El Movimiento ataca de nuevo

Jordi Barbeta.

Empiezan a significarse a derecha e izquierda – y con ardor guerrero-defensores de una gran coalición política del PP con el PSOE que, con la crisis económica como coartada, pretenden cambiar el rumbo constitucional de España. Todo apunta a que la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut de Catalunya, que paradójicamente vuelve a ser inminente, se convertirá en el acta fundacional de un nuevo movimiento nacional español de matriz castellana, excluyente, por supuesto, de cualquier otra realidad nacional interna.

El dirigente del PP Javier Arenas ha anunciado la intención de Mariano Rajoy de propiciar un gobierno de coalición PP-PSOE entre cuyas misiones históricas destaca “un análisis autocrítico del estado de las autonomías después de treinta años”. Yno es cierto que Rajoy le haya desautorizado. Simplemente Rajoy ha constatado que eso nunca será posible mientras José Luis Rodríguez Zapatero sea el líder interlocutor de los socialistas. Es obvio que la gran coalición PPPSOE es incompatible con Zapatero, porque el actual líder socialista ha hecho del conflicto izquierda/ derecha la identidad de su proyecto político. Recuérdese: el no a la guerra, la ley del aborto, las bodas gais y todo lo que pudiera empujar al monte a la derecha.

El joc del poder

Antoni Bassas.

La cimera del G-8 a Toronto permet observar algunes tendències interessants en matèria de representació del poder polític. D’entrada, el G-8 s’ha reunit en un complex turístic a tres hores al nord de la ciutat, amb la qual cosa el Canadà es fa un anunci turístic. Això és habitual en tots els països i a totes les cimeres. Com ho és també buscar un lloc que permeti l’aïllament policial dels manifestants… i de la premsa. O sigui que semblaria que el G-8 projecta una imatge d’allunyament de la societat, amb els senyors feudals decidint la sort de la plebs tancats darrere els alts murs del seu castell, mentre els seus exèrcits allunyen els malfactors i els ocasionals Robin Hood.

Però el poder controla la seva imatge. Per això és poder. Així que el G-8 ja fa temps que fa seure a la taula alguns pobres: deu països subdesenvolupats, set dels quals africans, més Colòmbia (pel narcotràfic), Jamaica i el decididament entranyable Haití (si Haití fons una criatura en comptes d’un país, algun president del G-8 l’adoptaria).

¿Estamos viviendo por encima de nuestras posibilidades?

Vicenç Navarro.

Hay una frase que aparece constantemente en la sabiduría convencional de nuestro país, reproducida no sólo por los portavoces del pensamiento neoliberal (que tienen grandes cajas de resonancia en los medios de información y persuasión de mayor difusión del país), sino también por dirigentes del partido socialista gobernante en España (y no digamos ya por dirigentes del mayor partido de la oposición, que han hecho de tal frase su eslogan electoral), que señala que “hay que reducir nuestros gastos, tanto públicos como privados, porque durante todos estos años hemos estado gastando más de lo que debiéramos por el nivel de riqueza que tenemos”. Y como prueba de ello, se refieren a la elevada deuda pública del estado español, a la que se añade también la elevada deuda privada. Este es el nuevo dogma que tanto el gobierno como la mayoría de partidos de la oposición (excepto las izquierdas no gobernantes) repiten constantemente y que los medios de mayor difusión promueven veinticuatro horas al día. De ahí que el debate político y mediático se centre en cómo reducir el gasto, tanto privado como público, a fin de reducir tal endeudamiento. Tal debate se da también a nivel europeo, sobre todo a raíz del endeudamiento de los PIGS (Portugal, Italia, Grecia y Spain), que quiere decir en inglés los cerdos, insulto que creen ser merecido al considerar que la crisis del euro ha sido causada por el crecimiento desmesurado e irresponsable de los déficits y de las deudas públicas de estos países debido a su excesiva protección social. Hasta aquí el dogma.

Lo que es extraordinario es que este dogma se reproduzca tan intensamente cuando la evidencia, fácilmente accesible, muestra el error de tal postura. Veamos los datos.

Televisió nacional

Saül Gordillo.

Alguns profetes de la catàstrofe nacional van sentenciar TV3 dient que s’havia comès una traïció contra la televisió pública i que s’havia espanyolitzat definitivament. Parlaven d’una operació ben dissenyada per desnacionalitzar-la i convertir-la en una mena de Canal 9 valencià, és a dir, una autonòmica sense ambició nacional i absolutament entregada al govern de torn. Aquests apocalíptics dibuixaven un escenari en què els republicans apareixien subordinats als socialistes en els òrgans de govern de la televisió i ràdio públiques, còmplices d’una estratègia perversa per aconseguir la pèrdua d’audiència de TV3 i Catalunya Ràdio, pas previ a la seva marginalitat i degradació. Durant mesos, la brama va fer fortuna i alguns competidors es fregaven legítimament les mans.

La realitat, però, és molt tossuda i ara la cantarella va de baixada. La televisió suposadament espanyolitzada emet el documental Adéu, Espanya? amb èxit rotund d’audiència i l’atreviment de plantejar el debat de la independència de Catalunya i altres països com Escòcia o el Quebec. La cadena que s’havia desnacionalitzat fa una llarga entrevista a l’expresident Jordi Pujol amb motiu del seu 80è aniversari i la conversa també deriva en el projecte independentista.

Acoso anglosajón al euro

Lluís Foix.

Es curioso que el diario de referencia en los despachos más influyentes de la Unión Europea en Bruselas sea el que menos cree en la viabilidad del euro, el que aprovecha cualquier oportunidad para profundizar en las desavenencias actuales entre Sarkozy y Merkel, el que resalta con más despliegue tipográfico cualquier atisbo de crisis en Europa.

No es ningún secreto que el diario que llega cada día a primera hora en los despachos de los comisarios y los altos funcionarios europeos es el Financial Times. El segundo es el semanario The Economist que sigue una línea paralela a la del FT y que es devorado igualmente cada viernes cuando sale a la venta.

No es un capricho de los eurócratas el consultar preferentemente estas dos publicaciones británicas. Son dos medios que periodísticamente están muy bien elaborados, tienen un gran prestigio a nivel global y cuentan entre sus columnistas habituales a periodistas que nunca defraudan por lo bien que escriben, por lo que dicen y por la argumentación que utilizan, aunque en muchas ocasiones se pueda estar en total desacuerdo con la intencionalidad de sus crónicas.

La píndola de la setmana: Nebrera amb burka

Carme-Laura Gil.

Nebrera, ex-musa del PP barceloní, s’ha passejat vestida amb burka per la ciutat, o s’ha fet fotografiar vestint-la. El numeret mediàtic l’ha representat , sembla ser, al servei del diari “El Mundo”.

Nebrera ha fet unes declaracions esgarrifoses que deien més que menys : “el primer dia em semblà anar dins d’una presó, el segon em semblà que la burka em protegia”. “Em protegia”!.

Nebrera, militant mentre ha pogut del PP, cercadora d’un partit polític on aixoplugar-se, tertuliana amb pseudovernís de dona progressista i excèntrica, emissora de frases pedants per a impressionar aspirants a burgesos estiracordetes, ha caigut en el fons del pou populista, travestint-se amb la burka com si fos una disfressa o una anècdota.

Impuesto sobre las transacciones financieras: el momento de la verdad para Merkel y Sarkozy

Joan Ferran.

Al finalizar la cumbre fanco-alemana que mantuvieron ayer por la tarde, Nicolás Sarkozy y Angela Merkel declararon querer llevar adelante el pedido de un impuesto a las transacciones financieras (TTF) a la reunión del G20, programa para la semana próxima en Toronto.Fue necesario que se produjera una crisis financiera de inigualada amplitud , seguida de una enorme crisis europeas para impulsar a los gobernantes de los dos países más influyentes de la Unión europea a considerar la adopción de esta histórica propuesta de Attac ; en efecto Attac defiende desde hace doce años la creación de impuesto de ese tipo, con el objeto de poner dique al mismo tiempo a la especulación financiera y a generar nuevos recursos destinados a financiar las necesidades ecológicas y sociales mundiales.Frente a la firme oposición de sus homólogos del G20 (Canadá, Australia. EEUU entre otros) la probabilidad de llegar a un acuerdo sobre esta propuesta es por lo menos mínima y los aires altermundistas de nuestros dos jefes de estado tienen ostensibles alientos electoralistas.

Estem madurs?

Jordi Cabré.

Jo intueixo que sí, que estem madurs: però la qüestió és que les enquestes dels diaris, per molt que apuntin un creixement molt considerable del sobiranisme a Catalunya, també afirmen que la majoria no considera que aquest sigui el moment. Quan Mas firma que ell no convocarà un referèndum l’autodeterminació en la propera legislatura, perquè el poble no està prou madur, jo no sé si té raó. No ho sé, no tinc dades científiques: però intueixo que s’equivoca, com a mínim, en la forma d’expressar-ho. M’explico:

En primer lloc, el to: no crec que a cap candidat li convingui més el to de “no we can’t” que el ja popular to del “yes we can”, del tot és possible, per molt que determinades coses puguin ser difícils. Crec que dir “d’entrada, no” és pitjor per a Mas que dir un “d’entrada, potser” que no li perjudicaria gens en absolut l’aparença de rigor i seriositat. O sigui, d’entrada, un error de to.

L’assalt

Xavier Vinader.

Als israelians no els agraden les comissions d’investigació internacional. Es consideren un estat democràtic, amb tots els mecanismes jurídics que això implica i el fet que vinguin de fora a examinar-los ho consideren un atac a la seva independència. “No som una república bananera” –va dir Moshe Ia’alon, el vice-primer ministre. I de moment, les pressions internacionals –especialment les de l’administració Obama– no han obtingut sinó que acceptessin dos observadors estrangers –un seria David Trimble, el premi Nobel irlandès– a la comissió formada per investigar l’entramat de l’assalt del 31 de maig contra la flotilla humanitària que anava cap a Gaza i que va ocasionar nou morts.

Aquets darrers dies he tingut oportunitat de parlar amb alguns veterans del Tsahal –l’exèrcit israelià– molt ben informats sobre determinats aspectes d’aquella operació tan desastrosa. Tots han estan contundents. “Va fallar alguna cosa. Es va planificar molt malament. Tenim prou nivell per a fer-la d’una manera molt mes eficaç.”

Corrupció de la grossa

Toni Aira.

Ni al braç incorrupte de Santa Teresa, no em crec que no hi hagi corrupció. I és que la tenim per tot arreu. És estructural, i no només en la política. Els nostres servidors públics, fins i tot els qui no es serveixen de nosaltres com la llegenda diu que és la norma, no són extraterrestres sinó membres d’una societat que mostra clars símptomes de corrupció. Però d’una d’estructural, no només econòmica, d’on tampoc no se n’escapen la reialesa i el món del futbol.

Aquests dies, el bombardeig mediàtic a tomb del cas Hotel del Palau ha esquitxat amb l’ombra de sospita tot l’arc parlamentari català. Fa posar els pèls de punta fins i tot als ciutadans de moral més laxa. Fins i tot potser a ses senyories, que igual es plantegen de treballar-hi al Parlament, malgrat que això no ho podríem del tot confirmar perquè es flaira que amb l’altra comissió del Palau, la que volen que només esquitxi a uns, ja en tenen prou. Amb tot, malifetes político-econòmiques a banda, hi ha una corrupció més profunda, més de fons, i també possible origen de l’altra. És allò que el sociòleg de moda, Zygmund Bauman, va descriure a La societat individualitzada. És el que hem vist aquests dies a Suècia i a Sud-Àfrica.

Una humiliació, un error

 Marçal Sintes.

Aparentment, el Tribunal Constitucional es disposa, ara sí, a dictar sentència contra l’Estatut de Catalunya, cosa que en el moment d’escriure aquestes ratlles encara no ha succeït. No m’estendré sobre la partidització d’aquest tribunal, ni sobre la seva lentitud, ni sobre la batalla de recusacions i altres maniobres de baixa estofa, ni tan sols sobre la manca de renovació d’una part dels seus membres. No ho faré perquè tot plegat és certament lleig, lletgíssim, però perfectament legal.

També és perfectament legal que un tribunal com aquest trinxi l’Estatut que el Parlament català i les Corts espanyoles han aprovat, i que ha rebut també l’aval de la ciutadania en referèndum oficial. Però sobre aquest punt sí que voldria dir alguna cosa. Perquè que una norma sigui legal no significa automàticament que sigui legítima o acceptable des d’un punt de vista democràtic.

El final de la violència a Euskadi?

Antoni Segura.

El darrer procés per a un final dialogat de la violència (2003-2007) va tenir actors diferents (PSE, Batasuna, Govern, ETA, PNB) en converses a voltes simultànies i en paral·lel; va comptar amb suports internacionals (governs, fundacions –Henri Dunant–, organitzacions polítiques –Sinn Féin–, Església, assessors experts en Irlanda del Nord i Sud-àfrica); i la societat civil basca s’hi va implicar profundament. Fou multilateral i va deixar finestres obertes. Així, el març passat, la declaració de Brussel·les (signada per quatre premis Nobel –els sud-africans Desmond Tutu i Frederik W. De Klerk i els irlandesos John Hume i Mary Robinson– i per la Fundació Nelson Mandela) exigia a ETA una treva permanent i un desarmament definitiu. I fa uns dies, el mediador sud-africà Brian Currin advocava a Sant Sebastià per negociar segons els principis del senador nord-americà George Mitchell (desarmament total i verificable, ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics) aplicats a Irlanda del Nord. La situació evoluciona molt ràpidament.

El referèndum per la independència

Uriel Bertran.

El referèndum oficial per la independència s’acosta. En una jornada de transcendència històrica, el 8 de juny passat, la mesa del Parlament admetia a tràmit la iniciativa popular perquè el Parlament convoqui el referèndum oficial sobre la independència, amb el vot a favor dels tres partits que tradicionalment han donat suport al dret a l’autodeterminació (CiU, ERC i ICV-EUiA) i amb el vot en contra de l’unionisme antidemocràtic (PSC i PP).

La primera constatació és que el suport a la tramitació del referèndum és molt ampli i es correspon a una representació al Parlament de 81 diputats, per només 51 dels unionistes antidemocràtics que hi han votat en contra. És un bon començament.

Transició? Cap a on?

Jordi Serrano.

Hi ha idees que de tant sentir-les les acabes assumint sense pensar-hi ni un moment. Per exemple, es parla molt de la transició, si es va fer bé, si va ser modèlica, si va ser una enganyifa, una traïció dels dirigents i tota mena de coses. Unes de més radicals i altres de més acomodades. Però només un petit nombre d’ells, per exemple el doctor Xavier Domènech, que ens diu que l’expressió transició dóna per a suposades massa coses, que és un marc fals i que quan per discutir utilitzem aquest concepte ja estem en el marc dels altres. Per exemple, dóna per suposat que els franquistes volien la democràcia. Què tenen les paraules de la postmodernitat com a “marc”, que sempre amaguen el que interessa els poderosos?

En realitat no hi va haver cap idea de transició mentre es vivia, ha estat una construcció posterior per evitar els valors en joc en aquella lluita feixisme/democràcia, i els seus actors, els que volien perpetuar les tortures, detencions, els abusos, la corrupció generalitzada -quan no hi ha estat de dret tot és corrupció i arbitrarietat-, etc. i els que volien la llibertat, la democràcia i els drets i institucions nacionals de Catalunya.

Los sindicatos llevan razón

Vicenç Navarro.

Una de las explicaciones que se han dado con mayor frecuencia en las revistas económicas españolas (la gran mayoría de las cuales están financiadas por la banca y por el mundo empresarial y que, por lo tanto, reproducen la doctrina económica neoliberal que tales grupos promueven) al elevado desempleo en España, es la supuesta rigidez del mercado laboral, resultado de lo que se considera excesiva influencia de los sindicatos que, en su defensa de los contratos fijos (llamados insiders, es decir, los que están dentro del mercado laboral), están protegiendo a los trabajadores de edad avanzada a costa de los jóvenes que tienen dificultades en encontrar empleo (y a los que se les llama, por ello, outsiders, es decir, los que están fuera del mercado laboral), pues los puestos de trabajo existentes están ya ocupados por los otros trabajadores de edad más avanzada (que pueden ser sus padres). Como consecuencia de dar mayor seguridad al padre, dificultando poder despedirle, el empresario se lo piensa dos veces antes de ofrecerle un trabajo a su hijo, pues teme que más tarde no podrá despedirle. Y de ahí se concluye que el empresario no cree empleo y, por lo tanto, el desempleo sea alto.

El “proyecto” según José Antonio Alonso

J.L.López Bulla.

Era de esperar que, tras el artículo de Antonio Gutiérrez en El País, Será más fácil despedir que flexibilizar se armara la marimorena. Como era previsible, alguien con mando en plaza (el portavoz del Grupo socialista en el Congreso de los Diputados, José Antonio Alonso) ha tenido que tirarse al ruedo. Lo ha hecho de manera amablemente administrativa. Refiriéndose a Gutiérrez y en previsión de otras discordancias ha dicho que “espera lealtad al proyecto del PSOE”. Atención al léxico: no ha dicho “lealtad al Grupo parlamentario”, sino al “proyecto” (se sobreentiende, socialista). En concreto, lo convencional hubiera sido que Alonso hubiera pedido la normal disciplina de voto, pero (repetimos con toda la intención) que ha hablado de “proyecto”.

Ara no toca

Saül Gordillo.

“Ara no toca” és una expressió popularitzada per Jordi Pujol, protagonista l’altre dia de l’homenatge dels 80 anys a TV3. Miquel Calçada entrevista Pujol i li pregunta sobre la independència. Anys enrere Pujol hagués despatxat Calçada amb algun estirabot, perquè la independència no era debat seriós en aquest país. Possiblement Calçada tampoc no hauria tingut tribuna a TV3 per preguntar-li. Anys enrere l’independentisme era sinònim de marginalitat política, associat a radicalitat en el pitjor sentit de la paraula. Ara Pujol i Calçada parlen d’independència en prime time amb tota naturalitat. És l’alegria de tenir una televisió nacional i pública. Últimament Pujol ha virat, abraçant la possibilitat de la independència com una sortida real, possible, justificable fins i tot. Una altra cosa és que no se’n declari, d’independentista. Però l’evolució, provocada per l’atzucac espanyol, és notòria en el cas de Pujol. Hi ha un sobiranisme creixent a la societat catalana que toca les cúpules dels partits, fins i tot expresidents com Pujol.

Doble dosi d’autoestima

Salvador Cardús.

La Trinca ens va fer riure amb la caricatura d’aquell català –per a més senyals, de Santa Coloma– que anava a Madrid, decidit, i que d’un somiatruites en deia un “sueñatortillas” o que de bufar i fer ampolles, en castellà, ell en deia “soplar y hacer botellas”, i tan tranquil. Coses de l’idioma era el títol d’una cançó que acabava: “I com veiem, no hi ha res català que no es pugui traduir al castellà”. Fer-nos sentir ridículs de les nostres resistències a la pressió colonitzadora ha format part d’un procés d’acomplexament destinat a fer-nos desaparèixer nacionalment. Poseu a sopar un català acomplexat en una taula plena d’espanyols, i no se li acudirà altra cosa que començar a explicar acudits de catalans garrepes: és aquest instint tan arrelat del colonitzat profund que es vol fer perdonar la vida a base de disminuir-se per agrair que, excepcionalment i amb condescendència, li deixin compartir taula amb l’amo. Sí: la Trinca ens feia riure, però ens portava pel pedregar. Perquè el català de Santa Coloma va ser un espècimen de vida molt curta: ràpidament, els catalans, i ara sense sentir-nos ridículs ni riure’ns-en, hem acabat fent exactament el contrari: parlar en català traduint-lo del castellà.

Suar la independència

Agustí Colomines.

Hi ha qui es creu que la independència de Catalunya és a tocar. També hi ha gent, com ara el recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i un servidor, que la desitja sense posar-hi data. Encara més: hi ha una gran majoria de ciutadans d’aquest país que, sense decantar-se per la independència, ha arribat a la conclusió que la via autonomista ja s’ha esgotat. Ho ha explicat molt millor del que podria explicar-ho jo ara Ferran Sáez a l’article La transició (Avui, 4-510): “La via autonomista està morta, però no existeix, ni per casualitat, una majoria independentista que permeti superar-la. Hi ha, doncs, un camí que ha esdevingut intransitable i un altre que encara no es pot transitar, ni tan sols a mitjà termini”.

Cal reconèixer que aquest autonomisme ha trigat 125 anys a diluir-se, atès que el programa històric del catalanisme, des del Memorial de Greuges de 1885 en endavant, s’ha sostingut en l’autonomisme. Del 1885 al 1932, aprovat ja el primer Estatut d’Autonomia, però també després, superada la Guerra Civil i el franquisme, en posar en marxa l’autonomia de 1979, la política seguida pel catalanisme per obtenir l’autonomia de Catalunya s’orientà gairebé sempre per la via pacífica de la negociació.

Els cognoms expliquen la història

Carme-Laura Gil.

Quan una societat decideix que els qui la formen tinguin cognoms, aquests n’expliquen part fonamental de la història i de la cultura col·lectives. Els cognoms es consolidaren a finals de l’Edat Mitjana i els portem com a elements fossilitzats que expliquen què, qui i com eren els nostres ancestres i quin era el paisatge on vivien i també trets característics d’aquella societat que perviuen en la d’ avui.

Els cognoms catalans indiquen la propensió de la societat catalana a individualitzar la persona, tal com va fer, per exemple, la societat anglesa i a diferència del que feren la societat castellana i la irlandesa. Podem recordar l’O irlandès (of), que indica la pertanyença de l’individu a un grup extens, i el sufix -z castellà, inexistent a Catalunya, on el grup de pertanyença de l’individu és un nucli reduït i es coneix aquell per una particularitat determinada que el singularitza.

Avui, repassant cognoms de gent coneguda, que no fossin acabats en -z (o la seva adaptació -s) o derivats de patronímics, m’he adonat que amb ells podríem reconstruir la societat catalana de l’Edat Mitjana, fins al segle XIV, època en què es consolida l’ús del cognom.

Petita crònica del PEN

J.M.Terricabras.

El PEN Internacional va ser fundat a Londres el 1921 per l’escriptora anglesa C.A. Dawson Scott amb l’objectiu d’aplegar entorn d’un sopar escriptors d’arreu del món per teixir lligams entre les literatures i les cultures. Actualment, és l’única organització mundial d’escriptors. El seu objectiu és promoure la cooperació i la comprensió intel·lectuals entre escriptors per tal de ressaltar el paper fonamental de la literatura en el desenvolupament de la cultura al món i, alhora, defensar-la de les nombroses amenaces contra la seva supervivència que la vida moderna comporta.

El PEN actua com una poderosa veu que s’oposa a la censura política i parla pels escriptors perseguits, empresonats, i de vegades assassinats. A més, defensa el dreta a existir i viure plenament de totes les llengües i les literatures. El PEN Internacional està composat per 140 centres repartits en gairebé 100 països.

El PEN Català (pen@pencatala.cat) és el tercer més antic del món. Va ser fundat l’abril de 1922, un any després de la fundació del PEN Internacional, per Josep M. López-Picó i Carles Riba, que en va ser el primer president. Després ho han estat Pompeu Fabra, Josep Carner, J.V. Foix, Joan Oliver, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Sarsanedas, Dolors Oller i actualment ho és Carme Arenas, que acaba de ser elegida en l’assemblea del 17 de juny.

A la cárcel por el delito menor

Lluís Foix.

Félix Millet y Jordi Montull están en la cárcel. Por un supuesto delito sobre el hotel del Palau y no por los más de treinta millones de euros que robaron, estafaron y despilfarraron en la causa mayor que se está instruyendo. Habían confesado algunos delitos cometidos y devolvieron una pequeña parte del saqueo al Palau. Gozaban de libertad.

Félix Millet

El juez Juli Solaz lleva nueve meses instruyendo el sumario mientras los imputados gozaban de libertad. Era el juzgado número 30. Paralelamente, la juez Miriam de Rosa Palacio, del juzgado número 10, estaba instruyendo desde hace una semana la querella presentada por un delito menor sobre un hotel que ni siquiera ha empezado a construirse.

La crisis de la socialdemocracia en Europa

Vicenç Navarro.

La socialdemocracia en Europa está inmersa en una profunda crisis. Pasó de gobernar en la mayoría de países en la Unión Europea a estar en una minoría muy pequeña. Su crisis se refleja, no sólo en derrotas electorales, sino también en descensos muy marcados de sus afiliados: todos los mayores partidos socialdemócratas europeos han experimentado un enorme descenso de los miembros en tales partidos. Una de las explicaciones que han dado los dirigentes de tales partidos de este descenso (además de la supuesta falta de comunicación –argumento siempre utilizado por tales dirigentes-) es el éxito de sus políticas. Se asume que el gran bienestar que la socialdemocracia ha traído a Europa ha transformado sus bases electorales -la clase trabajadora- en clases medias, que se han ido haciendo más conservadoras. Algunos de estos dirigentes llegan incluso a postular que las clases trabajadoras están desapareciendo, sustituidas por las clases medias, que se han convertido en los sectores sociales a los cuales tales partidos orientan sus ofertas electorales.

Acord per a la prioritat independentista

Toni Strubell.

A exactament un quart menys cinc de tres de l’últim dia de la primavera de 2010 –ahir– van firmar sis representants d’Eusko Alkartasuna i sis més de l’esquerra abertzale un acord de col.laboració política que es fa difícil de no qualificar d’històric. Portava mesos, potser anys, gestant-se, però no per això deixava de tenir un aire intrigant l’escenificació plàstica d’un acord transcendent entre membres de l’esquerra abertzale tradicional, com Rufi Etxeberria i Jone Goirizelaia, i la plana major d’Eusko Alkartasuna, partit nascut com a escissió del Partit Nacionalista Basc l’any 1986.

 L’acte va ser portat a terme amb atenció envers el darrer detall en la seva escenificació. Certament, es va voler donar una imatge de màxima solemnitat a un acord que pretén començar a unificar l’independentisme, fins i tota amb un ventall d’adhesions més ideológicament amples que no la que marcà el començament d’Euskal Herritarrok l’any 1998.

Los trabajadores chinos camino de Itaca

J.L. López Bulla.

La prensa ha informado de toda una serie de conflictos y movimientos huelguísticos en China. Hasta donde nos han explicado, la nueva situación nos trae lejanos recuerdos a las personas que vivimos en tiempos de María Castaña unos acontecimientos más o menos parecidos en nuestro país en los primeros años de la década de los sesenta (¡del siglo pasado!).

En China se ha puesto en marcha un nuevo movimiento de trabajadores que exige incrementos salariales y mejores condiciones de trabajo y de vida. Esencialmente esa placa tectónica aparece en las empresas transnacionales y, nos parece intuir, que está dirigida por las categorías de trabajadores más capacitados. En todo caso, hay un dato lo suficientemente alentador: hoy en China, como ayer en España, ese nuevo movimiento de trabajadores está exigiendo la formación de sindicatos libres. Porque los sindicatos putativos del régimen es algo más que una rémora: son el brazo cuartelario de las autoridades.

Bilderberg: un club d´inútils

Jordi Serrano.

Hi ha dues teories sobre aquesta organització. A, s’han reunit una gent molt rica que mana al món. B, s’han reunit a Sitges una gent molt rica a la qual agrada trobar-se per fer tertúlia. No farem bromes sobre el lloc escollit.

Un dels que hi ha anat és Vil Gueits, ha tingut la barra de renyar Zapatero per la retallada de l’ajuda al desenvolupament, ell que des de la seva fundació ajuda a tants projectes solidaris! Microsoft aconsegueix subcontractar tots els aspectes de la gestió dins l’empresa de manera que hi ha desenes d’escales salarials, els treballadors es contracten o subcontracten com si fossin material fungible, així aconsegueixen trencar qualsevol resistència sindical. A més ens ven programes que es pengen, ens fa esclaus de les seves actualitzacions i de tant en tant perdem tota la feina que havíem fet durant hores i hores perquè els productes són deficients. Coneixeu algú a qui Microsoft l’hagi indemnitzat? Mentre Vil Gueits es fa el sensible, els seus executius dicten els retalls als pensionistes.

El concert (de cambra) d’en Mas

José Antonio Donaire.

Jo no voldria ser el cambrer que pren nota a la taula d’en Mas. “Portim macarrons de primer”. “No, no. Macarrons, no. Millor amanida”. “Però em tregui la ceba, que em fa mal”. “Sap què?. Millor uns canelons. Sense gratinar, però”. I quan li portin els canelons, dirà que s’ho ha pensat millor i que vol uns macarrons. Amb ceba i gratinats.

Saber l’opinió d’en Mas sobre la independència és com saber la marca de calçotets d’en Bob Esponja. Aquest matí, mentre en Mas es rentava les dents volia un estat independent. Quan li ha caigut la mermelada de maduixa sobre l’editorial de La Vanguardia, ha decidit que era sobiranista. En el moment en què es pentinava, pensà que ara no és el moment. I camí de Calafell, on ciu ha organitzat un flashmob, ha rumiat que seria una bona idea la devolució de competències a l’Estat. L’independentisme d’en Mas és com el final de Lost: Ves a saber.

A Calafell, en Mas ha dit que no promourà cap referèndum per la independència. Ens diu: “No el convoco perquè el perderia”. Crec que qui va dir això és el mateix que va acceptar el tràmit de la ILP sobre el referèndum fa uns quants dies. Com una mena de flashforward, CiU dirà que no al que està dient que sí ara. Però tornem a la seva afirmació: “No el convoco perquè el perderia”. No diu: “Convoquem el referèndum i acatem l’opinió de la societat”, sinó que diu “Com que el que pensa la societat no m’interessa, prescindeixo del que pensi la societat”.

És l’hora de vehicular els nostres debats en un nou partit per treballar per l’Estat propi

Joan Laporta.

En els darrers mesos i en paral·lel a les meves responsabilitats com a president del FC Barcelona he tingut un seguit de reflexions, compartides amb moltes altres persones, sobre el futur de Catalunya. Com a ciutadà preocupat per l’esdevenidor del seu país penso, honestament, que l’aposta per l’Estat propi és la millor de totes les solucions per a la resolució dels problemes que pateix Catalunya. Al llarg de la història, sobretot en els darrers cent anys, Catalunya ha buscat el millor encaix amb l’Estat espanyol i és una evidència que no ens n’hem sortit. Els diversos partits catalanistes han defensat, amb legitimitat, propostes polítiques per optimitzar la plenitud nacional del país, però tot plegat ha conduït, el dia d’avui, a un atzucac que no ens ha permès avançar.

És l’hora de fer un pas endavant. Penso que a les properes eleccions al Parlament el vot independentista és el vot útil per a la millora social i econòmica de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, tant de les que hi han nascut com les que han triat aquesta terra per construir una nova vida. És l’hora d’abandonar el debat victimista i de buscar enemics on no hi són.

Este mundo de la injusticia globalizada

En motiu de la mort de José Saramago, i com a petit homenatge, publiquem aquest texte que es va llegir en la clausura del Fòrum Mundial Social reunit a Porto Alegre (Brasil) l’any 2002.

José Saramago.

Comenzaré por contar en brevísimas palabras un hecho notable de la vida rural ocurrido en una aldea de los alrededores de Florencia hace más de cuatrocientos años. Me permito solicitar toda su atención para este importante acontecimiento histórico porque, al contrario de lo habitual, la moraleja que se puede extraer del episodio no tendrá que esperar al final del relato; no tardará nada en saltar a la vista.

Estaban los habitantes en sus casas o trabajando los cultivos, entregado cada uno a sus quehaceres y cuidados, cuando de súbito se oyó sonar la campana de la iglesia. En aquellos píos tiempos (hablamos de algo sucedido en el siglo XVI), las campanas tocaban varias veces a lo largo del día, y por ese lado no debería haber motivo de extrañeza, pero aquella campana tocaba melancólicamente a muerto, y eso sí era sorprendente, puesto que no constaba que alguien de la aldea se encontrase a punto de fenecer. Salieron por lo tanto las mujeres a la calle, se juntaron los niños, dejaron los hombres sus trabajos y menesteres, y en poco tiempo estaban todos congregados en el atrio de la iglesia, a la espera de que les dijesen por quién deberían llorar. La campana siguió sonando unos minutos más, y finalmente calló. Instantes después se abría la puerta y un campesino aparecía en el umbral. Pero, no siendo éste el hombre encargado de tocar habitualmente la campana, se comprende que los vecinos le preguntasen dónde se encontraba el campanero y quién era el muerto. ‘El campanero no está aquí, soy yo quien ha hecho sonar la campana’, fue la respuesta del campesino. ‘Pero, entonces, ¿no ha muerto nadie?’, replicaron los vecinos, y el campesino respondió: ‘Nadie que tuviese nombre y figura de persona; he tocado a muerto por la Justicia, porque la Justicia está muerta’.

Carta Oberta a la Consellera de Salut Molt Hble. Sra.Geli

Josep Pàmies.

L´Stevia es una planta que per si sola desmuntaria el negoci brut del Aspartamo (edulcorant químic i de producció transgènica) i reduiria en bona part el consum de medicaments i insulines també de producció transgènica.En els enllaços que ha continuació adjunto hi trobaran la historia inconfesable del Aspartamo: www.dsalud.com i http://fon.gs/mentirasespartamo.

Per tots aquests motius vaig decidir cultivar , regalar i vendre Stevia ,amb els resultats de coacció administrativa, que en la carta oberta a la Consellera de Salut denuncio i que a continuació adjunto:

Soc Josep Pàmies, pagès de Balaguer, membre de Slow Food i Assemblea Pagesa de Catalunya, entitats preocupades per l’alimentació com a font de salut. Sé que és difícil que aquesta carta arribi a les seves mans, però espero que la persona o persones que filtren la seva correspondència entenguin els motius que em porten a intentar-ho.

A nivell personal des de fa una pila d’anys intento recuperar per l’alimentació humana tot un seguit de plantes mal anomenades males herbes totes elles amb una o altra propietat preventiva de malalties. He pogut introduir al mercat amb molta dificultat noves amanides provinents d’aquestes “males herbes” que fins fa una dècada jo mateix eliminava amb herbicides, donada la formació química de producció agrícola que havia rebut.

Una tragèdia de dos mesos seguits

Antoni Bassas.

Un president i una administració estan preparats per una guerra. O dues (l’Iraq i l’Afganistan). I per un col·lapse financer, la fallida d’un gegant del motor o la lluita per una reforma sanitària. I per un incomptable nombre de desgràcies naturals limitades en forma d’inundacions i tornados de les quals ja ni n’informem.

Però no estan preparats ni tecnològicament, ni organitzativament, ni políticament, ni mediàticament per donar resposta a un vessament massiu que contamina el golf de Mèxic des de fa dos mesos, dia i nit, dia i nit, dia i nit, que afecta les costes de quatre estats i ha deixat milers de persones sense feina, qui sap si per sempre. Una catàstrofe a càmera lenta.

Obama va suspendre el seu viatge a Indonèsia i Austràlia per segona vegada per ocupar-se’n. Ha viatjat quatre cops al golf, ha nomenat un almirall com a responsable de l’operatiu d’emergència. I ahir va fer servir el Despatx Oval, per primera vegada, per dirigir-se a la nació i parlar de la crisi. Aigua.

Peralta, Rita i la furgoneta espia

Xavi Sarrià.

Tot aquest assumpte de la furgoneta espia que ens va enviar el delegat del govern al País València, Ricardo Peralta, em posa de mala llet. Perquè potser sembla un acudit que la totpoderosa Rita Barberà es creguera víctima d’escoltes il·legals quan en realitat ens espiaven als qui presentàvem el documental ‘Més enllà del mur’ sobre l’experiència de Pau Alabajos, Cesk Freixas, Nabil i nosaltres mateixos en la brigada musical que vam viure a Palestina. Un acte que, per cert, es va realitzar en una sala universitària oberta al públic i que va comptar amb la presència de David Segarra, integrant de la Flota per la Llibertat.

I sí, sembla un acudit. Però no fa gràcia. Perquè ara va i resulta que la polèmica que protagonitzen el PSOE i PP se centra, exclusivament, en si uns espiaven als altres en motiu d’aquest forat sense fons de corrupció anomenat Gürtel. De les escoltes il·legals al nostre acte, res de res. Del possible seguiment policial a David Segarra, res de res. De la criminalització que aquest fet suposa, res de res.

La presumpta comissió

Toni Aira.

Dominique Preste, historiador de la ciència, ha escrit una obra que els animo a cruspir amb delit, sobretot si són membres del tripartit, d’ERC, PSC o ICV. Es tracta d’un assaig traduït al català per Josep Batalla i Josep Hereu, i editat per Obrador Edèndum. Parlo de Ciència, diners i política. Imperdible. I aquests dies en què amb exactitud científica els afers de corrupció piquen pendularment com toca la porta de l’actualitat política, fa goig de pensar-hi tot llegint aquest llibre que barreja política i economia. Com a mínim així ens podem abstreure de la grollera activitat en allò que alguns han vingut a denominar “comissió” del Parlament. N’hi ha que fins i tot podran mirar d’autojustificar-se amb uns mínims de dignitat.

Amb tot, permetin-me que comenci per desmentir una llegenda urbana. Des d’ahir mateix ja sabem que això que han muntat els del tripartit i el PP al Parlament, amb presidència d’un fins a data d’avui gairebé inèdit diputat d’ERC, no és una comissió d’investigació. Ens ho ha dit David Martínez Madero, director de l’Oficina Antifrau creada per Montilla i els seus. És ell qui ahir mateix deixava ben al descobert fins a quin punt arriba l’obsessió del tripartit per lapidar l’adversari en plaça pública. Diu Madero: “Hauríem de fer tots una revisió del plantejament de les coses. Les comissions d’investigació, dit pel Tribunal Constitucional, dit per la Llei, pel reglament de la Cambra catalana i el reglament del Congrés, tenen com a finalitat esbrinar les responsabilitats polítiques dels membres del govern (no de l’oposició)”. Per tant, la presumpta comissió pel cas Palau al Parlament, més que això és un abjecte judici paral•lel i sumaríssim a CiU.

Burkes

José Antonio Donaire.

Quan el Diable s’avorreix, mata mosques amb la cua. I quan els polítics no saben què fer s’inventen lleis absurdes per a problemes que no existeixen. Que la realitat no espatlli una bona llei demagògica. La prohibició del burka és un error. I jo encara diria més, és un error prohibir el burka.

Excusatio non petita

A mi m’agrada dir les coses pel seu nom. Si el problema són els burkes, fem una llei antiburka. Però com que aquesta regulació toparia de ple amb uns quants drets constitucionals, ens inventem una excusa: No es pot amagar el rostre.

Amb aquesta regulació, prohibim l’entrada a un mercat públic a les següents persones: Una persona amb la cara embenada per una ferida, una persona amb ulleres fosques i barret, una comparsa de Carnaval disfressada d’extraterrestres, un avi pelat de fred envoltat per una bufanda, un individu amb el casc posat, un detectiu que segueix furtivament un lladregot, un nen amb ulleres, nas i bigoti, una criatura amb pasamuntanyes contra la fred…

¿Y quién le ha dicho a usted que yo quiero que usted decida cómo he de vestirme?

Els governs no han de dir a la gent com s’han de vestir.

Keynesianos y neoliberales, todavía

Lluís Foix.

La batalla que se planteó en el siglo pasado entre keynesianos y neoliberales fue ganada por los segundos a partir de las victorias de Thatcher y Reagan en los años ochenta. Cayeron los sistemas de las democracias populares, controladas política y militarmente por la Unión Soviética que acabó desmoronándose dando paso a la Rusia de hoy que ha copiado los aspectos más discutibles del neoliberalismo.

La crisis que nos aflige a todos no la ha causado el kenynesianismo sino el liberalismo sin freno que levantó acta de su inviabilidad en el último tramo del mandato del presidente Bush al reunir en Washington a los dirigentes más destacados del mundo cuando Obama era ya el presidente electo.

Los kenynesianos sostienen que salarios altos, el pleno empleo y el estado social del bienestar crean el aumento del consumo propiciando la expansión económica. Es una fórmula para salir de las depresiones económicas.

Zygmunt Bauman, reforma laboral i vaga general

Jordi Marti Font.

Espanya, per sort, ha perdut. I el Govern del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea ha manat aprovar avui la reforma laboral que afavorirà les patronals catalana i espanyola. És a dir, que ens podran fer fora més fàcilment, si és que això és possible. Per això, la resposta de l’acció directa no s’ha fet esperar i s’ha convocat una concentració davant de la seu dels gestors del PSC a Tarragona, per mostrar-los el nostre rebuig, el rebuig de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa. Darrere vindrà l’augment de la jubilació als 67 anys, segurament adduint que els nostres veïns també ho fan… (colla de cretins i mentiders!) i tot el que els vingui de gust, perquè la gent ja només sap demanar crèdits (i ara no en donen) i ha desaprès que el poc que tenim ho hem aconseguit lluitant.

La màquina va sense frens i costa avall i Alemanya exigeix sense parar a l’Estat espanyol que garanteixi que es podran tornar els crèdits que la banca alemanya va deixar en els anys del “visca el totxo!”.

Deshielo del Ártico

F. Mayor Zaragoza.

Con el cambio climático, el deshielo polar. Capas de hielo que protegían la temperatura planetaria desde el Ártico y el Antártico, amenazan ahora con transformaciones de hondo calado y grandes repercusiones de diversa índole. El permafrost (capa permanentemente helada) se derrite por el aumento de la temperatura que comporta el cambio climático. Una de las consecuencias es la emisión de óxido nitroso, gas con efecto invernadero que contribuye, a su vez, al incremento térmico. Se calcula que el permafrost de Siberia, de más de 400 metros de espesor, data de las glaciaciones del Cuaternario.

En su trabajo “La geoenergía en el Ártico”, publicado en Política Exterior, 134 / Mayo-abril, 2010, Vicente López-Ibor explica por qué el deshielo y los avances tecnológicos facilitarán el acceso a los recursos energéticos del Ártico y abrirán nuevas rutas de navegación, pero subraya que el auténtico debate debe centrarse en los riesgos que comporta para el medio ambiente de la Tierra en su conjunto. “Los amplios espacios marinos y terrestres de la región ártica son componentes vitales y vulnerables del ecosistema del planeta, por su factor regulador del clima mundial”.

Si bien más de un tercio de la superficie del Ártico permanece en la actualidad fuera de verificación técnica respecto a su capacidad de contener recursos de gas y petróleo, se estima que no existe en toda la tierra una zona equivalente en posibilidades de explotación de recursos energéticos más importante que la que alberga el Círculo Polar Ártico (un 20% de las reservas mundiales de hidrocarburos).

Sin acuerdo, como siempre

Gorka Landaburu.

Como de costumbre, ante un fracaso estrepitoso nadie quiere asumir su responsabilidad. El fiasco de la negociación sobre la reforma laboral ha sido, como se preveía, la crónica de una muerte anunciada. Las causas del despido y su indemnización son, según el presidente de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, las que han provocado la ruptura de la negociación. Para los sindicatos, el pacto ha sido imposible porque los empresarios no tenían ninguna intención de llegar a un acuerdo. Esta es la triste realidad de un diálogo social que se ha vuelto a romper y que pone en evidencia que estamos muy alejados de acuerdos anteriores en el tiempo, como los Pactos de la Moncloa donde Gobierno, partidos y agentes sociales eran capaces de negociar, firmar convenios y compromisos como lo exigía la situación del momento. Es cierto también que los negociadores de esa época se llamaban Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga Iribarne o Nicolás Redondo. Hemos perdido la cultura del pacto y del acuerdo para pasar a la guerra de trincheras, donde al adversario o al “ enemigo” se le niega hasta el oxígeno, aunque sea para el bien común.

La Commonwealth catalano-valenciana

Agustí Colomines.

Des de fa temps, els diaris La Vanguardia i Las Provincias estan units per un interès comú: la reivindicació del corredor mediterrani. Cal celebrar-ho, perquè des dels atzarosos anys de la lluita democràtica contra el franquisme el comú interès de catalans i valencians no havia trobat una causa tan transversal com aquesta. Fins i tot provenint del culturalisme anticatalanista es pot arribar a abraçar la idea que el corredor mediterrani no té cap més aliat possible que Catalunya i el País Valencià, amb l’afegit, és clar, de les Illes i la Catalunya del Nord. En fi, dels països catalans, escrits així, en minúscula, per no donar-los cap connotació política que fa coïssor. Tots sabem que l’eix mediterrani és alguna cosa més que un espai geogràfic o un mer corredor per on haurien de passar rabents mercaderies i persones. I, tanmateix, res que sumi no s’hauria de refusar amb purismes, sobretot perquè tenim davant el repte de convèncer la UE que el corredor mediterrani ha de fer part de la xarxa principal de rutes transeuropees de transport. Els dies 9 i 10 de juny, a Saragossa, els ministres de Transports de la UE van començar a prendre decisions en aquest aspecte.

El professor Josep Vicent Boira (Canyamelar, València, 1963), catedràtic de geografia urbana de la Universitat de València i president que fou de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa, ha estat el gran valedor d’aquesta idea que entre valencians i catalans hi ha un interès comú econòmic i, per tant, de benestar, que ve d’antic i que és tan important com la llengua i la cultura comunes.

Aviso: propaganda

José A.Pérez.

Con el título de este artículo debería abrirse el Telediario a partir de ahora. Porque, según refleja el nuevo Libro de Estilo del ente, “si una fuente, pública o privada, ofrece una rueda de prensa y niega a los periodistas la posibilidad de formular preguntas, los profesionales de RTVE deberán comunicárselo a la audiencia”. Se refiere, por tanto, a la publicidad comercial y a la propaganda política que todos los informativos emiten a diario revestidas de información. Esa propaganda cuya existencia niegan sistemáticamente los directivos de los grandes medios.

Este nuevo punto en el Libro de Estilo de RTVE da a entender dos cosas. Una, que la propaganda, tanto política como comercial, estaba al orden del día en los informativos pagados con dinero público. Y dos, que sigue estándolo en los medios privados. RTVE seguirá emitiendo propaganda y publicidad, no lo niegan, por aquello de seguir teniendo informativos. Pero, al menos, avisarán al desprevenido espectador, no vaya a confundir la agenda mediática del día con información contrastada.

La reforma laboral, ¿Reforma?

J.L. López Bulla.

Me he estado conteniendo en mi ansia por comentar la propuesta final (?) del ejecutivo federal sobre la reforma del mercado de trabajo a la espera que personas más solventes que yo desgranaran el grano de la paja. Pienso que eso ya ha ocurrido, incluyendo el ruido avasallador del poder establecido y de la mayoría de los medios en favor de una reforma que no es una reforma y la explicitación sindical del duelo en OK Corral para el mes de septiembre, por lo que puedo circular por otros aledaños menos habituales. Me explico.

Desde hace unos meses los debates en torno a los cambios que deben producirse respecto al modelo de desarrollo y/o crecimiento han sido intensos e infructuosos. Totalmente infructuosos. Algunos ya lo intuíamos o temíamos, pero siempre hay alguna esperanza en la que depositar la razón.

Tanto el poder económico, como el ejecutivo federal, no estaban interesados realmente en cambios profundos a fin de establecer nuevas vías para la economía española. Principalmente unos y secundariamente otros, veían mayores oportunidades en la depredación de derechos sociales, independientemente de si venían al caso o no. Para unos y, tal vez, para los otros, la crisis en su dimensión e interpretación actual es una enorme oportunidad para sacar las tijeras contra los derechos y obtener un buen botín. Así ha sido hasta ahora con los dos paquetes de medidas, la primera de reducción del gasto público y la segunda de ajuste de derechos laborales. Queda una tercera o una cuarta, que no tardarán, sobre las pensiones y la sanidad pública, eso al menos.

Record d’Estanislau Figueres

Sebastià Alzamora.

A Artur Mas li tocava acontentar l’statu quo, que és una cosa que de tant en tant els toca de fer als dirigents de partits amb seny, prudència, sentit i responsabilitat d’Estat, i es va despenjar amb l’advertiment que la independència de Catalunya no és una cosa que s’hagi de fer demà passat ni a la propera legislatura, i que en tot cas primer cal aconseguir un concert econòmic com el del País Basc. És veritat que també seria una desconsideració grossa acomiadar-se d’Espanya sense ni tan sols haver acordat un concert econòmic, caram. I tothom sap que a Madrid el signaran entre càntics de joia, el concert econòmic català, si a canvi ens comprometem a no declarar la independència en els propers quatre anys, que ens veuen molt capaços. Artur Mas, per altra banda, també va oferir una metàfora florida d’aquestes de l’escola pujolista, amb vaixells que cal vigilar que no embarranquin ni naufraguin, timoners experts i tot de coses que no vam acabar d’entendre els no iniciats en la lírica marinera.

En fi, tot un clàssic del repertori convergent, aquest d’anar ballant la sardana al voltant de la independència, a veure què passa. I no menys clàssic ha estat tot el que ha vingut després de les declaracions de Mas: ahir era cosa de veure el fum que treien els fòrums d’internet en què partidaris d’Esquerra i de Convergència intercanviaven impressions amicalment.

Sandro Rosell

Jordi Cabré.

Quan la gent vol canvi, vol canvi. I no el vol a mitges. Aquest era un bon argument per a creure que un desconegut anomenat Agustí Benedito pogués donar una sorpresa en les eleccions a la presidència del Barça, però encara ha resultat un argument molt millor perquè s’imposés la candidatura amb més possibilitats de guanyar. Cal preguntar-se doncs si les revolucions poden ser pacífiques i previsibles, i cal respondre afirmativament. HI ha revolucions ordenades i no sempre el més revolucionari és el més trencador. Benedito hauria estat una sorpresa però encara sembla que alguns no han entès el missatge: no havíem dit que volíem una sorpresa, havíem dit que volíem un canvi. Rosell l’ha materialitzat.

La retallada (i reestructuració) que ve

Salvador Garcia.

No sóc gaire bo fent prediccions, especialment sobre el futur (!). Dit això penso que ve una nova retallada/reestructuració a la grega, molt gran, d’un dia per l’altre.

Fa dies que corren rumors sobre si Espanya s’acollirà al fons europeu de 750.000€ milions per la seva dificultat per fer front als seus venciments de deute i per la incapacitat de pagar el seu dèficit actual (aquests rumors venen, curiosament o no, d’Alemanya). També rumors insistents, i en el mercats financers de vegades els rumors s’acaben convertint en realitat (només cal escampar un rumor, cert o no, de què algú no pot pagar, per a què ningú li deixi diners). O rumors amb fonament sòlid que serveixen de fet per pressionar (en aquest cas, al govern espanyol).

Els rumors tenen implicacions molt importants: augmenta el cost del deute de l’estat i de totes les administracions públiques, augmenta el cost d’assegurança d’Espanya davant el seu possible impagament, i empreses molt grans i solvents es veuen incapaces d’aconseguir diners en els mercats a l’associar-se l’empresa a Espanya mentre que empreses similars menys solvents d’altres països sí que poden aconseguir aquests diners.

Quatre lliçons per a un president

Pau Canaleta.

Aquest post em va sortir ahir a la nit, mentres veia a Joan Laporta abandonar el Camp Nou després de la gran victòria electoral de Sandro Rosell.

I és que estic segur que Joan Laporta haurà tret vàries lliçons de la jornada electoral d’ahir, però m’he vist en cor de destacar les quatre que jo he vist més clares:

1. El síndrome de “l’anec coix”. Als EEUU s’anomena així al president dels EEUU durant la fí del seu segon mandat. Al saber que no repetirà, acostuma a fer tot un seguit d’actuacions que mai faria si s’hagués de tornar a presentar a unes eleccions. Vol deixar la seva empremta fent coses que segurament no seríen aconsellables per la divisió que provoca en lelectorat. Bush, ho va fer, Aznar ho va fer i Laporta ho ha fet. No s’entén d’una altra manera decisions com el nomenament de Cruyff com a President d’Honor del club, la cessió del Camp Nou pel referèndum per la independència o l’ampliació del contracte amb Mediapro.