L’amarga decadència

Agustí Colomines.

El final de la legislatura a Catalunya és dramàtic. La sensació de fracàs polític és total. El sectarisme campa a cor què vols entre les files del tripartit. I això és, certament, dolent. I ha perjudicat, també, les formes, que a Catalunya cada vegada s’assemblen més a les madrilenyes. Fins a un cert punt aquest nerviosisme del tripartit s’entén. Al capdavall, ha de ser realment dolorós de constatar, després de tants anys d’esperar batre Jordi Pujol i poder governar, que el tripartit ha estat, certament, aquell “artefacte inestable”, sense rumb ni projecte, de què parlava el conseller Ernest Maragall en un famós article que, tanmateix, després es va haver de cruspir. El govern de coalició que presideix el M. H. Sr. José Montilla actua sovint sota la pressió dels dos socis petits. Cavalca al seu ritme. I si hi ha una cosa que ha quedat demostrada sense embuts en aquestes dues legislatures és que el PSC no seria res sense el suport d’ERC i ICV-EUiA. En necessita el consentiment perquè sense el vot d’aquests dos partits és obvi que Montilla no seria president. Els deu el càrrec, i per això els ecosocialistes i els republicans se senten tan valents per a impulsar propostes i accions tòxiques per al tripartit mateix.

A Mindanao mana qui mana

Xavier Vinader.

Mindanao és a la quinta punyeta. És l’illa més oriental de l’arxipèlag de les Filipines i resta separada de Malàisia només per la mar de Sulu. Una zona estratègica de trànsit marítim internacional, on el contraban i la pirateria son endèmics. Històricament, era coneguda per la Gran Moluca. Té una superfície més gran que molts països del món –com Holanda, Àustria o Irlanda–, amb vegetació selvàtica i la muntanya més alta de les Filipines, l’Apo. El fotògraf Paco Elvira i jo la vàrem recórrer fa anys seguint la petja del Front d’Alliberament Moro, la guerrilla musulmana que, des de fa cinc segles i amb noms diferents, ha lluitat contra Espanya, els Estats Units o el Japó, és a dir, els diversos ocupants d’aquells llocs.

A l’època que jo vaig visitar Mindanao hi manava el general Espaldon i tota l’illa restava sota el control militar. Ara hi remena les cireres el governador Andal Ampatuan sènior, membre d’un clan, aliat polític de l’ex-presidenta Gloria Arroyo.

La otra tragedia

Fidel Castro.

En mi reunión con los economistas del CIEM, el martes 13 de julio, les hablé del excelente documental del director francés Yann Arthus-Bertrand, con la participación de las más preclaras y bien informadas personalidades internacionales, acerca de otro terrible peligro para la especie humana que está ocurriendo ante nuestros ojos: la destrucción del medio ambiente. El documental afirma de forma clara y lapidaria:

“En la gran aventura de la vida en la Tierra, cada especie tiene un papel que jugar, cada especie tiene su lugar. Ninguna es inútil o dañina, todas se balancean. Y ahí es donde tú homo sapiens, humano inteligente, entras en la historia. Te beneficias de un fabuloso legado de 4 000 millones de años, proveído por la Tierra. Solamente tienes 200 000 años, pero ya has cambiado la faz del mundo.”

“La invención de la agricultura cambió nuestra historia. Fue hace menos de 10 000 años.”

“La agricultura fue nuestra primera gran revolución. Resultó en los primeros excedentes y dio nacimiento a ciudades y civilizaciones. Los recuerdos de miles de años buscando comida se desvanecieron. Habiendo hecho del grano la levadura de la vida, multiplicamos el número de variedades y aprendimos a adaptarlos a nuestros suelos y climas. Somos como todas las especies en la Tierra. Nuestra principal preocupación diaria es la de alimentarnos. Cuando el suelo es menos que generoso y el agua se vuelve escasa somos capaces de hacer prodigiosos esfuerzos, para extraer de la tierra suficiente para continuar vivos.”

“La mitad de la humanidad labra el suelo, más de tres cuartas partes con las manos.”