País espès

Salvador Cardús.

Dubtava de si titular l’article de País dens. Però no: tenim un país espès, o ens espesseixen. Som espessos més que no pas densos. Qualsevol debat que a qualsevol altre lloc del món va del que es parla, aquí se li fa dir el doble de coses. I, per tant, la discussió és també espessa perquè sempre discutim –com a mínim– dues coses alhora. Quan ja fa molts anys en Vicenç Villatoro va fer aquell magnífic discurs en el lliurament d’uns premis Serra d’Or parlant de la “fatiga de la catalanitat”, crec que també es referia a això, a aquest cansament que comporta que qualsevol petit avenç, a més, l’hem de fer nedant a contracorrent. L’exercici de la catalanitat no tan sols es paga car, sinó que exigeix el doble d’esforç. Que encara no estiguem extenuats i que les expectatives de ser un país normal estiguin en el punt més alt que mai podríem haver imaginat exigirien un estudi multidisciplinari des de les ciències socials i humanes, però que no exclogués la intervenció de biòlegs, neuròlegs, bioquímics i experts en nanociència.

Sí: som políticament espessos, perquè quan el govern compleix els mandats legals desenvolupant en forma de lleis i decrets allò que estableixen normes de rang superior com ara un Estatut –degudament passat per la cambra d’esterilització constitucional–, en lloc de discutir simplement la bondat o no del que estableixen, ho aprofitem per tornar a posar el país de panxa enlaire.

¿Una lengua impuesta?

Xavier Sala i Martín.

Se han preguntado por qué casi todo el mundo siente simpatía por la causa tibetana y antipatía por la israelí? ¿O por qué la gente se preocupa de la posible extinción de ballenas u osos polares y no le preocupa lo más mínimo la situación de cocobacilos, escarabajos o mantis religiosas? Y es que en el mundo hay dos tipos de causas: las simpáticas y las antipáticas. No sé exactamente qué determina que una causa caiga bien y otra no. Lo que sí sé es que las simpáticas reciben el apoyo económico, político, intelectual, propagandísticoymoral de casi todo el mundo. Las antipáticas no reciben el apoyo de casi nadie.

El miedo a que estas sean sus últimas semanas de vida hace que el tripartito catalán se esté apresurando a aprobar todo tipo de leyes que dejen constancia de que por la Generalitat ha pasado un “Govern catalanista i d’esquerres”. Entre las últimas ocurrencias está un decreto ley que, segúnel conseller de Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, obligará a “acreditar el nivel C de catalán a los nuevos profesores o a los que quieran promocionar a nuevas plazas”.

Autoodi

Saül Gordillo.

Acollirem els immigrants en català, però no pas els catedràtics? Aquesta sí que és bona. Fa anys va esdevenir icona de la catalanofòbia la història d’un paleta d’Olot que per entrar a la brigada municipal havia de passar la prova de català, el famós nivell C. Aquell paleta va ser tan famós com ho ha estat últimament Manuel Nevot, de Fincas Nevot de Vilanova i la Geltrú, sancionat per no retolar en català. La llegenda de la persecució lingüística a Catalunya s’engrandeix ara amb el decret del conseller Josep Huguet, que pretén garantir que els nous professors universitaris sàpiguen la llengua del país. I l’enrenou, novament, ha estat notable.

Alguns dels que diuen aspirar a l’Estat propi, com el professor Xavier Sala i Martín, s’han mostrat absolutament indignat per la mesura del govern, pendent d’aprovació i objecte de matisos declaratius per part d’un altre conseller, Francesc Baltasar. Que els mitjans de comunicació que fomenten l’odi a Catalunya s’enganxin al decret Huguet com un argument espanyolista s’entén perfectament.

L’autonomia que cal és la digital

Saül Gordillo.

La defensora en funcions del poble espanyol, María Luisa Cava de Llano, troba inútil que els immigrants parlin català. Aquest estiu que molts catalans han practicat unes saludables vacances de turisme interior, és a dir, sense sortir de Catalunya, hauran comprovat com els immigrants que treballen en el sector serveis s’adrecen als clients majoritàriament en català. La nova immigració, que en els últims anys ha fet créixer el país amb un milió i mig d’habitants, s’ha integrat en llengua catalana amb gran normalitat a la Catalunya dita “de comarques”. A l’àrea metropolitana de Barcelona aquesta realitat és matisada, però no pas per l’actuació de la senyora Cava.

Les autoritats de l’Estat –abans el Tribunal Constitucional i ara el Defensor del Poble– han demostrat que no aposten pel respecte a la pluralitat lingüística. El català, cal recordar-ho, és la vuitena llengua amb més parlants a la Unió Europea, la vintena més editada al món i la vint-i-sisena en nombre de pàgines a internet.