Sembla que la manera de satisfer la parròquia de cada partit és marcant perfil respecte als socis, però al mateix temps el tripartit intenta treure pit en aquest tram final.

No pensis en un Barça-Madrid

Saül Gordillo.

Falten 80 dies per a les eleccions al Parlament. Durant aquest temps la campanya electoral ho envairà tot, fins i tot el Barça-Madrid. Com que últimament el futbol va tan lligat a la política (per la victòria de la roja l’endemà de la gran manifestació independentista del 10-J i ara per la coincidència amb el primer partit contra el Madrid de Mourinho), hi ha qui té temptacions de convertir el 28-N en un enfrontament bipartidista. Un Mas-Montilla, com si a les urnes això fos un Barça-Madrid o un Guardiola-Mourinho. Alguns mitjans opten per aquesta fórmula, com sempre: Pujol o Maragall, Mas o Maragall, Mas o Montilla…

És una tendència que té a veure amb la simplicitat de les campanyes i la cobertura periodística, amb la turbopolítica al capdavall. Centrar l’interès en els dos aspirants amb més possibilitats d’accedir a la presidència. És legítim, però fa la impressió que aquesta campanya requereix una interpretació diferent. L’eix esquerra-dreta està superat com a únic fil argumental. En aquestes eleccions l’eix nacional serà més important que mai, la qual cosa tira per terra els pitjors auguris que alguns havien fet per erosionar Esquerra i la seva aposta. No només no s’ha espanyolitzat Catalunya, sinó que el catalanisme s’ha desplaçat cap al sobiranisme i aquest cap a l’independentisme. Allò que al carrer Nicaragua en diuen la “radicalització” de Convergència. El retorn de Corbacho és la pista que el PSC plantarà cara en aquest terreny.

Autoodi

Saül Gordillo.

Acollirem els immigrants en català, però no pas els catedràtics? Aquesta sí que és bona. Fa anys va esdevenir icona de la catalanofòbia la història d’un paleta d’Olot que per entrar a la brigada municipal havia de passar la prova de català, el famós nivell C. Aquell paleta va ser tan famós com ho ha estat últimament Manuel Nevot, de Fincas Nevot de Vilanova i la Geltrú, sancionat per no retolar en català. La llegenda de la persecució lingüística a Catalunya s’engrandeix ara amb el decret del conseller Josep Huguet, que pretén garantir que els nous professors universitaris sàpiguen la llengua del país. I l’enrenou, novament, ha estat notable.

Alguns dels que diuen aspirar a l’Estat propi, com el professor Xavier Sala i Martín, s’han mostrat absolutament indignat per la mesura del govern, pendent d’aprovació i objecte de matisos declaratius per part d’un altre conseller, Francesc Baltasar. Que els mitjans de comunicació que fomenten l’odi a Catalunya s’enganxin al decret Huguet com un argument espanyolista s’entén perfectament.

L’autonomia que cal és la digital

Saül Gordillo.

La defensora en funcions del poble espanyol, María Luisa Cava de Llano, troba inútil que els immigrants parlin català. Aquest estiu que molts catalans han practicat unes saludables vacances de turisme interior, és a dir, sense sortir de Catalunya, hauran comprovat com els immigrants que treballen en el sector serveis s’adrecen als clients majoritàriament en català. La nova immigració, que en els últims anys ha fet créixer el país amb un milió i mig d’habitants, s’ha integrat en llengua catalana amb gran normalitat a la Catalunya dita “de comarques”. A l’àrea metropolitana de Barcelona aquesta realitat és matisada, però no pas per l’actuació de la senyora Cava.

Les autoritats de l’Estat –abans el Tribunal Constitucional i ara el Defensor del Poble– han demostrat que no aposten pel respecte a la pluralitat lingüística. El català, cal recordar-ho, és la vuitena llengua amb més parlants a la Unió Europea, la vintena més editada al món i la vint-i-sisena en nombre de pàgines a internet.

Peatges a internet

Saül Gordillo.

En nom de la seguretat i de la lluita contra el terror, els governs de països com Índia, Aràbia Saudita i Emirats Àrabs Units reobren polèmiques com la de la censura de Xina amb Google i demanen al fabricant de telèfons mòbils Blackberry que permeti l’accés als seus servidors. L’espionatge contra el terrorisme s’imposa al dret a la intimitat i la privacitat dels ciutadans.

Aquest és un agost negre per a la comunitat internauta. L’ofensiva contra Blackberry coincideix amb l’aposta de Google i de la companyia de telecomunicacions Verizon de reclamar al regulador dels Estats Units una internet de dues velocitats en funció dels serveis, és a dir, que l’accés mòbil a la xarxa tingui un tractament diferenciat. Com que els usos i consums augmenten en telèfons, ordinadors portàtils, iPads i altres dispositius mòbils, els monstres d’internet i de les telecomunicacions hi veuen una gran oportunitat de negoci en les plataformes digitals. Com que el trànsit augmenta, demanen autopistes de peatge i deixar als usuaris que no passin per caixa autovies i carreteres secundàries.

Rauxa contra pronòstic

Saül Gordillo.

No conec cap pronòstic que l’hagi encertat els últims anys. La política catalana ha entrat en una espiral vertiginosa. Montilla havia de girar full al caos maragallià i havia d’espanyolitzar Catalunya. Ni una cosa ni l’altra. Té més soroll intern que mai i Catalunya viu un dels episodis més sobiranistes que es recordi. Mas s’havia d’ofegar en la travessia del desert. Tampoc no ha estat així. Els governs tripartits han estat incapaços de bastir un relat coherent, reconeixen els seus ideòlegs. Ni pluja fina ni seriositat per apaivagar els ànims. Tot ha saltat fet a miques amb la nova tongada de catalanofòbia constitucional i amb el tsunami sobiranista. Puigcercós s’havia de vendre a l’espanyolisme i liquidar l’opció independentista. I resulta que condiciona un futur pacte de govern a una consulta d’autodeterminació.

Res s’ha complert. Esquerra era el partit estrella de les divisions internes, i mirin el PSC aquests dies o interpretin les diferents sensibilitats nacionals a CiU.

Carme Chacón, la salvadora

Saül Gordillo.

Els últims mesos, arran de l’assetjament demoscòpic que pateixen els socialistes, ha anat apareixent un nom com a salvadora del PSC. Carme Chacón amunt i Carme Chacón avall. Que si candidata a l’alcaldia de Barcelona per aturar els sondejos desfavorables a Jordi Hereu. Que si successora de José Montilla en el cas que perdés la presidència de la Generalitat. Chacón, al barret màgic de les solucions electorals. Salvadora del carrer Nicaragua o de la Moncloa, això no ho sabem, perquè també hi ha qui la veu com a relleu de Zapatero per a Espanya, imagina’t.

En un primer moment semblava que la jove d’Esplugues de Llobregat, fidel a l’aspirant Zapatero a secretari general del PSOE i triomfadora a les urnes amb els famosos 25 diputats al Congrés, podia ser artífex de l’Espanya plural que ara s’ha demostrat impossible. Però els últims dies Chacón es mostra inequívocament centralista. Desacomplexada al costat del PSOE, va celebrar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut com si l’opa a l’autogovern anés a pes. “Només han retallat un 5%”, va etzibar la ministra dies després que Montilla protagonitzés un discurs encès en defensa de l’Estatut. La seva resposta a la manifestació del 10-J, esdevinguda clam independentista reconegut internacionalment, ha estat escriure, juntament amb Felipe González, que “els separatistes [catalans] presenten els avenços com un engany i magnifiquen qualsevol fricció com a ofenses a Catalunya”.

L’ostentació de Duran i Lleida

Saül Gordillo.

L’escàndol del Palau de la Música Catalana esquitxa alguns polítics i institucions i agreuja la desafecció escampant l’ombra de dubte sobre el finançament dels partits. La comissió parlamentària erosiona i enterboleix un final de legislatura inèdit. En aquest context de màxima tensió, i amb la sensació de gravetat del moment a Catalunya, sorprèn enormement la relliscada de Josep Antoni Duran i Lleida, que es va deixar fotografiar per El País a la suite de luxe que ocupa permanentment al Palace de Madrid, un hotel situat davant mateix del Congrés dels Diputats, que és allà on els polítics catalans demanen “gestos polítics per refer ponts” entre Espanya i Catalunya i on el que obtenen és el certificat de defunció del federalisme evaporat de Zapatero.

A la capital de la gesticulació política, el català que millor es mou és el socialcristià Duran i Lleida. Però esmorzar a la luxosa habitació del Palace que costa 1.000 euros diaris i lligar-se al coll una corbata regal d’Esther Koplowitz davant de les càmeres és un desvergonyiment inapropiat en temps de crisi, i més quan es jutja els que accepten vuittons i trajos a mida.

País madur

Saül Gordillo.

Unitat? No n’hi ha hagut des de l’endemà mateix que el Parlament aprovés l’Estatut. La història del 30-S ençà és plena de renúncies, traïcions i autoenganys. Esperar la unitat ara, a les portes d’unes eleccions, és d’una gran ingenuïtat. El que cal és claredat. Si la manifestació del milió i mig serveix per forçar els partits a la clarificació, ja està bé. No hi pot haver unitat si no està blindada a Barcelona i Madrid. No hi pot haver unitat si cadascú interpreta el 10-J segons li convé. Cal honestedat i valentia per llegir la manifestació. També per reconèixer la part de culpa catalana. Espanya ha dit prou, però Catalunya no ha anat unida ni forta.

La manifestació de dissabte, la més gran de la història de Catalunya, va ser un clam per la independència. Alguns volien que fos una defensa de l’Estatut, però la ciutadania va anar més enllà i va cridar el que tothom va sentir al passeig de Gràcia. Agradi o no. Vagi bé o malament per als càlculs electorals. Qui es vulgui seguir enganyant, endavant! El 10-J supera les properes eleccions. És un sotrac a l’alçada del daltabaix provocat pel Tribunal Constitucional espanyol, que amb la seva sentència política sembla haver satisfet els dos grans partits estatals.

No som una pancarta

Saül Gordillo.

Rajoy ha callat discretament i Zapatero ha tret pit dient que ha complert l’objectiu i advertint que la indignació catalana anirà de baixa.Els dos grans partits espanyols esperen que la manifestació de dissabte sigui un fracàs. Els donaria la raó i De Cospedal i Chacón estarien contentes. Només una participació excepcional faria veure a tothom –comunitat internacional inclosa– que la sentència del Tribunal Constitucional és un atropellament a la democràcia. Si la gent prefereix platja o futbol, llavors tot s’haurà acabat i Catalunya quedarà diluïda en el descafeïnament espanyol uniformador. Certament alguns polítics contribueixen les últimes hores a la confusió i podrien afavorir la desmobilització. A Madrid es deuen fregar les mans, amb un somriure, tot recordant que als catalans ens perd l’estètica.

Mentre alguns omplen autobusos, escampen cartells i treballen perquè la manifestació sigui una resposta massiva, d’altres estan més pendents de la pancarta. Que ningú no s’enganyi. El 10-J no va de lemes ni de pancartes. Això va d’una altra cosa.

Facin una enquesta ara!

Saül Gordillo.

És aquesta setmana que realment tindria sentit saber la temperatura de l’independentisme català. Per què no es fan enquestes aquesta setmana per conèixer el percentatge de catalans que optaria per la independència en cas de referèndum? Per què es difonen només les enquestes quan minimitzen el sobiranisme del país i no en promouen quan hi ha el risc que el percentatge sigui escandalosament majoritari? És evident que determinats organismes públics i privats no tindran gaire interès en conèixer el pols independentista després de la tisorada estatutària del Tribunal Constitucional. Però seria útil i necessari que abans de la manifestació del 10 de juliol se’n fessin, d’enquestes, i que es donessin a conèixer a la ciutadania.

Televisió nacional

Saül Gordillo.

Alguns profetes de la catàstrofe nacional van sentenciar TV3 dient que s’havia comès una traïció contra la televisió pública i que s’havia espanyolitzat definitivament. Parlaven d’una operació ben dissenyada per desnacionalitzar-la i convertir-la en una mena de Canal 9 valencià, és a dir, una autonòmica sense ambició nacional i absolutament entregada al govern de torn. Aquests apocalíptics dibuixaven un escenari en què els republicans apareixien subordinats als socialistes en els òrgans de govern de la televisió i ràdio públiques, còmplices d’una estratègia perversa per aconseguir la pèrdua d’audiència de TV3 i Catalunya Ràdio, pas previ a la seva marginalitat i degradació. Durant mesos, la brama va fer fortuna i alguns competidors es fregaven legítimament les mans.

La realitat, però, és molt tossuda i ara la cantarella va de baixada. La televisió suposadament espanyolitzada emet el documental Adéu, Espanya? amb èxit rotund d’audiència i l’atreviment de plantejar el debat de la independència de Catalunya i altres països com Escòcia o el Quebec. La cadena que s’havia desnacionalitzat fa una llarga entrevista a l’expresident Jordi Pujol amb motiu del seu 80è aniversari i la conversa també deriva en el projecte independentista.

Ara no toca

Saül Gordillo.

“Ara no toca” és una expressió popularitzada per Jordi Pujol, protagonista l’altre dia de l’homenatge dels 80 anys a TV3. Miquel Calçada entrevista Pujol i li pregunta sobre la independència. Anys enrere Pujol hagués despatxat Calçada amb algun estirabot, perquè la independència no era debat seriós en aquest país. Possiblement Calçada tampoc no hauria tingut tribuna a TV3 per preguntar-li. Anys enrere l’independentisme era sinònim de marginalitat política, associat a radicalitat en el pitjor sentit de la paraula. Ara Pujol i Calçada parlen d’independència en prime time amb tota naturalitat. És l’alegria de tenir una televisió nacional i pública. Últimament Pujol ha virat, abraçant la possibilitat de la independència com una sortida real, possible, justificable fins i tot. Una altra cosa és que no se’n declari, d’independentista. Però l’evolució, provocada per l’atzucac espanyol, és notòria en el cas de Pujol. Hi ha un sobiranisme creixent a la societat catalana que toca les cúpules dels partits, fins i tot expresidents com Pujol.

Els socialistes murris

Saül Gordillo.

Mataró celebrarà consulta sobre la independència el dia 20, i els socialistes no s’hi han posat visceralment en contra. És ben bé que hi ha molts peessacés dins del PSC. Com els de Sabadell, que van demostrar fair play amb la consulta, tot i que quan penses en Manuel Bustos et ve al cap José Blanco i el comitè federal del PSOE sencer. Doncs, malgrat Bustos, a Sabadell, com a Mataró, les consultes es fan amb els socialistes de perfil, mirant cap a una altra banda. El municipalisme socialista -Barcelona al marge- és més murri que el socialisme orgànic que posa el crit al cel quan s’asseu al sofà per veure el documental Adéu, Espanya? o quan rebutja a la mesa del Parlament un tràmit formal com és l’admissió d’una iniciativa popular perquè, si es recullen 220.000 signatures, algun dia es pugui fer un referèndum oficial.

Aquest PSC que anteposa espanyolisme a democràcia quan les urnes són cíviques, o a legalitat en el cas del referèndum oficial, hauria de prendre nota dels Bustos o dels Justos Molineros. Mirin aquest home que s’ha guanyat un personatge al Polònia. Ha fet un pas cap al sobiranisme inimaginable fa uns anys. Qui ens havia de dir que el messies de Can Zam, a qui Manuel Cuyàs va dedicar una crònica titulada Justo del gran poder, seria un dia activista independentista. Molinero ha evolucionat en totes les direccions. De taxista a magnat radiofònic, de prosocialista a sobiranista.

Marxen els bons

Saül Gordillo.

La diputada Marina Llansana va anunciar ahir la seva retirada de la primera línia política. Llansana és diputada des del 2003 i no aspirarà a renovar l’escó a les properes eleccions, tot i ser una de les promeses de l’independentisme parlamentari. Ella no és l’única que, en l’actual context de convulsió, decideix passar pàgina a la seva etapa política i institucional. “Per a mi la política no era un contracte indefinit, sinó un període transitori”, explicava ahir a Anoiadiari.cat. Hi ha una generació de polítics joves catalans que tenen aquesta idea tan postmoderna de l'”això no és per sempre” incrustada en el seu frontispici mental, “això és transitori.” I mentre s’ho van repetint, es produeix una fractura intergeneracional amb els polítics d’una altra època, aquells que s’aferren al càrrec i han fet d’això un modus vivendi. Conec més Llansanes, al Parlament de Catalunya, al govern, a les diputacions i en alguns grans ajuntaments que abandonaran la política aquesta legislatura. Gent de partits diversos que fa 8 o 12 anys van fer el salt precoç a la política i que ara, amb el xàfec que cau, giren full. Són dones i homes joves, molt preparats, amb idiomes, viatjats, sensibles, i sense els lligams de generacions que van ser hereves de la Transició, marcades per una absoluta submissió als aparells del partit. En canvi, aquests joves no són esclaus de les sigles, sinó que estan compromesos amb uns valors. Lluiten, però no pel partit sinó per les causes.

Tot s’embruta

Saül Gordillo.

La corrupció embruta les precampanyes electorals al Barça i al Parlament de Catalunya. Sandro Rosell denunciarà Marc Ingla per uns papers que tothom pot trobar a Google i que el vinculen amb un suposat cas de corrupció al Brasil. “Ball de bastons”, titulava ahir El 9 Esportiu. La cursa a la presidència blaugrana es bipolaritza i guanya en agressivitat. La pugna política s’hi assembla una mica, amb la comissió que haurà d’investigar l’espoli del Palau de la Música. Sandro Rosell i Artur Mas, que es presenten com a favorits en les respectives curses electorals, reben de valent en aquest tram final. Els seus rivals intenten empastifar els cavalls guanyadors. La crispació que ha caracteritzat l’últim mandat de Joan Laporta al FC Barcelona i també la legislatura de José Montilla com a president de la Generalitat va in crescendo. Ja veurem com acaba la traca final, però pinta malament. En l’escena política, l’empastifada s’estén a l’altre gran partit pel cas Pretòria. Fèlix Millet és una pedra a la sabata de CDC, igual com Bartomeu Muñoz ho és a la del PSC. Els casos Palau i Pretòria conflueixen per interès partidista mesos després d’esclatar.