Mentiras afganas

Lluís Foix.

Hemos entrado en el periodismo de investigación de alta tecnología. Ya no son los periodistas los que buscan datos relevantes para conocer un aspecto de la verdad. Son los informáticos y los que dominan los códigos cifrados o descifrados de la red los que pueden llegar al corazón de las tinieblas. La filtración de 92.000 documentos militares del Pentágono en la guerra de Afganistán, desde 2004 a 2009, es considerada ya la más importante fuga de información militar de la historia de Estados Unidos.

No hay manos inocentes en una guerra y las vilezas de los derrotados son perfectamente equiparables con las de los vencedores. Lo que ayer filtró la Wikileaks, una web que es considerada la garganta profunda del ciberespacio, adquirió carta de naturaleza cuando el New York Times , el Guardian y Der Spiegel publicaron un resumen de las fugas de información del Pentágono durante cinco años de guerra en Afganistán.

Nadie ha negado la existencia de esta información.

Perquè he deixat de militar a ERC i treballaré per la Solidaritat Catalana per la Independència

Uriel Bertran.

Sóc independentista des que tinc ús de raó. Vaig entrar a militar a les JERC amb 16 anys i, des de llavors, he treballat incansablement per la independència. Tothom qui em coneix sap que sempre he estat al peu del canó i que les decisions les prenc després de rumiar-hi molt. La decisió d’avui, de deixar la meva militància a ERC no ha estat fàcil per a mi, però l’he pres de forma molt reflexiva i conscient.

He discrepat de l’estratègia d’ERC aquests darrers anys i he intentat canviar-la des de dins fins, primer en la Conferència Nacional de l’any 2007 i, després, al Congrés Nacional del 2008. No ha estat possible. La majoria de la militància va optar per continuar amb l’actual estratègia i direcció, i l’opinió de la majoria sempre s’ha de respectar. Arribats en aquest punt, era perfectament conscient que, o bé l’estratègia canviava o la meva militància a ERC perdria el sentit.

Fets recents m’han permès constatar que l’estratègia d’ERC ni ha canviat ni canviarà i, mentre, la direcció s’ha anat tancant més i més en ella mateixa sense escoltar la veu del poble.

Els efectes del pont aeri

Ignasi Llorente.

És sorprenent l’efecte que causa el pont aeri en els diputats i diputades del PSC i de CiU. Entenc que ens els viatges transoceànics el jet-lag provoqui insomni o cansament, però que un viatge de prop d’una hora faci que els dos principals partits de Catalunya es transformin fins al punt de votar de forma tan diferent a com ho fan al Parlament hauria de ser motiu d’estudi per les principals línies aèries del món.

Aquesta mateixa setmana hem pogut assistir a dos clars exemples d’aquesta metamorfosi. D’una banda els 25 diputats i diputades del PSC han deixat en evidència el President de la Generalitat de Catalunya i, no ho oblidem, primer secretari del seu propi partit, votant en contra del text que el Molt Honorable va fer aprovar a l’hemicicle català només 3 dies abans. Aquesta actitud deixa de ser un més dels molts exemples d’incoherència política exhibida pel PSC a Madrid i arriba a posar en dubte l’autoritat de Montilla dins del seu propi partit.

Però tampoc CiU ha estat capaç de trobar la seva biodramina política i aquesta mateixa setmana ha tornat a fer el contrari del que predica salvant per enèsima ocasió la política econòmica del govern ZP.

Joan Carretero, dignitat i país

Víctor Alexandre.

En una Catalunya que es troba en fallida econòmica -víctima de l’espoli més escandalós de tot el planeta- i en un estat d’immensa frustració per culpa d’una classe política infantívola i covarda, sense cap més horitzó nacional que les properes eleccions, les recents declaracions de Joan Carretero al diari Avui són una finestra d’aire pur. No és estrany que sigui demonitzat per tots els poders fàctics -el pitjor encara ha d’arribar- i que els grans diaris catalans pensats en espanyol silenciïn tot allò que té a veure amb Reagrupament, començant pel seu programa social de 59 pàgines [PDF] que parla, entre altres coses, del món agrícola, de sòl i habitatge, de planificació ambiental, de la immigració, de la igualtat de gènere, de la llengua i dels mitjans de comunicació. No, no és gens estrany.

D’una banda, ens trobem amb Artur Mas, que titlla d’immadurs els catalans -inclosos els seus propis votants- per tal d’amagar que en realitat és ell qui no està madur per liderar la independència de Catalunya -no tenen res a dir, sobre això, les JNC?-, i, de l’altra, en una cada cop més espanyolitzada Acampada Jove -la genuflexió de les JERC davant la direcció del seu partit no pot ser més escandalosa-, ens trobem amb Joan Puigcercós, que fa una crida a la “insubmissió”.

Un sofisticado troglodita

J.L. López Bulla.

Uno de estos días he tenido la oportunidad de conversar largo y tendido con una personalidad de la derecha catalana. Es un caballero que ha ejercido altas responsabilidades en la vida económica española. Nuestra conversación ha transcurrido con ese sentido desparpajado de dos jubilados que saben que el río Guadalquivir pasa por Coria, pasa por Coria, Coria del Río. Y, así las cosas, no vale la pena ir con remilgos. Comoquiera que puede ser de cierta utilidad, transcribo nuestro palique lo más aproximadamente posible.

Un servidor. Desde luego no me puedes negar que, cuando Toxo, recién elegido secretario general de Comisiones, planteó la necesidad de un pacto contra la crisis no estaba atinado. Nadie le hizo caso desde las altas instancias y desde la acera de enfrente dejaron pasar y pudrir el tiempo.

Mi interlocutor. Depende. En todo caso, aquella idea no convenía. Te diré por qué. Todavía, cuando Toxo planteó el pacto, estábamos en unos momentos de cierto pánico al temporal que nos caía. Fueron momentos en que se dijeron cosas que parecían impugnar algunos rasgos del sistema capitalista. Sarkozy habló de “refundar el capitalismo”, ese badulaque del presidente de la CEOE soltó irreflexivamente que “había que hacer una pausa en la economía de mercado”, voces de alto fuste tronaron por la exigencia de controles y toda la pesca… Yo mismo fui testigo de unas conversaciones que indicaban no digo pánico sino una extremada preocupación por la marcha de las cosas… Para mayor nerviosismo, Obama expresó que había que poner orden en el sistema financiero…

Que no tombin els sindicats

Jordi Serrano.

Si hi ha una institució que és criticada per quasi tothom, aquesta és el sindicat. És un costum que deu venir des del primer sindicat, el remença, al voltant del segle XV. Sembla que ha fet fortuna la crítica fàcil als sindicats, no hi ha aturador.

Anem a veure què es diu. La primera crítica és que els sindicats son quatre arreplegats. Doncs si anem a veure els números ens adonarem que entre CCOO i UGT són quasi 250.00 afiliats. No hi ha cap altra mena d’associació a Catalunya amb tanta gent. D’on surt doncs la idea que son quatre gats?

La segona és que només representen als treballadors públics. Resulta que han convocat històricament diverses vagues generals i han paralitzat el país. Es fa això a partir només dels treballadors públics?

La tercera crítica, només defensen els interessos dels treballadors afiliats i no es preocupen de res més, ni dels pensionistes ni dels joves.