No estem preparats per la independència

Pere Cardús.

Des de fa mesos he pensat que la independència era possible a curt-mig termini. El mes de juliol m’ha deixat ben clar que Catalunya encara no està preparada per ser un estat lliure. Si més no, no estan preparats els líders que consideren que cal intentar-ho ara. Les batalletes històriques endèmiques de l’independentisme, contra tot pronòstic, no han cessat. Al contrari, semblen més fortes i greus que mai. Hom considera que és el problema lògic del creixement. Jo crec que, com tot, els problemes tenen noms i cognoms. Vull dir que som les persones que podem, si volem, comportar-nos d’una manera diferent.

No és normal que a dos o tres mesos de les eleccions sortin candidatures electorals de sota les pedres. No és normal que totes es vulguin anomenar ‘unitàries i transversals’. No és normal que totes coincideixin en l’objectiu de la proclamació unilateral des del parlament. No és normal que totes considerin que són ells els que han de fer de pal de paller de la unitat independentista. No és normal i no és seriós.

El país i la política

Pere Cardús.

Un bon llibre d’aquells que val la pena de rellegir és ‘Un país sense política’. Joan Fuster hi analitzava la situació d’un País Valencià que era ben viu al carrer, però sense referències clares en termes polítics. L’expressió, més enllà del contingut i la idea que hi defensa, em ve al cap ben sovint i encara més aquest darrer mes. Em fa l’impressió que aquest clam independentista que vam poder observar a la manifestació del 10-J o les dades que proposen algunes enquestes més o menys creïbles no acabarà tenint una expressió política concreta i identificable al parlament després de les eleccions de la tardor al Principat.

Les mateixes enquestes (que sempre les carrega el diable i que tenen tan poca credibilitat quan ens van a favor com quan ens van en contra) ja anuncien que mentre l’independentisme creix de forma meteòrica entre la població, els pronòstics dels resultats electorals són totalment impermeables a aquesta ‘realitat social’. L’independentisme arriba al 47% i ERC passa de 21 a 12 diputats? El recull CiU aquest clam independentista proposant ara una altra travessada del desert per aconseguir un concert econòmic? L’independentisme emergent s’abstindrà a les eleccions? Estarà organitzant manifestacions i consultes populars?

Només se m’acut un motiu pel qual l’increment de l’independentisme social no té impacte en l’independentisme polític o institucional.

Les enquestes: periodisme o engany

Pere Cardús.

En aquest cas, també tinc molts dubtes en l’aspecte tècnic i en el ‘polític’. Els ‘barcelonistes’ no voten a les eleccions del FC Barcelona si no són també socis. Una enquesta feta abans del inici real de la campanya només pot tenir una intenció: influenciar i marcar una tendència determinada a la campanya amb un candidat favorit, virtualment guanyador, amb àurea de victòria i de president abans de començar la cursa. La intenció del grup de comunicació que ha fet l’enquesta és, segurament, afavorir Rosell i perjudicar l’ imatge i les possibilitats dels altres. Perquè, qui s’apunta a un cavall perdedor? Qui no vol formar part d’aquells que guanyen? Al inici del procés, quan els pre-candidats cerquen signatures que els avalin, quan cerquen finançament, aliats, suport i necessiten fabricar una imatge de sí mateixos, és el millor moment per desmoralitzar-ne l’entorn i posar-los l’etiqueta de potencials perdedors.