Sovint discutim sobre la capacitat associativa de la nostra anomenada «societat civil». Hi ha coses que resulten òbvies, diguin el que diguin els papers i els experts. Una d’aquestes obvietats és que la societat catalana té una capacitat d’iniciativa absolutament admirable: iniciativa cultural, però també empresarial; iniciativa artística i també esportiva o escolar; iniciatives solidàries, de creació de grups i associacions, iniciatives per fer recerca i per fer teatre, per fer negoci i per entretenir-se, iniciatives perquè sí, gairebé pel gust mateix de tenir-les, d’inventar-les, iniciatives d’impuls individual i iniciatives enteses com a tasca col·lectiva.
Moltes són extraordinàriament eficaces, tot i mantenir un caràcter molt discret. Certament, hi ha centenars de grups escampats pel país que es troben regularment per actuar junts, per llegir i comentar llibres, per fer debats i tertúlies –i bons àpats–, per organitzar conferències, excursions, balls o accions solidàries. A l’estiu, al costat dels concerts més publicitats, hi ha nombroses iniciatives musicals, reduïdes, gairebé clandestines, però d’una gran riquesa; al costat dels grans esdeveniments esportius, hi ha tornejos amables i desinteressats; i hi continua havent conferències, taules rodones, jornades i debats. El clixé del català individualista, garrepa, sorrut i introvertit és un clixé tronat.