Campeones del Mundo

Leire Pajín.

Aupa y enhorabuena campeones. El 11 de julio del 2010 permanecerá imborrable en nuestra historia. Que gran noche, inolvidable!!! Ha sido épico. Humildad, trabajo en equipo, profesionalidad, deportividad, talento, imaginación, resistencia, tesón, y por encima de todo unidad hasta el final.

Ayer el color de la roja nos unía en las emociones, en la indignación con las faltas holandesas, nos unía en la alegría de una victoria histórica. Ayer España vibraba con la roja, unida desde la pluralidad en un mismo sentimiento, en un solo país. Orgullo y confianza en lo que somos capaces de hacer como país y lo mas importante orgullo visible sin complejos. Como tenemos que aprender de ese espíritu en el debate político. Villa con la asturiana, Pedrito con la canaria y Puyol y Xavi con la senyera, con toda naturalidad encajando en la de España, la de todos, sin estridencias sin crispación!!

Somos campeones del mundo, nos lo merecemos!!! Hemos demostrado que somos un gran país!!!

“Nosaltres decidim. Som una Nació”.

Iñigo Urkullu.

Escribo estas notas apresuradas en el coche, de regreso a Bilbao, después de haber participado en la manifestación de Barcelona en defensa del Estatut y de “Nosaltres decidim. Som una Nació”. Somos una nación y nosotros decidimos. Un lema que ha congregado y unido a cientos de miles de catalanes. Como ocurre en las manifestaciones y en los responsables de las organizaciones en particular, aunque también en la curiosidad de los asistentes y no participantes, es mucho el interés que se muestra por saber cuántos y se dan las informaciones que se contradicen unas a otras en cuanto al número. Lo que sí puedo decir es que, siendo en Barcelona-Catalunya, no habremos caminado desde una hora antes del inicio de la manifestación hasta tres horas más tarde en su final ni doscientos metros.

Nosotros –Josu Erkoreka, Belen Greaves, Joseba Aurrekoetxea y yo- que estábamos junto con los responsables de CIU apenas hemos podido avanzar esa distancia en dos horas de manifestación. Lo único que hemos podido ver es una marea de senyeras catalanas –y también alguna que otra ikurriña- , acompañadas de gritos de apoyo al reconocimiento de Catalunya como nación. Espero que quienes han tomado la decisión de no respetar la palabra del Pueblo catalán, expresada en referéndum, cercenar el Estatut –y que además han tenido la “valentía” de hacer publica la sentencia íntegra unas horas antes del mismo día de la manifestación, se den cuenta de lo que han hecho.

El fútbol moderno es artesanal

Lluís Foix.

La técnica y el juego artesanal han enterrado la furia y la potencia física en este Mundial de 2010. La evolución del fútbol ha premiado siempre las individualidades, pero la ausencia de Messi y Cristiano Ronaldo en la final evidencian que sin un colectivo sólido y adiestrado es muy difícil alcanzar títulos. Los especialistas internacionales están analizando la victoria de España en claves que escapan a la crónica deportiva. Sólo se marcó un gol el domingo, pero españoles y holandeses ofrecieron un juego de construcción ofensiva.

El gol de Iniesta fue la culminación de un laboratorio del buen juego, la inteligencia, el comenzar y recomenzar, el mantener vivo el colectivo. Brasil, Inglaterra e Italia practican el juego al viejo estilo. Holanda y Alemania pudieron ganar el Mundial porque priorizaron el ataque y la ofensiva constante. Holanda tuvo que frenar brutalmente a España porque los hombres de Vicente del Bosque practicaban un juego más moderno.

Vencedors mundials i dictadura

Toni Strubell.

Vaig sentir-ho a dir en una ràdio anglesa. I em semblava que feien broma. Deien que el millor passaport per a una victòria mundialista de futbol per a un país era el de tenir un passat dictatorial. I ho deien pel següent, fixeu-vos: qui guanyen els mundials quasi sempre? Els països de passat dictatorial sagnant. I mires el llistat i, caram, bingo! Quadra en tots (menys un) cas. Argentina (mireu la imatge de Videla al qui ara jutgen), Alemanya, Uruguai, Itàlia, Brasil… És clavat! Als països de tradició democràtica els hi va fatal. L’única excepció, Anglaterra, que va guanyar jugant a casa (per un gol fantasma que no va entrar).

El que volíem no hi cap

Salvador Garcia.

Duran Lleida la va clavar: la mani va ser un akelarre independentista.

Em vaig trobar molts indepedendentistes, i molts que mai han estat del tot independentistes però els darrers anys i mesos, i en especial les darreres setmanes, s’hi han tornat. I n’hi devia haver molts també que no ho eren, que pensen que Catalunya té dret a un nivell molt més gran d’autogovern però que no és necessari la independència: han de saber que això no és possible.

La sentència publicada divendres és demolidora: límits radicals a l’autogovern de Catalunya, qüestionant aspectes fonamentals i amb gran consens en el país, com la normalització lingüística a les escoles. El que volem no hi cap dins d’Espanya. I si volem més autogovern només podem canviar la Constitució (tasca impossible i si mai passa serà per restringir més l’autonomia de Catalunya) o la independència. O fer una cosa que no depèn de nosaltres (canviar la Constitució) o fer el que només depèn de nosaltres (la independència).

Ara s’obriran vàries trampes.

Escucha, España

José Antonio Donaire.

1. Éramos muchos. Seguramente, no un millón. Yo no sé cuántos exactamente y eso no es lo importante. Es la mayor manifestación que ha habido en Cataluña, junto con el No a la Guerra. He participado en ambas y sé que las calles estaban inundadas por las voces ciudadanas, que pedían una vía alternativa en los dos casos, una reclamación coral de otro mundo posible.

2. Éramos diversos. Agnósticos, ópticos, prácticos, épicos, aritméticos, místicos, analíticos y unas cuantas esdrújulas más. De la misma forma que el Estatut es un punto de encuentro de sensibilidades diversas, el rechazo a la sentencia es también compartido por la mayoría de la sociedad catalana. La manifestación fue un rotundo éxito y logró reunir a ideas muy diferentes bajo un grito común.

3. A pesar de la diversidad, destacó por encima del resto el grito de “Adéu Espanya”. Es una evidencia que la opción de No a España crece cada día. Y se ha instalado en una parte de la población el sentimiento de que no hay acuerdo posible y que lo mejor es un divorcio amistoso y civilizado. Ésta es una curiosa paradoja: Los más acérrimos defensores de la España indivisible, los apóstoles del “España se rompe” consiguen con su actitud crear más adeptos a la causa independentista.

¿I després de la “mani” qué?

Joan Ferran.

Qui pretengui instrumentalitzar partidistament l’espectacular manifestació cívica que va tenir lloc el proppassat dissabte a Barcelona s’equivocarà. Qui cregui que Catalunya canviarà radicalment de base cometrà un error. Qui sostingui que estem a les portes d’un procés secessionista sense retorn també. Ara bé, qui pensi que això és només l’espetec d’un coet en nit de revetlla, encara està més equivocat.

Lectura crítica de ‘la roja’

Patrícia Gabancho.

No sóc capaç d’anar en contra de l’alegria de la gent, fins i tot si aquesta alegria té un component ideològic: tothom té dret a xalar sense que ningú ho qüestioni. No em molesten, per tant, les banderes espanyoles que pengen, poques, d’alguns balcons o els petards que ressonen quan la roja fa un gol. Una altra cosa és quan surten de cacera uns quants energúmens que certament enarboren banderes espanyoles i intimiden des de fora del finestral de Catalunya Ràdio o cremen locals d’ERC, que les dues coses han passat al llarg del mundial. Visc bastant a prop de la sarrianenca plaça Artós i algun cop l’he creuada en coincidència amb partits de l’Espanyol: us asseguro que la concentració blanc-i-blava i rojigualda, tot alhora, amb els bestiotes apinyats i cridaners a la terrassa d’un bar que potser no en té cap culpa és qualsevol cosa menys relaxada. I ara sento algun veí de la plaça queixant-se perquè, davant una victòria de la selecció, han passat la nit sense dormir sentint cantar el Cara al sol. Vull dir que no totes les alegries són innocents i que la roja té un ample espectre semàntic en les seves adhesions.

Ara bé: inquietar-se perquè existeix una Catalunya espanyola (molt reduïda) o una Catalunya capaç de compartir emocions espanyoles (molt ampla), és entendre malament el missatge.

Negació, menyspreu, ira i odi

Vicent Sanchis.

Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona. Potser pocs també creien que la majoria de les consignes serien de d’inequívoc caràcter independentista. Allò que a Espanya en diuen “problema catalán” es va fer molt més gros en una jornada en què la indignació per la sentència del Tribunal Constitucional es va combinar sàviament amb el civisme que domina lla majoria de les convocatòries sobiranistes a Catalunya. L’11 de Setembre de 1977, després de suportar quatre dècades de dictadura, un milió de catalans van sortir als carrers per exigir l’Estatut. Dissabte passat més d’un milió –moltes més d’un milió–ho van fer amb una reivindicació nacional molt més ambiciosa. Centenars de milers de goles corejaven la consigna més repetida: “Independència!”.

Què ha canviat en aquestes anys? L’actitud. Espanya va superar el franquisme amb un cert complex col•lectiu assumit a contracor.

Entre la indiferència i la impotència dels poderosos

Agustí Colomines.

En un article recent d’Ian Buruma titulat La impotència dels poderosos, aquest historiador holandès que ja fa anys que viu i ensenya a Nova York explica que el que la gent anhela en temps d’incertesa és trobar un lideratge fort. Davant el reptes que es plantegen, la gent busca figures carismàtiques que prometen netejar la política, desfer-se de la corrupció i defensar les persones dels polítics egoistes i, sobretot, de la invasió dels estrangers que ens amenacen amb costums estranys i religions que no són la nostra. Són els típics populistes que ofereixen solucions màgiques i simples a problemes complexos. Molt complexos. Diu Buruma, l’últim llibre del qual és Taming the Gods: Religion and Democracy on Three Continents, que els temps de convulsió són una amenaça per a la democràcia perquè posen en perill el consentiment popular a l’organització del poder. La idea de consentiment és el primer principi de la democràcia, fins i tot per a aquells governs que es constitueixen a banda de la voluntat popular directa, com és el cas, per exemple, de l’actual coalició governant a la Generalitat de Catalunya. Consentiment contra populisme. I tanmateix, els problemes persisteixen i cal trobar una solució enraonada per solucionar-los en un marc democràtic i de respecte als drets humans i la llibertat.

En termes convencionals, és evident que Espanya és un Estat democràtic.