El fin de la web 2.0

David de Ugarte.

Agónica ella misma, Wired pregunta, con intención, si no ha muerto la web. En realidad lo que se agota es el ciclo de la web 2.0 y su discurso.

Porque visto ahora con cierta perspectiva, en el periodo 2002-2010, el de la llamada web 2.0, distinguimos 3 fases caracterizadas por la preeminencia mediática de un tipo de software o servicio, una topología de red y una forma cultural característica bajo la que se viven las formas de relación derivadas:

1. Blogsfera (red distribuida) y cultura de la interacción (experiencia social de la plurarquía en un entorno definido por la lógica de la abundancia)

2. Wikipedia y servicios web participativos (red descentralizada) y cultura de la participación (la generación artificial de escasez se justifica sobre el discurso dospuntocerista, el rankismo y el participacionismo se convierten en moneda de cambio)

3. Facebook/Twitter (red centralizada), con la reemergencia de una cultura de la adhesión llevada al paroxismo por los libros de caras.

El año 2007 fue el gozne de todo este proceso.

L’autonomia que cal és la digital

Saül Gordillo.

La defensora en funcions del poble espanyol, María Luisa Cava de Llano, troba inútil que els immigrants parlin català. Aquest estiu que molts catalans han practicat unes saludables vacances de turisme interior, és a dir, sense sortir de Catalunya, hauran comprovat com els immigrants que treballen en el sector serveis s’adrecen als clients majoritàriament en català. La nova immigració, que en els últims anys ha fet créixer el país amb un milió i mig d’habitants, s’ha integrat en llengua catalana amb gran normalitat a la Catalunya dita “de comarques”. A l’àrea metropolitana de Barcelona aquesta realitat és matisada, però no pas per l’actuació de la senyora Cava.

Les autoritats de l’Estat –abans el Tribunal Constitucional i ara el Defensor del Poble– han demostrat que no aposten pel respecte a la pluralitat lingüística. El català, cal recordar-ho, és la vuitena llengua amb més parlants a la Unió Europea, la vintena més editada al món i la vint-i-sisena en nombre de pàgines a internet.

Siervos voluntarios de Google

Lluís Foix.

El presidente de Google, Eric Schmidt, lo advierte sin sonrojarse. Llegará un día en que los jóvenes de hoy querrán cambiar sus nombres para borrar sus actividades juveniles en Internet, redes sociales y toda la tecnología que nos envuelve.

Eric Schmidt ha explicado al Wall Street Journal que muchos jóvenes no son conscientes de las consecuencias de tener a disposición del mundo tanta información personal sobre ellos en la red. El presidente de Google, sin embargo, lanza proyectos para disponer de nuevos instrumentos para disponer de más información sobre millones de personas en todo el mundo que trabajamos, nos lo ofrece gratis, dentro de sus parámetros tecnológicos.

Es peligroso estar tan fichado pero lo estaremos todavía más.

Peatges a internet

Saül Gordillo.

En nom de la seguretat i de la lluita contra el terror, els governs de països com Índia, Aràbia Saudita i Emirats Àrabs Units reobren polèmiques com la de la censura de Xina amb Google i demanen al fabricant de telèfons mòbils Blackberry que permeti l’accés als seus servidors. L’espionatge contra el terrorisme s’imposa al dret a la intimitat i la privacitat dels ciutadans.

Aquest és un agost negre per a la comunitat internauta. L’ofensiva contra Blackberry coincideix amb l’aposta de Google i de la companyia de telecomunicacions Verizon de reclamar al regulador dels Estats Units una internet de dues velocitats en funció dels serveis, és a dir, que l’accés mòbil a la xarxa tingui un tractament diferenciat. Com que els usos i consums augmenten en telèfons, ordinadors portàtils, iPads i altres dispositius mòbils, els monstres d’internet i de les telecomunicacions hi veuen una gran oportunitat de negoci en les plataformes digitals. Com que el trànsit augmenta, demanen autopistes de peatge i deixar als usuaris que no passin per caixa autovies i carreteres secundàries.

Gestos

José Antonio Donaire.

No ho nego. Estava eufòric. Feia molts anys que esperava un discurs com aquest, una clucada d’ulls per una política diferent. “Ni uniformitats, ni sigles, sinó causes”. No hi ha millor definició de la política 2.0. I el President del país, el màxim responsable del partit, compartia amb naturalitat els principis de la nova forma de fer política.

Ens calen activistes crítics i creatius, lliures i oberts a tothom. Jo no vull activisme de clonació. No fem de la xarxa un nova trinxera digital, sinó un espai de debat i acció… No us demano que sigueu soldats digitals, esperant ordres i jerarquies, com fan d’altres. La xarxa no entén de uniformitats, ni d’uniformes, gairebé ni de sigles. La xarxa vol causes.

L’acte s’acaba. Hi ha un breu intercanvi de mirades còmplices entre els activistes. El President està parlant amb uns quants militants i jo m’escapoleixo per la sortida lateral: M’esperen a Tarragona. Fora de la sala, sento que em criden. “Moltes gràcies pel teu ajut. Què t’ha semblat?”. Uns dies abans, m’havia fet una consulta per l’acte de ciberactivisme i jo l’havia contestat en un breu correu. Atrapat entre el brogit de mitjans de comunicació i de persones, el President va captar la meva fugida i es va apressar per agrair-me una resposta a una consulta puntual.