Toros: Reagrupament espanyol

Ramon Tremosa.

La recent prohibició de les curses de braus per part del Parlament de Catalunya ha estat rebuda a l’Espanya profunda com una declaració de guerra. Personalment, a mi els toros no m’agraden i sempre els he trobat més una barbàrie que un espectacle: vegeu com a mostra la brutal foto que fa escassament tres mesos va donar la volta al món, la cornada que entra pel coll i surt per la boca del torero Julio Aparicio. La reacció espanyola, però, no s’ha quedat pas curta i ha generat portades de regust inequívocament franquista i dotzenes de pàgines esbiaixades i fins i tot en algun cas sectàries. Per què es produeix aquesta agressivitat contra tot allò que emana de Catalunya? Espanya pateix una greu crisi econòmica en haver descobert que el seu miracle econòmic basat en la construcció era només un miratge, i ara la seva brutal crisi pot comportar un llarg període de declivi econòmic. Espanya ha passat de ser un país receptor d’emigració a expulsar força de treball amb talent (el somni de PSOE i PP és un país amb 60 milions d’habitants i així s’entén la política de portes amb la immigració: la T4 de Barajas ha estat la porta de la immigració il·legal a la UE). L’esport serveix als poders fàctics madrilenys per a tapar el fracàs econòmic i els toros són utilitzats per a cohesionar la societat espanyola, per sobre de les ideologies i de les classes socials. Ja cal que els catalans ens preparem: potser més que avançar en l’autogovern, en els propers anys tocarà defensar el poc que ja tenim…

Quatre influents falàcies sobre el debat dels toros

Ivan Bofarull.

El mes d’Agost és extraordinari almenys en un sentit: aguditza el sentit de l’observació, que a la vegada permet una major capacitat de discerniment. Possiblement sigui degut a la distància física que prenem sobre algunes de les problemàtiques rutinàries. Per aquesta raó, m’he permès d’observar algunes idees que a través de la força dels mitjans de comunicació es van convertint en “conventional wisdom”, una mena de pensament comú i acceptat, és a dir, un marc a partir del qual es va configurant la nostra acció. Però és sorprenent observar com molts d’aquests marcs i idees de partida són falaces. És a dir (fallax-cis), enganyosos. Un àmbit ple de falàcies és el debat sobre la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

Primera falàcia (dels favorables a la prohibició)

S’argumenta (a favor de la prohibició) que s’infligeix un maltractament indigne a l’animal. Aquesta afirmació és enganyosa, perquè si en realitat aquest fós el punt central de la qüestió, s’hauria d’ampliar el focus a d’altres activitats amb forta intervenció humana en què el maltractament és similar o netament superior. Sense anar més lluny, el Parlament de Catalunya, a proposta de CiU, també promou la protecció del toro embolat i correbous a les Terres de l’Ebre, per motius de tradició cultural.

Correbous

Eudald Carbonell.

Les cultures minoiques a l’ illa de Creta, fa més de 4.000 anys, ja jugaven amb els bòvids; era un espectacle que està representat en parets pintades i gerres de l’època. Després, innumerables cultures han fet amb els bous tota una sèrie d’animalades, fins arribar a l’actualitat. Tot això ens ha de fer pensar quin tipus d’espècie intel·ligent som.

Matar es quelcom que alguns humans hem fet sistemàticament. Jo mateix, quan era jove, anava ajudar a un escorxador. La veritat és que no era molt agradable. Matar animals no està prohibit, formen part de la nostra alimentació. Som omnívors i, per tradició, la ingesta de carn ha estat una constant els 3 darrers milions d’anys. Ara hi ha molts espècimens humans que es passen a un règim vegetarià; és lícit.

Torturar un animal vertebrat o invertebrat no te cap justificació; matar-lo per menjar forma part de la cadena tròfica i, per tant, alimentària. Ara bé, mantenir tradicions on es tortura mamífers no és saludable per a l’espècie. M’he plantejat què passaria si fos el revés i els homínids fórem torejats i morts pels bòvids. Sempre es bo posar-se al lloc d’un altre, se’n diu empatia.

Prohibido prohibir o cómo José Montilla prepara la gran crisis del PSC

Carlos Carnicero.

El PSC está tan prisionero de sus aliados en el tripartito que no tiene siquiera la visión de las consecuencias políticas de la prohibición de las corridas de toros; no porque sea o no una medida adecuada, sino por el momento en que se produce: la polémica sobre la virtualidad de la Constitución, la legitimidad del Tribunal Constitucional y el empacho identitario se produce mientras la crisis devora a Cataluña y al resto de España. El PSC pasará su travesía del desierto después de las próximas elecciones catalanas en donde pagará caras sus veleidades nacionalistas. Pero no habrá corridas de toros y los aficionados catalanes tendrán que viajar a España.

Ya está; en la comunidad autónoma de Cataluña se ha determinado por su parlamento la prohibición de celebrar corridas de toros. Los aficionados que quieran seguir disfrutando de estos ritos ancestrales se tendrán que trasladar un poco más allá de la frontera francesa, en donde la ciudad de Nimes se estará frotando las manos por quedarse el monopolio de la fiesta española por excelencia cerca del territorio libre taurino de Cataluña.

No me apasionan los toros: creo que he estado cuatro veces en mi vida en una plaza. No me gusta el sufrimiento y tengo una escalada de valores sobre él: arranca en las violaciones sistemáticas de mujeres que se producen en el Congo, siguen con la explotación infantil en cientos de millones de niños en el mundo, continúan con la práctica de la tortura y culminan con la pesca por asfixia de las merluzas y naturalmente por la muerte de los toros en la lidia.

500 millones, 500 para los toros

Ignacio Escolar.

Ya se sabe que cuando se juntan el poco entendimiento y la mala fe suelen surgir los mitos. Uno en particular se escucha mucho estos días: la tauromaquia es un componente fundamental de la cultura española. A partir de ese principio se destinan al menos 500 millones de euros de dinero público a la industria taurina, cuando la última encuesta que se hizo al respecto en el 2007 demostró que solamente el 18% estaba de acuerdo en subvencionar los festejos. Pero todo sea por la cultura española. Si los clásicos levantaran la cabeza…

…De hecho, si la levantaran, no se reconocerían en semejante compañía. Poca suerte ha tenido la lidia entre los grandes creadores españoles. La última vez que una corrida aparece en una obra de ficción de importancia es en una novelita morisca incluida en la Primera Parte del Guzmán de Alfarache: el “torero”, Osmín, es el héroe, pero es bien conocido que, incluso en la corriente maurófila europea de la época, los moros de la literatura son gente noble pero demasiado apasionada y un tanto primitiva. Cervantes no menciona corridas (o su equivalente en la época), como tampoco lo hace Góngora. Quevedo sí, para condenarlas como un sucedáneo cobarde de la guerra: lo que un español “de bien” tenía que estar haciendo en 1643 era matar protestantes en Flandes y catalanes donde los pillara, no toros en las plazas.

A pams

Marçal Sintes.

Matar

Els humans matem i maltractem moltíssims animals. Per menjar, per vestir, per entreteniment (caça o pesca), per fer experiments, per raons higièniques i sanitàries, per accident… i també, a vegades, en celebracions folklòriques i culturals. Els motius són, doncs, diversos. Fer una llista de morts i maltractaments acceptables i una altra d’inacceptables em sembla una operació complexa. Per això xoca una mica que algunes coses ni ens les plantegem i, en canvi, d’altres –que uns quants toros criats expressament morin a la plaça– ens escandalitzin d’allò més.

Toros

Per aquesta i altres raons, em costa molt donar la raó als prohibicionistes. Els seus arguments no m’acaben de convèncer.

Els toros i el tema

Sebastià Alzamora.

Bé, doncs ja tenim els toros prohibits, ves. Personalment em sembla molt bé la decisió presa pel Parlament, que només m’obliga a vèncer un escrúpol que tinc contra el prohibicionisme en general. Però què hi farem: començo a sospitar que estar en contra del prohibicionisme és una d’aquestes aspiracions puerils i irrealitzables de tan vaporoses, com estar en contra de la guerra o de les malalties. El fet és que els humans tendim a prohibir allò que per un motiu o altre ens molesta o disgusta, encara que a d’altres humans aquella mateixa cosa els entusiasmi. Cadascú prohibeix allò que pot, i a cadascú li prohibeixen allò que no té prou força per defensar. Fins i tot els que afirmem estar contra les prohibicions, de bon grat prohibiríem alguna cosa o altra en algun moment de les nostres vides. La prohibició és una mecànica constant al llarg de la història, de manera que, posats a dur-la a la pràctica, sens dubte la millor manera de fer-ho és mitjançant un procediment escrupolosament democràtic, com ha estat el cas.

Adéu a los toros y olé

José A. Pérez.

La prohibición de los toros es una venganza por el éxito de la Selección Española. Jaime Mayor Oreja, autor asimismo de: ¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad?

España se rompe. Otra vez.

Dicen Rajoy y Aguirre que los catalufos no quieren ser españoles y, por tanto, se han vuelto ecologistas los muy cabrones. Porque matar toros, ya se sabe, es muy español. ¡Qué coño, es la esencia misma de España! Y Alfonso Alonso, presidente del PP vasco, se lanza un órdago y afirma que en Euskadi las corridas permanecerán en la legalidad porque -ojo- “los toros los inventaron los vascos”.

La prensa internacional se hace un eco más bien desconcertado: España, la próxima Grecia, gana todo en deportes y pierde los cuernos por el camino. Pero no toda España, aclaran, sólo Catalonia, la más cool de las spanish regions, la del Barça, Woody Allen y las Erasmus.

¡Los toros los criamos nosotros y nos los follamos cuando queremos!, clama la masa profiesta nacional. El macho contra el bicho, lentejuelas y testosterona son parte de la idiosincrasia del país más rico de África. ¿Acaso no es cruel comerse un filete?, gritan entre lágrimas los patriotas de vieja escuela. ¿Acaso no hay un poso de barbarie en una tostadita con paté? ¿Acaso no dijo Jesucristo: “id y haced lo que os salga de la punta del nabo con los bichos y que no se os pase cobrar entrada”? ¿Acaso no llevamos matando toros desde que el primer sol se alzó, glorioso, sobre el Vasto Imperio Español?

Desde tierras salmantinas

Lluís Foix.

La prohibición de los toros por el Parlament de Catalunya me pilla por tierras salmantinas, calor vertical y rotundo, entre el Duero y el Tormes, divisando desde las solitarias autovías algunas reses que pertenecen a ganaderías de renombre. Los diarios madrileños y locales han abierto con la votación que se iba a perpetrar en el parlamento catalán en la mañana de ayer. La radio interrumpe su programación y da el resultado de la votación, como si fuera un accidente aéreo o un atentado.

A los cinco minutos me llaman del World Service de la BBC de Londres para concertar en media hora una entrevista valorativa para su servicio de noticias mundial. El debate ha traspasado las fronteras y diarios de referencia como Le Monde y el The New York Times incluyen la noticia en las portadas de sus webs a lo largo de todo el día. Van colgándose opiniones para todos los gustos. Sale Hemingway y partidarios y detractores de una tradición que ha sido asociada con España durante todo el siglo pasado y también con Catalunya cuyos vestigios deplazas taurinas, algunas todavía en activo, son evidentes en Olot, Tarragona y, por supuesto, Barcelona.

Catalogne vote l’interdiction ides corridas, titula Le Monde, como segunda noticia después del accidente aéreo en Paquistán.

Prou corregudes, de bous

Jordi Marti Font.

Avui, el Parlament del Principat ha prohibit les corregudes de bous. És una decisió encertada plantejada per una ILP que va recollir centenars de milers d’adhesions. Jo la vaig signar i estic molt content de saber que en aquest tros dels Països Catalans (la regió catalunyesa) no es convertirà mai més l’assassinat de bous en un espectacle.

Els Països Catalans han estat un lloc on l’assassinat de bous en places, fixes i mòbils, s’ha fet durant molts anys però això no treu que no sigui un còstum bàrbar i patètic. Homes i dones d’avançada al llarg de tota la nostra història s’hi han oposat amb totes les seves forces. A mi em causava molta impresisó, per exemple, llegir els textos de Salvat-Papasseit recollits a “Humo de Fábrica” sobre el tema i la seva aversió al que ell anomenava ‘flamenquismo’ (són en castellà els articles).

Catalunya aspira la caspa

Rosa María Artal.

Como con el fútbol, sobre las corridas de toros, todos tenemos opinión. Son asuntos que exigen poco esfuerzo de conocimiento y que provocan pasión, cóctel mágico que nos hace sentirnos vivos. Dado que todavía no he visto a un defensa colgado por los pies, ni a un portero banderilleado, ni el balón –hoy llamado “pelota”- suele dejar sin algún ojo a los espectadores, estimo que hay razones objetivas en el asunto de prohibir los toros.

Siento una profunda envidia de Cataluña. Allí es posible que el Parlamento debata leyes promovidas por la iniciativa ciudadana. Y se oyen argumentos a favor y en contra –en lugar de insultos en busca de adeptos-, y los partidos dan libertad de voto a sus diputados. Cierto que seguramente lo consideran un tema menor, pero ver a los políticos evadirse de la férrea disciplina de partido y utilizar su propio criterio me parece un avance. Un ejemplo a seguir. En Madrid, la “fiesta” ha sido declarada de interés público manu militari. Y aquél que se cantea sin babear al jefe (o a la jefa) –que le colocará o mantendrá en el puesto- termina por dejar su dignidad debajo de la cama.

Sucede que yo quiero sentirme orgullosa de España. Es un sentimiento atávico e incomprensible que te liga a la tierra donde has nacido. A veces lo hago. Pero quiero más. Si me ha alegrado profundamente la decisión de Cataluña es porque me avergüenzo de un pueblo que disfruta con la tortura a un animal.

Bous

Vicent Partal.

Crec que només he anat a una correguda de bous en la meua vida. Jo era un xiquet i mon pare em portà a la plaça. Recorde els colors de forma agradable però també la repulsió íntima que em va provocar la sang. Encara avui veig un dels bous arrossegat per la plaça del carrer Xàtiva per uns cavalls que em semblava que li torçaven el cap mentre la sang tacava la sorra.

Potser per això vaig signar la ILP per a prohibir les corregudes de bous al Principat. Un dia, a l’Illa, em vaig trobar una parada i una senyora que em demanava si volia signar per a que les prohibiren. Vaig dubtar un segon perquè els bous, en la seua versió de carrer, formen part de la meua cultura i són defensats pels meus amics. I vaig dubtar també perquè a mon pare li agraden molt. Però el dubte es va esvair quan em va vindre al cap aquella imatge de xiquet a la plaça de València que no he oblidat malgrat els anys que han passat.