Crida a la solidaritat catalana per la independència

Joan Laporta.

En un Estat espanyol que ja negava el dret de Catalunya a existir, el 25 de novembre de l’any 1905, un centenar de militars assaltaven les redaccions de les publicacions catalanistes del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya. Aquest fet, i la posterior aprovació de la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols, foren la gota que va fer vessar el got de la paciència dels catalans i les catalanes. El mes de gener de l’any 1906 tot el catalanisme es va unir amb el nom de la Solidaritat Catalana, amb l’objectiu d’assolir una autonomia per a Catalunya i de regenerar la vida política. En les eleccions de 1907 l’èxit electoral d’aquesta aliança, que incloïa des de Francesc Macià a Francesc Cambó, va ser esclatant i va significar l’inici de l’hegemonia política del catalanisme.

El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric… Que no ho veieu? És un alçament.”

Més de cent anys després Catalunya ha vist com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha deixat en no res l’autogovern de Catalunya.

Molt sobiranisme, poca ERC

Marçal Sintes.

Animat, l’altre dia Joan Ridao comunicava a Zapatero que “el rechazo a la sentencia expresa una nueva mayoría que ha visto cuestionada su razón de ser, que tiene heridos sus sentimientos”. Ho deia al Congrés de Diputats solemnement, pronunciant la frase en un to a mig camí entre la revelació i l’amenaça.

Faria bé el de Rubí, quan tingui un momentet, de preguntar-se com és que quan, no Catalunya en bloc, però sí molt bona part el catalanisme s’ha sobiranitzat, està transitant cap a posicions més decidides, ERC no constitueix una oferta política atractiva i ni tan sols és vista com una formació seriosa.

Faria bé de preguntar-se com és que quan el soberanisme (i dins ell, l’independentisme) efectivament s’estén, abastant les classes mitges i mitges-altes, èlits intel•lectuals i petits i mitjans empresaris, ERC, el partit oficial de l’independentisme, es desploma en les enquestes.

Faria bé de preguntar-se, finalment, com és que la “nueva mayoría” gira l’esquena, passa d’ERC més del que seria imaginable.

Arguments colonials

Vicent Sanchis.

Un dels arguments més recorreguts al llarg de la història contemporània per justificar una agressió colonial ha estat la defensa de la població de la metròpoli resident en aquell territori subaltern o, encara més directament, dels interessos econòmics o estratègics de l’agressor. Un esquema que es comença a insinuar aquí també. És obvi que el fet que Catalunya no sigui exactament una colònia d’Espanya no exclou el recurs a una argumentació d’aquesta naturalesa estricta i, fins i tot, si arribés el cas, a l’ús de la força tal com ha determinat l’estratègia de dominació que, per exemple, s’ha repetit en el cas de la invasió del Tíbet per part de Xina.

Qui més es pot sorprendre per aquesta afirmació teòrica és exactament aquell que més lògica consideraria la seva aplicació pràctica. És a dir, formular-la ofèn més els que més fan servir criteris de dominació colonial en la relació de Catalunya amb Espanya. Com ara els mitjans de comunicació que es pretenen “nacionals” i que utilitzen aquesta denominació amb el mateix fervor exclusiu amb què desautoritzen que ho facin uns altres, per exemple catalans, amb un criteri discrepant. Per constatar una dominació nacional de lògica colonial només cal haver-se mirat aquests dies els programes de televisió que les cadenes privades espanyoles han anat emetent després de la manifestació de Barcelona.