La gran trampa

Àlex Masllorens.

Abans que comencés ­l’exagerada campanya sobre el burca, ja havia detectat un augment del nombre de missatges ­xenòfobs a internet. No crec que sigui una coincidència casual. Un dels e-mails més estúpids m’ha arribat d’un conegut que pretenia posar en evidència que els autòctons ens fem un tip de treballar mentre els estrangers viuen només dels serveis socials a costa de tots nosaltres i, suposadament, sense pagar impostos. Però vet aquí que justament aquest conegut fa cinc anys que es va prejubilar als 60, i ­està vivint gràcies a les cotitzacions dels qui treballen. O no de tots, perquè ell és el primer a no ­pagar la Seguretat Social de la dona peruana que li neteja el pis. I si la seva pròpia mare pot continuar vivint a la casa de tota la vida és perquè compta amb l’atenció i l’afecte, quasi cada dia de l’any, d’una altra dona immigrada. Parlo d’aquest cas, però ­podríem posar mil exemples més igualment hipòcrites i incoherents.

Una declaració de Nou Cicle: L’hora de la unitat, l’hora de Catalunya

Raimon Obiols.

Després de quatre anys de normalitat en la vigència i aplicació del nou Estatut, un Tribunal Constitucional dividit i deslegitimat, després d’un procés penós, anòmal i degradat, ha acordat una sentència que crea, d’una manera totalment artificial i irresponsable, una situació molt greu. Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans, ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central. En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania ni en la unitat civil del poble de Catalunya. Per contra, la sentència del Constitucional, crea una situació de conflicte que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant quatre anys de manera calculada. Subordinant-se als plantejaments involucionistes i catalanòfobs del PP, el Tribunal ha actuat políticament. Ha pretès erigir-se en una mena de tercera cambra espúria. Uns pocs jutges dividits i desprestigiats han pretès invalidar el pacte assolit entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, aprovat per aquestes i referendat democràticament pel poble de Catalunya. Aquesta sentència és una gravíssima perturbació. Però al seu darrere hi ha, a més, una gravíssima provocació.

Una passa important

Sebastià Alzamora.

Que Batasuna i Eusko Alkartasuna hagin signat un acord que solemnitza el seu compromís de treballar conjuntament per la creació d’un estat basc independent, i de fer-ho exclusivament a través de la política i la democràcia, sense concessions a la violència, sens dubte és una excel·lent notícia. No hi fa res que de seguida sortís fra Rubalcaba, pregon i astut com sempre, a aigualir-ho amb la seva prèdica habitual: que el missatge no és prou clar perquè no inclou cap exigència a ETA de deixar les armes, i que mentre això no es produeixi no hi haurà legalització de l’esquerra abertzale. No hi fa res perquè entra dins d’allò que és absolutament previsible, fins a l’esgotament: és l’estat espanyol exercint d’estat espanyol, un paper que, tot sigui dit, Rubalcaba personifica amb eficàcia d’acer inoxidable.

Tampoc no lleven importància a la notícia els renecs d’aquells suposats nacionalistes –bascos i també alguns de catalans– que encara s’obstinen a llegir aquest acord com una capitulació i a justificar el recurs a la lluita armada com una via plausible per a l’alliberament de llurs nacions: això no és ser nacionalista, sinó ser idiota.

La ceguera españolista

Marçal Sintes.

Ha declarado Joan Herrera, haciéndose eco de varias advertencias lanzadas por el presidente Montilla, que la sentencia del TC -que se está recociendo, puede que definitivamente- va a acercar España a Bélgica. Y la verdad es que yo le he entendido perfectamente. No obstante, parece que el españolismo recalcitrante no es capaz de comprender cosas tan sencillas, o no le da la gana hacerlo. O a lo mejor a algunos ya les va bien que Cataluña se dirija hacia la independencia, pues tal vez su sueño más lúbrico sea que el ejército vuelva a entrar por la Diagonal en Barcelona o incluso bombardearla nuevamente, ejercicio que, según decía alguien, es conveniente repetir cada cincuenta años. No seamos tan suspicaces y limitémonos a los primeros supuestos: el españolismo más recalcitrante no comprende en toda su dimensión lo que está sucediendo con y en Cataluña. Por eso aplaudió los recursos contra el Estatuto. Por eso jalea al Constitucional para que destripe el texto catalán. Ojo: no sólo catalán -Parlamento y referéndum-, sino también español, pues las Cortes, que representan a todos los ciudadanos del Estado, lo aprobaron solemnemente.

Tres crisis en campaña electoral

Lluís Foix.

Hay momentos en los que los pueblos se pasean por un laberinto sin que nadie les dirija hacia la salida. Se ande por donde se ande, todo son vías que no conducen a ninguna parte. Falta altitud de miras y no aparece un guía que indique la vía para salir a territorio abierto.

La crisis económica es el tema que más preocupa a los cientos de miles de gentes que están en el paro y también a los que tienen trabajo. No hay indicadores positivos por ahora y los gobiernos están a merced de las leyes de los mercados y de las exigencias de los bancos centrales.

Esta crisis de gran calado es paralela en Catalunya a los casos de corrupción de los dos grandes partidos que han abusado de la confianza de los electores y han cometido irregularidades que son delictivas. Sólo faltaba que el Tribunal Constitucional dictara una sentencia restrictiva del Estatut de Catalunya, después de cuatro años de incomprensibles y herméticas deliberaciones.

Espanya ens senyala la porta de sortida

Carles Puigdemont.

No conec tota la sentència del Tribunal Constitucional; n’ha transcendit la decisió però no els fonaments jurídics on s’expressa la literatura a partir de la qual s’hauran d’interpretar a partir d’ara molts articles de l’Estatut català. Amb el que ja es coneix (la inconstitucionalitat de 14 articles) potser no podem emetre una anàlisi jurídica però n’hi ha prou per entendre en quin punt de la història ens trobem. En la relació amb Espanya som molt més a prop del final que no pas de l’inici. No dic que demà proclamem la independència, i a jutjar per algunes reaccions de l’independentisme convencional tampoc no sembla que això sigui per demà-passat, perquè falta sentit d’Estat. La generació d’homes i dones que va fer la Transició, tan injustament tractada pels piticollonistes que per a la nostra dissort fa set anys que ens governen, va saber llegir aquell moment amb sentit de la responsabilitat davant de la història que els va tocar viure. La fusta d’aquells homes i dones avui ens fa molta falta, perquè ni la trobem al consell executiu de la Generalitat ni en cap de les institucions rellevants del país. Els nostres líders governamentals fa mesos que només tenen al cap una única idea: de quina manera tot el que passi oferirà o treurà oportunitats de continuar al govern. Dels Montilla, Puigcercós i Saura no en podem esperar gaire més del que ja hem tingut. I Artur Mas, el polític més ben preparat per governar el moment, és a l’oposició envoltat de taurons de dretes i d’esquerres que fa set anys que frisen per cruspir-se’l.

Montilla es hoy mas Lehendakari que el Sr. López

“Catalanes, contad con nuestra adhesión sincera y entusiasta. Hoy se discute vuestro Estatuto, mañana estará aquí el nuestro” (José Antonio Agirre, 27-5-1932).

Iñigo Urkullu.

La verdad es que no me sorprenden las declaraciones de hoy del Lehendakari López. Hablando del Estatuto, o mejor dicho de los estatutos. Del catalán y del vasco. Para el Lehendakari López la sentencia del Tribunal Constitucional demuestra que el texto refrendado por los ciudadanos de Catalunya “cabe en la Constitución”. Eso sí, se le ha olvidado decir que previamente “cepillado” por, entre otros, los que dijeron que iban a respetar lo que el Parlament de Catalunya dijera y vaciado de contenidos por parte de una decena de personas –que serán los juristas más cualificados de la galaxia hispana- pero no dejan de ser diez personas nombradas a dedo por su orientación política y con el “aval” de su mayoría parlamentaria por el PP y por el PSOE, sin que haya especificidad alguna para con las nacionalidades-naciones, tal y como se reconoce en la propia Constitución y de cuya interpretación se erigen en Tribunal.

Un Estatut de merda… i una retallada que ens apropa a la independència…

Jordi Marti Font.

Em diuen que com és que no he fet cap apunt sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del País Valencià de dalt. Realment es poden dir moltes coses però la majoria de la gent em sembla que ha dit el que jo volia dir i que no repetiré, no cal. Aquest Estatut era una merda (regional, espanyolista, capitalista, liberal i autoritari) quan estava sencer sense retallar, va ser aprovat pel poble del Principat en una votació mínima tot i comptar amb tot l’aparell propagandístic de la Generalitat de dalt i abans havia estat retallat fins al màxim per CiU-PSOE.

Ni així ha pogut passar. Fa anys que els polítics i la premsa espanyolista defensen la tornada al model franquista d’Espanya i tot li fa nosa. Algú se’n pot sorprendre? Jo no. Que ara creixi l’independentisme no serà res més que la reacció adolescent del xiquet que com que no el deixen sortir fins a les dotze arriba a les quatre de la matinada, només per tocarel que no sona… i resulta que ja té més de divuit anys viu amb els pares.

A punt de fer vacances?

J.M. Terricabras.

Els que tingueu sort i feina suposo que estareu a punt de fer vacances. Jo en faré de debò el mes d’agost. El juliol, però, ja acostumo a retirar-me una mica, per endreçar tot allò que ha quedat desordenat durant el curs, per contestar correus antiquíssims, per posar-me una mica al dia d’algunes coses. Per poder-ho fer, però, em convé deixar anar llast ja des d’ara, poder deixar alguns dels compromisos que a l’hivern assumeixo amb tota regularitat.

És per això que us anuncio que aquest serà el darrer post d’aquest curs –al capdavall, ja ens hem acostumat a funcionar per cursos–, faré una pausa més aviat llarga –confio que aquest any ningú no se n’ofengui ni se la prengui malament, com va passar l’any passat– i no tornaré a la rutina dels dilluns fins després de la Diada Nacional, és a dir, fins al dia 13 de setembre.

Això no vol dir, ho sabem tots, que durant l’estiu no passin coses. En passen. I sembla que, en els propers dies, en passarà, finalment, alguna de certa transcendència, com és la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut del 2006.

Prou enganyar Espanya

Jordi Cabré.

Tinguem en compte que a la resta de l’Estat, o en la majoria dels territoris de cultura castellana, no veuen TV3. Ni escolten RAC1, ni Catalunya Ràdio, ni compren habitualment diaris editats a Barcelona, ni escolten cap paraula en català. Tinguem en compte tot això per a començar a entendre l’arrel de la cosa, del divorci, de l’abisme creat. Catalunya s’ha retrobat a si mateixa i a la seva pròpia identitat durant aquests 30 anys constitucionals: per entendre’ns ara ja no diem “bandeja”, però també tenim un retrobat i renovat imaginari col·lectiu. A Espanya, a la resta de l’Estat, això no ha transcendit. Què els ha arribat a ells? Enumero:

Els arriba que, quan editen plaques de matrícula amb la E, uns brètols (entre els quals m’incloc) promouen adhesius amb el CAT per a compensar el tema. O per a fotre, devien pensar. El mateix per a l’adhesiu del toro: de seguida ens posem a tocar la pera amb el burro català, per tal que tot quedi ben clar i diferenciat. Després, els arriba que Carod ha pactat amb ETA l’alto el foc només a Catalunya.

Desencís i indignació

Joan Brunet.

Avui és un dia dels que passaran a la història i no precisament en un sentit estrictament positiu. Avui és un dia de desencís i d’indignació, com resaltava el president de la Generalitat de Catalunya en la seva declaració institucional de fa menys d’una hora. La sentència que aquesta tarda ha pronunciat el Tribunal Constitucional retalla i reinterpreta l’Estatut de Catalunya de 2006. Però fa quelcom més greu que això al negar la capacitat dels parlaments espanyol i català d’establir pactes polítics entre ells i al poble de Catalunya la possibilitat de pronunciar-se en referèndum en relació a aquests pactes.

Avui el pacte establert entre Espanya i Catalunya ara fa quatre anys ha estat trinxat per un Tribunal Constitucional que durant aquest temps s’ha mostrat incapaç de resoldre l’atzucac en el qual havia entrar des del moment mateix que va admetre a tràmit els recursos d’inconstitucionalitat que sobre l’Estatut havia presentat bàsicament el Partido Popular.

Explotació nacional i/o de classe

Vicenç Navarro.

A Catalunya el tema nacional ha absorbit l’atenció mediàtica i política del país. L’enorme endarreriment social de Catalunya, per exemple, s’ha atribuït al dèficit fiscal de Catalunya respecte a l’estat central espanyol. És a dir, el fet que la despesa pública social per habitant estigui a la cua de la UE-15, fins i tot ara, després d’un considerable augment en despesa pública social ocorregut des de 2003 (com a conseqüència del canvi polític que va tenir lloc al nostre país ), s’explica perquè Catalunya rep de l’Estat Central menys diners dels que els seus ciutadans aporten a l’Estat Central (després de descomptar les despeses de solidaritat amb la resta d’Espanya -que pocs catalans qüestionen- i despeses de l’Estat que cobreixen serveis generals com defensa i serveis diplomàtics, entre d’altres). Catalunya, on el PIB per càpita és ja el 110% de la mitjana dels països més rics de la Unió Europea, és a dir, de la UE-15, es gasta en el seu estat del benestar (o el que és el mateix, la seva despesa pública social per habitant), només un 73% de la mitjana de la UE-15. I això es deu -se’ns diu pel discurs dominant a Catalunya- a una explotació de la nació catalana per part de l’Estat espanyol. I tot un seguit de missatges, clarament rendibles des del punt de vista polític, s’han estat promovent pels nacionalistes conservadors i neoliberals, (havent estat els mitjans públics d’informació i persuasió catalans més importants -Catalunya Ràdio i TV3- els grans promotors de tal missatge), la qual cosa, afegida al comportament anticatalà del Tribunal Constitucional (on la composició la ultradreta està ben representada) explica un sorgiment considerable de l’independentisme. Tal Tribunal s’identifica com Espanya i dóna peu a tot un seguit de tesis d’explotació nacional en la qual l’Estat espanyol explota a Catalunya.