40.000 anys d’èxits

Sebastià Alzamora.

Fa uns dies, la Fundación Atapuerca –que es dedica a fomentar la investigació dels jaciments arqueològics dels quals pren el nom– va inaugurar una curiosa exposició titulada Sexo en piedra, que tracta sobre la vida sexual del senyors i les senyores del paleolític, reconstruïda a partir dels dibuixos que ells mateixos varen deixar estampats damunt les parets de les coves i altres indrets agrestes. La conclusió principal a la qual han arribat Marcos García i Javier Angulo, els dos científics que han comissariat l’exposició, és que les conductes sexuals bàsiques de l’Homo sapiens no han variat com a mínim en els últims 40.000 anys. A la mostra, que es pot visitar a la seu de la Fundación Atapuerca a la localitat d’Ibeas de Juarros, a Burgos, s’hi recullen imatges prehistòriques sobre sexe oral, voyeurisme, masturbació o, ehem, zoofília, que es veu que en aquells temps no estava tan mal vista: al cap i a la fi, eren els inicis de la domesticació d’animals, i ja se sap que l’ocasió fa el pecat. García i Angulo, per altra banda, expliquen que els nostres antecessors també ja tenien ben establerta la diferenciació entre el sexe per plaer i el sexe com a via de perpetuació de l’espècie, i que amb això anaven fent de manera no substancialment distinta dels nostres temps hipermoderns (amb el permís del senyor Lipovetsky).

La notícia pot fer pensar en una certa incapacitat innovadora de la nostra espècie: 40.000 anys són molts anys per no haver introduït, amb perdó, cap canvi ni cap avanç significatiu en una matèria tan sensible. Que aital continuïtat es donés, posem per cas, amb els antics romans, perfecte, però que la cosa reculi fins al paleolític, ni que sigui superior, fa una mica d’angúnia. Tot i que un optimista conservador ho pot veure com un triomf de la màxima que sintetitza la seva visió de la vida: si una cosa funciona bé, per què canviar-la?

Esquerres de tot color

Sebastià Alzamora.

En un exercici francament impressionant de superació de si mateix, Zapatero va anar a la molt prestigiosa Universitat de Columbia i va explicar a la bona gent que va tenir el coratge d’anar a escoltar-lo que abaixar els impostos és d’esquerres però apujar-los també, segons les circumstàncies. El pensament econòmic del president espanyol és d’una senzillesa que desarma: si hi ha bonança econòmica (ni que sigui només aparent) i les arques públiques estan raonablement plenes, és el moment d’abaixar els impostos i quedar com un senyor amb el populatxo. Si hi ha crisi i els comptes de l’estat no surten, doncs s’apugen i llestos: al cap i a la fi, i com deia l’eslògan, Hisenda som tots. En qualsevol cas, tant una cosa com l’altra són indistintament d’esquerres, a condició que les dugui a terme l’executiu espanyol.

A la conferència també hi era present el premi Nobel d’economia Joseph E. Stiglitz: no ha transcendit quina opinió li van merèixer els plantejaments de Zapatero, però és probable que lamentés tenir orelles per haver de sentir coses com aquesta.

En qualsevol cas, el fascinant Zapatero es troba cada vegada més a prop de Bettino Craxi, quan se li va preguntar què era per ell el socialisme i va respondre allò de “socialisme és el que fem els socialistes”.

Per no saber tancar la boca

Sebastià Alzamora.

En la batussa que va mantenir amb Napoleonet Sarkozy, la comissària europea Vivian Reding va perdre una excel·lent oportunitat de tenir la boca tancada. Diguem d’entrada que, al meu humil parer, aquesta dona tenia tota la raó en qualificar de vergonyosa la política sarkoziana d’expulsió de gitanos hongaresos. És, en efecte, vergonyosa i miserable, perquè no té res a veure ni amb la seguretat, ni amb la salut pública, ni amb els interessos i els valors de la República, com va repetint el president francès. Per molt que es tibi com un rave, per molta cara de merda sul nasso que posi, i per molta gesticulació de pel·lícula de Louis de Funès que arribi a desplegar, és massa evident que l’únic interès que hi ha en tota aquesta història és la bossa de vots que Sarkozy pretén evitar que se li’n vagi cap a Le Pen. Per cert, trobo d’allò més curiosa aquesta manera d’aturar l’extrema dreta consistent a adoptar les polítiques i les idees de l’extrema dreta. És el que sol fer el PP aquí, al qual naturalment li ha faltat temps per sortir en tromba (tromba personificada en la sempre sensacional Alícia Sánchez Camacho) a dir que troben magnífiques les mesures antigitanos de Sarkozy i que aquí també cal parlar sobre immigració “sense complexos”, que és com els agrada parlar als fatxes.

Tractament de les pulsions

Sebastià Alzamora.

En el seu discurs institucional de l’Onze de Setembre, el president Montilla va recórrer a la psicoanàlisi i va parlar de la necessitat –segons ell– de posar fre a les “pulsions separadores” que determinen les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya. Com era de preveure, tal al·lusió no va ser del gust dels socis d’Esquerra ni de l’oposició de CiU, i de les dues bandes van sorgir veus per demanar-li a Montilla que fos més caut en les seves manifestacions. L’endemà el president va matisar que a Espanya també era tot ple de separadors, en referència a la secció habitual d’animosos trompetistes constitucionals. En definitiva, Montilla va apel·lar a la ja clàssica distinció entre separatistes i separadors, per donar a entendre que uns i altres comptaven amb el seu refús. Com que ell i el seu partit defensen el federalisme autonòmic (per noms que no quedi), no es pot dir que no sigui coherent.

Tampoc se li pot discutir la raó en denunciar l’existència i la persistència d’aquests separadors i consuetudinaris. Això que anomenen el “problema català”, se l’ha muntat Espanya pràcticament soleta: Espanya amb tota la pilota de traumes i complexos que arrossega, en la seva condició d’estat nació jacobí frustrat. Des de la pèrdua de Cuba i Filipines fins a la Guerra Civil passant pel que vostès vulguin: aquesta és la història d’un estat que va voler ser França i no se’n va sortir.

Altura de mires

Sebastià Alzamora.

S’obre el teló i surt el personatge anomenat Gerardo Díaz Ferrán i reclama que el personal es jubili als setanta anys, com a mesura “imprescindible i aconsellable per garantir la sostenibilitat del sistema de pensions” (apunt semàntic: si una mesura és “imprescindible” deixa de ser “aconsellable”, perquè aleshores és redundant aconsellar-la). També es declara partidari, el senyor Díaz Ferrán, d’ampliar el període de càlcul de la pensió a tota la vida laboral i d’implantar beneficis fiscals “agressius” perquè el personal ens animem a contractar pensions privades. Molt bé.

A més de ser el president de la patronal CEOE, el senyor Díaz Ferrán és famós per haver estat el president de la companyia aèria Air Comet, que el 21 de desembre passat va cessar les seves operacions per ordre d’un tribunal britànic, va acomiadar tota la seva plantilla i va deixar en terra tots els seus passatgers (la majoria, immigrants llatinoamericans que pretenien passar les festes de Nadal al seu lloc d’origen), que no van veure ni un cèntim de compensació. Díaz Ferrán també era president del soci majoritari d’Air Comet, Viatges Marsans, però es va treure de sobre a tota velocitat totes dues empreses quan es va descobrir el pastís. Viatges Marsans devia (i deu encara) gairebé dos-cents milions d’euros als bancs i no fa gaire que els nous propietaris van anunciar un ERO per acomiadar el 65 % de la plantilla, més de nou-centes persones, que se’n van a les files de l’atur.

El paio del costat

Sebastià Alzamora.

A mi, el que més em crida l’atenció del vídeo de Rajoy és el paio del costat. Em referesc, és clar, al vídeo aquest que van penjar els del PP al feisbuc de Don Mariano, anunciant que se n’anava de vacances i desitjant-les molt bones a tots els espanyols (i espanyoles) de bona fe que estiguessin en condicions de fer-ne. Per cert que, en la seva breu al·locució, el cap de l’oposició a Espanya ens fa saber que, a pesar de com pinta de magre el panorama, al seu partit estan d’allò més animaos i tenen tota la seva fe dipositada en els espanyols (i espanyoles) que treballen. De seguida em vaig preguntar: i els aturats? No hi tenen fe, a can PP, en els aturats? Els consideren irrecuperables? No saben què fer-ne?

En tot cas, com sap tothom el vídeo s’ha fet famós perquè és gravat dins un cotxe en marxa i don Mariano, ai las, hi apareix assegut al seient del darrere sense cordar-se el cinturó. Cagada notòria, en efecte, que situa el líder del segon partit d’Espanya a l’alçada d’aquests adolescents sense cervell que es graven a ells mateixos amb el mòbil fent cabrioles amb la moto, o apallissant un altre adolescent, i a continuació ho pengen a internet perquè tothom pugui contemplar la seva proesa. Correspon, no cal dir-ho, aplicar a don Mariano la preceptiva sanció de 150 euros i la retirada de tres punts del carnet de conduir.

Però vaja, tot això ja ha estat molt comentat, i a mi el que m’interessa és el personatge que seu al costat de Rajoy dins el cotxe.

Els toros i el tema

Sebastià Alzamora.

Bé, doncs ja tenim els toros prohibits, ves. Personalment em sembla molt bé la decisió presa pel Parlament, que només m’obliga a vèncer un escrúpol que tinc contra el prohibicionisme en general. Però què hi farem: començo a sospitar que estar en contra del prohibicionisme és una d’aquestes aspiracions puerils i irrealitzables de tan vaporoses, com estar en contra de la guerra o de les malalties. El fet és que els humans tendim a prohibir allò que per un motiu o altre ens molesta o disgusta, encara que a d’altres humans aquella mateixa cosa els entusiasmi. Cadascú prohibeix allò que pot, i a cadascú li prohibeixen allò que no té prou força per defensar. Fins i tot els que afirmem estar contra les prohibicions, de bon grat prohibiríem alguna cosa o altra en algun moment de les nostres vides. La prohibició és una mecànica constant al llarg de la història, de manera que, posats a dur-la a la pràctica, sens dubte la millor manera de fer-ho és mitjançant un procediment escrupolosament democràtic, com ha estat el cas.

Amb Pere Quart

Sebastià Alzamora.

Joan Oliver (que en aquest cas no és l’exdirector general del Barça, sinó el nom civil del poeta conegut com a Pere Quart) tenia una frase enginyosa per definir un comportament molt nostrat: “Ja es veu que no viurem mai units, però probablement morirem reunits”, solia dir. És una agudesa força encertada, i per comprovar-ho n’hi ha prou d’observar el capteniment que han tingut els partits catalans (i catalanistes) en aquestes últimes setmanes, d’ençà de la manifestació del 10-J. Ningú els discutirà que no s’hagin reunit amb gran freqüència i apassionament, fins i tot —en alguns casos— amb entusiasme sincer. Però de tanta reunió, com una vegada més hem hagut de comprendre, no n’ha sortit cap unió plausible, ans tot al contrari.

Estirant una mica més el fil, hi ha una anècdota que val la pena recordar, i que coprotagonitzen Pere Quart i Terenci Moix. En aquells dies, el segon era un escriptor incipient, i el primer, una glòria literària vivent que, a més, era el director literari de les molt prestigioses Edicions Proa. Terenci Moix havia portat a Pere Quart l’original (en castellà) de la seva novel•la El dia que va morir Marilyn, només perquè li’n donés la seva opinió (Moix ja sabia que no publicaria un llibre en castellà a can Proa, però senzillament admirava Pere Quart i el seu criteri).

Una passa important

Sebastià Alzamora.

Que Batasuna i Eusko Alkartasuna hagin signat un acord que solemnitza el seu compromís de treballar conjuntament per la creació d’un estat basc independent, i de fer-ho exclusivament a través de la política i la democràcia, sense concessions a la violència, sens dubte és una excel·lent notícia. No hi fa res que de seguida sortís fra Rubalcaba, pregon i astut com sempre, a aigualir-ho amb la seva prèdica habitual: que el missatge no és prou clar perquè no inclou cap exigència a ETA de deixar les armes, i que mentre això no es produeixi no hi haurà legalització de l’esquerra abertzale. No hi fa res perquè entra dins d’allò que és absolutament previsible, fins a l’esgotament: és l’estat espanyol exercint d’estat espanyol, un paper que, tot sigui dit, Rubalcaba personifica amb eficàcia d’acer inoxidable.

Tampoc no lleven importància a la notícia els renecs d’aquells suposats nacionalistes –bascos i també alguns de catalans– que encara s’obstinen a llegir aquest acord com una capitulació i a justificar el recurs a la lluita armada com una via plausible per a l’alliberament de llurs nacions: això no és ser nacionalista, sinó ser idiota.

Record d’Estanislau Figueres

Sebastià Alzamora.

A Artur Mas li tocava acontentar l’statu quo, que és una cosa que de tant en tant els toca de fer als dirigents de partits amb seny, prudència, sentit i responsabilitat d’Estat, i es va despenjar amb l’advertiment que la independència de Catalunya no és una cosa que s’hagi de fer demà passat ni a la propera legislatura, i que en tot cas primer cal aconseguir un concert econòmic com el del País Basc. És veritat que també seria una desconsideració grossa acomiadar-se d’Espanya sense ni tan sols haver acordat un concert econòmic, caram. I tothom sap que a Madrid el signaran entre càntics de joia, el concert econòmic català, si a canvi ens comprometem a no declarar la independència en els propers quatre anys, que ens veuen molt capaços. Artur Mas, per altra banda, també va oferir una metàfora florida d’aquestes de l’escola pujolista, amb vaixells que cal vigilar que no embarranquin ni naufraguin, timoners experts i tot de coses que no vam acabar d’entendre els no iniciats en la lírica marinera.

En fi, tot un clàssic del repertori convergent, aquest d’anar ballant la sardana al voltant de la independència, a veure què passa. I no menys clàssic ha estat tot el que ha vingut després de les declaracions de Mas: ahir era cosa de veure el fum que treien els fòrums d’internet en què partidaris d’Esquerra i de Convergència intercanviaven impressions amicalment.

La bona feina de Laporta

Sebastià Alzamora.

Les eleccions al Barça es troben, com se sol dir, al recte final i diumenge les urnes evacuaran el nom del president de la que per a molts, i què hi farem, és i serà la primera institució del país. La veritat és que, llec com sóc en assumptes del futbol (i encara en directives dels clubs, que sempre m’han semblat mons francament estranys), no tinc cap mena d’opinió formada sobre si tal candidatura o tal altra és millor o pitjor per al futur del club. Rosell, Ingla, Ferrer? Un pacte entre els dos últims? Tant me fa, però això sí: importa molt que, guanyi qui guanyi la presidència, sigui capaç de mantenir, i si és possible subratllar, el paper del Barça com a actiu i referent del catalanisme. Ja ho he donat a entendre unes línies més amunt: que un club de futbol, per molt que sigui el millor del món, tingui un pes tan sobredimensionat en la vida del país al qual pertany no em sembla cap bona notícia. Ara bé: ja que és així, aleshores que ho faci a favor d’aquest país. Cal absolutament que el Barça continuï jugant, en tots els sentits de la paraula, a favor del catalanisme i de Catalunya. I que el món sàpiga que, quan s’embadaleix amb el joc d’aquest equip, allò que contempla no és un equip espanyol (per molt que sigui el campió de la lliga espanyola), sinó un de català.

A Can TC són uns cracs

Sebastià Alzamora.

Canteu al·leluia, catalans, que avui torna a reunir-se el Tribunal Constitucional a deliberar sobre l’Estatut. Aquesta vegada es presenta la nova proposta de sentència, que ha elaborat la presidenta en persona, la pròvida senyora María Emilia Casas. Tan determinada està aquesta dona a decidir, que ja ha avisat que, si cal, votaran l’Estatut a bocins, com solia fer Jack l’Esbudellador: és a dir, article per article, encara que el resultat pugui ser jurídicament dadaista. Ho avisava fa uns dies el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, que TV3 va treure com si haguessin trobat l’últim mohicà: quasi res, un constitucionalista espanyol afirma que el TC no té legitimitat per emetre sentència sobre l’Estatut! Sempre és commovedora aquesta alegria que agafa als catalans quan algú de més enllà de l’Ebre els dóna la raó en alguna cosa.

Llàstima, però, que el TC no coincideixi gaire amb el senyor Pérez Royo. Fa uns dies comentàvem l’acudit que van tenir el govern i el Parlament de Catalunya, quan van presentar un escrit sol·licitant que l’alt tribunal es declarés incompetent per resoldre els recursos d’inconstitucionalitat que pesen sobre el trist, brut i dissortat Estatut, i la cordialitat i la bonhomia que es desprenien de la resposta del TC a tal pretensió: “No ha lugar”. Si la prepotència fos disciplina olímpica, els magistrats del Constitucional tindrien tots la medalla d’or.

Els activistes i les activistes

Sebastià Alzamora.

Aquests dies ha nascut una nova estrella mediàtica, que no és altra que l’associació de mares i pares d’activistes propalestins (i activistes propalestines). Se’ls reconeix perquè parlen molt de pressa i aparentment se saben de memòria els acords de Ginebra, que citen quan un menys s’ho espera. N’hi ha que fins i tot són professionals del tema, com és el cas del senyor Manuel Espinar, que acumula els càrrecs de pare del cooperant Manuel Tapial, sogre de la també cooperant Laura Arau i president de l’ONG Cultura, Pau i Solidaritat, organització de la qual hem tingut coneixement per primera vegada durant aquests dies, per bé que els mitjans en parlin amb la mateixa familiaritat que si es tractés de Metges Sense Fronteres. El motiu de la requesta que han tingut el senyor Espinar i d’altres membres i membresses de l’AMPA d’activistes propalestins ha estat, és clar, l’assalt a la flotilla humanitària que es dirigia a Gaza per part de la marina israeliana. Per ells hem sabut que els seus fills i les seves filles activistes són persones excel·lents, pacifistes que es dirigien a Gaza carregats de queviures, medicines i bones intencions, i que han estat víctimes incomprensibles d’un abús per part de les autoritats del país hebreu, que com tothom sap és més dolent que la tinya.

No hi ha res que desitgem més fervorosament que el retorn immediat dels activistes propalestins i les activistes propalestines, perquè puguin reunir-se amb els seus pares i mares i tots plegats continuïn lluitant per un món millor, amb salut i alegria. Ara bé, si aquests progenitors tan conscienciats i els seus fills encara més conscienciats volen entendre una mica més com ha estat que s’han vist embolicats en un destret tan lleig com el que els ha tocat de viure aquests dies, en tindrien prou de llegir l’AVUI.