Catalunya aspira la caspa

Rosa María Artal.

Como con el fútbol, sobre las corridas de toros, todos tenemos opinión. Son asuntos que exigen poco esfuerzo de conocimiento y que provocan pasión, cóctel mágico que nos hace sentirnos vivos. Dado que todavía no he visto a un defensa colgado por los pies, ni a un portero banderilleado, ni el balón –hoy llamado “pelota”- suele dejar sin algún ojo a los espectadores, estimo que hay razones objetivas en el asunto de prohibir los toros.

Siento una profunda envidia de Cataluña. Allí es posible que el Parlamento debata leyes promovidas por la iniciativa ciudadana. Y se oyen argumentos a favor y en contra –en lugar de insultos en busca de adeptos-, y los partidos dan libertad de voto a sus diputados. Cierto que seguramente lo consideran un tema menor, pero ver a los políticos evadirse de la férrea disciplina de partido y utilizar su propio criterio me parece un avance. Un ejemplo a seguir. En Madrid, la “fiesta” ha sido declarada de interés público manu militari. Y aquél que se cantea sin babear al jefe (o a la jefa) –que le colocará o mantendrá en el puesto- termina por dejar su dignidad debajo de la cama.

Sucede que yo quiero sentirme orgullosa de España. Es un sentimiento atávico e incomprensible que te liga a la tierra donde has nacido. A veces lo hago. Pero quiero más. Si me ha alegrado profundamente la decisión de Cataluña es porque me avergüenzo de un pueblo que disfruta con la tortura a un animal.

Bous

Vicent Partal.

Crec que només he anat a una correguda de bous en la meua vida. Jo era un xiquet i mon pare em portà a la plaça. Recorde els colors de forma agradable però també la repulsió íntima que em va provocar la sang. Encara avui veig un dels bous arrossegat per la plaça del carrer Xàtiva per uns cavalls que em semblava que li torçaven el cap mentre la sang tacava la sorra.

Potser per això vaig signar la ILP per a prohibir les corregudes de bous al Principat. Un dia, a l’Illa, em vaig trobar una parada i una senyora que em demanava si volia signar per a que les prohibiren. Vaig dubtar un segon perquè els bous, en la seua versió de carrer, formen part de la meua cultura i són defensats pels meus amics. I vaig dubtar també perquè a mon pare li agraden molt. Però el dubte es va esvair quan em va vindre al cap aquella imatge de xiquet a la plaça de València que no he oblidat malgrat els anys que han passat.

Divertit, sí o no?

Jordi Cabré.

Ningú no podrà dir que no vivim una època políticament apassionant a Catalunya. És la primera vegada que l’independentisme parlamentari ha governat, i és la primera vegada que sorgeix un nou independentisme més decidit a proclamar la secessió que no pas a administrar els interessos de partit o gestionar la cosa pública. És la primera vegada que sorgeix una formació política, Solidaritat Catalana, amb quasi un únic punt al programa: proclamar la independència. I si entenem que el programa és un contracte, la cosa en el cas Laporta-Bertran-López Tena està claríssima.

Hem entrat en una nova fase. Ells són artífexs d’una cosa nova, que francament crec que acabarà de forma molt diferent de com ara comença, però que en tot cas és importantíssima des de la perspectiva històrica. És la primera vegada que un partit català es presenta a les eleccions amb aquest programa. Ens trobem molt a prop d’alguna cosa molt i molt rellevant. I si no haguessin estat aquests tres, hauria estat algú altre: l’olla anava a petar. Una altra cosa és si Solidaritat Catalana fa les coses bé o malament.

D’entrada, jo ja aventuro un problema d’imatge: compte que estic parlant només d’imatge, no de la veritat.

Filtracions necessàries en democràcia

Antoni Segura.

Els informes filtrats per WikiLeaks revelen secrets que, en alguns casos, ja eren coneguts. A Descenso al caos, Ahmad Rashid ja va advertir del doble joc practicat pel Pakistan en temps de Pervez Musharraf, que amb una mà rebia ajuda militar de Washingon per combatre Al-Qaida i els talibans i amb l’altra recolzava els grups radicals que organitzaven atemptats a l’Afganistan i al Caixmir.

Un doble joc que no excloïa, en la mesura que Washington pressionava, la col·laboració d’Islamabad per fixar objectius que després, en ­accions que estaven al límit de la legalitat, serien bombardejats pels drone (avions no tripulats) amb el resultat freqüent de «danys col·laterals» (víctimes civils). Islamabad també cooperava en accions encobertes contra dirigents talibans o d’Al-Qaida.

Més nova, encara que coneguda, resulta la informació sobre la debilitat de les forces de l’OTAN, el poder militar i la capacitat operativa dels talibans, les massacres de civils i la implicació de senyors de la guerra –aliats del president afganès, Hamid Karzai– en la insurgència.