Amb Espanya es negocia a l’africana

Daniel Solano.

Si cridem ‘Independència’, Espanya ens donarà ‘federalisme’. Si demanem ‘federalisme’, Espanya ens donarà ‘autonomia’. És de calaix. Quan es negocia amb africans, un sempre demana més del que vol i després regateja. Es el que han fet els espanyols amb nosaltres. Ens han rebaixat més l’estatut actual que l’anterior, per tal que tot quedi igual que estava.

Com dèiem, amb els espanyols es negocia a l’estil africà, perquè aquesta és la seva cultura. Són europeus només per a rebre subvencions. Per a la resta, segueixen sent africans. Recordem que van estar sotmesos durant vuit segles als àrabs. Cal ‘regatejar’. No han anat mai al Marroc els nostres representants? Què fan negociant amb els espanyols a l’estil alemany?

Espanya regateja i espera que nosaltres fem el mateix. I després, una vegada s’arriba a un acord, cal no pagar fins que no ens donin allò pactat. Amb precaució i desconfiança. Així es negocia a l’Africa. No ho sabien? Si ho haguèssin preguntat als bascos… Ells això fa anys que ja ho varen entendre. I per això Espanya no els ha pres el pèl.

Zapatero a Montilla: Vuelva usted mañana

Jordi Barbeta.

Ha tardado siete minutos el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, en hacer referencia a la sentencia del Estatut en su discurso sobre el estado de la nación (única e indivisible) y después de jurar que “naturalmente la acato, la cumplo y la haré cumplir” (¿Que querrá decir con que la hará cumplir, enviará a la Benemérita?) ha hecho una lectura de la sentencia opuesta radicalmente a la realizada por los partidos catalanistas y los propios socialistas catalanes: “La sentencia supone un respaldo al proceso general de renovación estatutaria y responde lealmente a la aspiración de mayores cotas de autogobierno que sé que la sociedad catalana siente profundamente como muestra de su propia identidad”.

Zapatero sabe mejor que nadie lo que le conviene a Catalunya, por eso dice que va a ser “sensible” pero la fórmula elegida recuerda mucho el relato del periodista Mariano José de Larra, aquel titulado Vuelva usted mañana sobre las interminables vicisitudes de un francés intentando resolver asuntos burocráticos en Madrid.

Banderes i llibertats

Lluís Foix.

La barreja de l’esport amb la política és ambigua i perillosa. El Brasil va guanyar quatre vegades el campionat del món de futbol i sempre va ser considerat un país de futur que els mateixos brasilers afegien irònicament que sempre ho seria. Només quan va entrar en un període de democràcia sostinguda va començar a despuntar com una potència considerable al continent americà.

Argentina va guanyar el Mundial de 1978 mentre la dictadura de Videla assassinava milers de persones pel sol fet de no acceptar aquella sinistra junta militar. Encara avui, 32 anys després, el general Videla ha de donar explicacions a la justícia per totes les barbaritats comeses per aquell règim que obtenia tan bons resultats futbolístics.

Els Jocs Olímpics de 1936 els organitzà l’Alemanya de Hitler, i malgrat les absències de molts països, el règim nazi aprofità l’esport per guarnir una de les perversitats polítiques més remarcables de la història del segle passat. L’Olimpíada Popular organitzada a Barcelona coincidint amb la de Berlín era el contrapunt a les fastuositats uniformades dels perfectes esportius alemanys.

L’esport era una eina utilitzada pels grecs i pels romans.

Comencem malament

Jordi Cabré.

Malament, molt malament, molt mal símptoma, que el Parlament hagi rebutjat la iniciativa legislativa popular per a convocar una consulta a nivell nacional la propera legislatura sobre el futur polític de Catalunya. Malament, molt malament, que tant CiU com ERC hagin posat tants obstacles a la primera iniciativa política que dóna algun punt i a part responent a la gran manifestació del passat dissabte. Malament, molt malament, que es permeti que s’instal•li aquesta sensació de partitocràcia que tot ho controla i tot ho limita sense obrir prismes i sense incentivar novetats creatives. Malament, molt malament, l’orfandat política de l’independentisme: ERC ja no val, està prou clar. CiU, però, té un deute amb l’independentisme. Té un deute amb la seva militància i amb bona part del seu electorat, i té un deute amb el capítol històric de dissabte. Que no el vol pagar ara? Entesos. Que no el vol pagar a empentes, sinó quan ella mateixa vulgui? Entesos. Però que doni un missatge de futur una mica diferent, una mica agosarat, una mica de debò, que doni fe i que doni un pla per als properes quatre anys més enllà del tapar-se les orelles. Ho diré clar: el catalanisme avui vol la independència. No ara mateix potser, però sense que valgui ja amagar-se. Rebutjar la ILP sí que allunya la política dels ciutadans, i sí que allunya els catalanistes del catalanisme polític.