Amb Pere Quart

Sebastià Alzamora.

Joan Oliver (que en aquest cas no és l’exdirector general del Barça, sinó el nom civil del poeta conegut com a Pere Quart) tenia una frase enginyosa per definir un comportament molt nostrat: “Ja es veu que no viurem mai units, però probablement morirem reunits”, solia dir. És una agudesa força encertada, i per comprovar-ho n’hi ha prou d’observar el capteniment que han tingut els partits catalans (i catalanistes) en aquestes últimes setmanes, d’ençà de la manifestació del 10-J. Ningú els discutirà que no s’hagin reunit amb gran freqüència i apassionament, fins i tot —en alguns casos— amb entusiasme sincer. Però de tanta reunió, com una vegada més hem hagut de comprendre, no n’ha sortit cap unió plausible, ans tot al contrari.

Estirant una mica més el fil, hi ha una anècdota que val la pena recordar, i que coprotagonitzen Pere Quart i Terenci Moix. En aquells dies, el segon era un escriptor incipient, i el primer, una glòria literària vivent que, a més, era el director literari de les molt prestigioses Edicions Proa. Terenci Moix havia portat a Pere Quart l’original (en castellà) de la seva novel•la El dia que va morir Marilyn, només perquè li’n donés la seva opinió (Moix ja sabia que no publicaria un llibre en castellà a can Proa, però senzillament admirava Pere Quart i el seu criteri).

Neoliberalismo obligatorio

Ignacio Ramonet.

Inclina la cerviz, altivo sicambro; adora lo que quemaste y quema lo que adoraste”, ordenó el obispo Remigio al bárbaro Clodoveo cuando tuvo éste que convertirse al cristianismo para ser rey de Francia. Y eso mismo parecen haberle exigido al socialdemócrata José Luis Rodríguez Zapatero, los jefes de Gobierno del Eurogrupo, en Bruselas, el 7 de mayo pasado, cuando se sumaron al Fondo Monetario Internacional (FMI) y a los mercados financieros para obligarle a renegar de toda veleidad social, y a convertirse en el acto al credo neoliberal.

Apenas cinco días después, con el fanatismo de los conversos (mas con pretendido ” desgarro interior “), el Presidente del Gobierno -que afirmaba, en 2004, “gobernaré para los más débiles”, y reiteraba, en 2008, “gobernaré pensando en los que no tienen de todo”- anunciaba un plan de ajuste terriblemente impopular. Cinco millones de pensionistas, tres millones de funcionarios, cientos de miles de ancianos necesitados de asistencia y medio millón de futuros padres de 2011 padecerán las consecuencias del brutal recorte.

Al mismo tiempo, otros jefes de gobierno socialdemócratas, en Grecia y en Portugal, se veían también forzados a ir a Canossa, a retractarse y humillarse, y a acatar las tesis ultraliberales que hasta entonces, en principio, habían combatido.

Insólito cambio.

Corporativisme

Eudald Carbonell.

Feia temps que volia parlar d’aquesta patologia que ha envaït la societat fent-la cada vegada més cega i fragmentada: el corporativisme. Els interessos que abans havien estat de classe, ara moltes vegades es transformen es estratègies petites de sectors molt concrets de població que treballen en una determinada empresa o corporació, sense visió universal.

Ara ens adonem que els interessos econòmics de una minoria de corporacions de la construcció, energies, alimentació, química, metal·lúrgia, farmacèutica, informàtica etc, són les que, a través del capital financer, manen que cal fer als governs.

La base, els treballadors, els sectors populars i classes mitjanes estem atrapades en aquesta dinàmica diabòlica. És un cercle viciós que en comptes de combatre’l, units i unificats, ho fem per sectors i de manera corporativa, i moltes vegades a través de sindicats.

Amb la fragmentació, aquestes minories que controlen el poder poden articular els seus processos d’acumulació, utilitzant-lo contra les majories socials poc organitzades que no fan res.

La manca de consciència de classe, però també d’espècie, ens fa fràgils davant de les minories que manipulen la realitat fent-nos sentir alienats dels processos bàsics d’acumulació d’informació i coneixement, per tal de donar respostes coherents a les situacions estructurals que ens venen donades per aquest sistema injust.

Guerra d’extermini contra el català a l’escola

Jordi Marti Font.

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l’Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res… aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d’aquest país.

Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris:

La jugada Laporta

Abel Caldera.

Déu n’hi do amb la roda de premsa de Laporta! No crec que hagi defraudat les expectatives de ningú. Aquesta jugada obre un seguit de perspectives en la política del Principat que poden accelerar el procés de disgregació dels equilibris polítics de la transició. Així és com veig jo a priori la situació:

La jugada de Laporta sacseja el sistema de partits i el pot arribar a fer esclatar parcialment. ERC i CiU rebutjaran la proposta quasi amb tota seguretat, però aquesta pot continuar tenint viabilitat gràcies al carisma de Laporta.

Les opcions per a Reagrupament són poques. O s’incorpora a aquesta crida -amb les condicions marcades per Laporta i els seus assessors- o quedarà absolutament marginat del panorama polític. De fet, Carretero córre el risc de quedar-se sol si es posa de cul a la iniciativa. Els conflictes interns ja li havien minat el partit, i bona part de les seves bases estan 100% alineades amb Laporta.

En canvi, l’esquerra independentista es troba en una posició més còmoda.

Les independències no s’improvisen

Josep-Lluís Carod-Rovira.

La manifestació, la voluntat de sobirania i l’estat d’ànim efervescent de la societat catalana pot donar a entendre que l’accés a l’estatalitat serà cosa de dies. Hi ajuda l’alegria i la frivolitat amb què alguns s’hi refereixen, sense rigor ni realisme, com si un dia, de cop i volta, ens alcéssim del llit independents. Res més lluny de la realitat i, si no volem dur el país a una nova frustració col·lectiva, hem de pensar en el procediment, el ritme i les dificultats. I tenir, ja ara, especialistes treballant discretament en cada àmbit perquè tot estigui previst per al moment de la veritat.

1.Catalunya només arribarà a la independència si ho vol la majoria, democràticament i pacíficament. Creure en el poble català com a font bàsica de legitimitat democràtica vol dir acceptar la seva voluntat i la nova legalitat que se’n desprendrà. La discrepància institucional amb la legalitat d’Espanya obligarà a negociar els termes i ritme de la secessió, amb supervisió internacional en cas de desacord.

2.L’objectiu de la independència no ha de ser contra Espanya, sinó atractiu per a aquells que se senten també espanyols i hi tenen vincles familiars, d’origen, econòmics o culturals. Tot allò que ens allunya de la majoria ens allunya de la sobirania. Sense Barcelona, el Baix Llobregat i l’àrea metropolitana, no hi haurà independència.

3.La independència no ha d’espantar sinó interessar, per motius democràtics, de benestar material i culturals. Volem ser independents per viure millor en tots els àmbits i això afecta empresaris i treballadors, la capital, les ciutats i els pobles, totes les classes socials. L’empresariat ha de veure que li surten els números, que no pot perdre el mercat espanyol, però que no té sentit dependre d’un sol mercat, perquè el nostre mercat ja és tot el món.

España federal, España plural

F. Mayor Zaragoza.

La diversidad cultural, lingüística, territorial, paisajística… es la gran riqueza de España. La unión de las distintas Comunidades Autónomas por unos principios democráticos, es su fuerza. Imponer la unión por la fuerza, la debilita y amenaza resquebrajarse.

Si no la quieren rota, quiéranla plural. Los tiempos del dominio centralista, mandando unos pocos y todos los demás resignados y obedientes, han concluido.

La Constitución debe respetarse. Pero debe actualizarse. Fue fruto de un sabio compromiso en el que algunos mostraron un gran desprendimiento. Ahora no debe conservarse invariable a capa y espada… precisamente por quienes menos se adhirieron entonces a los acuerdos de autonomía para una mejor unión política, y aceptar así tantas cosas que tuvieron que aceptarse. Lo que se pretendía era poner fin a un Estado centralista unido por la fuerza y no por la voluntad de sus pueblos.

Por eso es tan necesaria la educación para la ciudadanía. Por eso es tan importante la educación que permita a cada ser humano “dirigir su propia vida”. Y no guardar silencio.

Si hubiera podido, hubiera participado en las manifestaciones del sábado día 10 en Catalunya. De todas formas, mi espíritu se hallaba entre los centenares de miles de personas que acudieron a decir que no a quienes pretenden el peor de los nacionalismos, que es el centralismo uniformizador y gregarista.

La burca i el biquini

Francesc Ribera ‘Titot’.

He llegit al diari que l’Ajuntament de Salou prohibeix anar pel carrer amb biquini o sense samarreta i que sancionarà amb multes d’entre 100 i 300 euros l’incompliment d’aquesta ordenança. Esperava aquesta notícia per no basar el meu raonament contrari a la prohibició del burca en auguris, com han fet els defensors i els legisladors d’aquesta mesura.

De tots és sabut que, des de fa unes quantes setmanes, una colla d’ajuntaments catalans han establert la prohibició d’accedir als espais públics duent burca o niqab, adduint que aquesta mesura alliberarà les dones d’aquest atemptat contra la seva dignitat.

Anem a pams. D’entrada, el resultat immediat de la mesura serà que aquestes dones que fins ara eren obligades a tapar-se la cara amb roba, a partir d’ara es veuran obligades a dur un burca de formigó, ja que les persones que, amb excuses religioses els obligaven a fer-ho, ara no les deixaran sortir de casa. O sigui que les dones empitjoraran la seva situació. Però no ho veurem. Quin consol!

Reflexión sobre La Roja

Gorka Landaburu.

La indiscutible victoria de la selección española, que le ha permitido proclamarse campeona del mundo por vez primera, ha provocado un sentimiento unánime de alegría y jolgorio en todo el país. Este éxito merecido y trabajado corresponde en primer lugar a una generación excepcional de futbolistas que, además, con su actitud y su saber estar ha convencido y conquistado el corazón de la gran mayoría de españoles, pero también la del mundo entero, como se ha reflejado en toda la prensa internacional. En la mayor parte de las ciudades, la gente ha salido a la calle, de forma espontánea, para celebrar y festejar el título mundial. Este fenómeno no es nuevo, y este tipo de manifestación también se han vivido en Italia o en París cuando sus selecciones vencieron en el Mundial hace cuatro o doce años. Nadie discute que el fútbol es el deporte rey. Que mueve pasiones y provoca entusiasmos incontrolables. De la misma manera que uno se identifica con los colores de su club, sea del F.C. Barcelona, Real Madrid o Athletic de Bilbao, esta vez el referente han sido los muchachos de Vicente del Bosque. En una época donde los valores más tradicionales tienden a desaparecer, y donde la globalización difumina el sentimiento patriótico, el fútbol ha devuelto el fervor y la necesidad de identificación.

L’ostentació de Duran i Lleida

Saül Gordillo.

L’escàndol del Palau de la Música Catalana esquitxa alguns polítics i institucions i agreuja la desafecció escampant l’ombra de dubte sobre el finançament dels partits. La comissió parlamentària erosiona i enterboleix un final de legislatura inèdit. En aquest context de màxima tensió, i amb la sensació de gravetat del moment a Catalunya, sorprèn enormement la relliscada de Josep Antoni Duran i Lleida, que es va deixar fotografiar per El País a la suite de luxe que ocupa permanentment al Palace de Madrid, un hotel situat davant mateix del Congrés dels Diputats, que és allà on els polítics catalans demanen “gestos polítics per refer ponts” entre Espanya i Catalunya i on el que obtenen és el certificat de defunció del federalisme evaporat de Zapatero.

A la capital de la gesticulació política, el català que millor es mou és el socialcristià Duran i Lleida. Però esmorzar a la luxosa habitació del Palace que costa 1.000 euros diaris i lligar-se al coll una corbata regal d’Esther Koplowitz davant de les càmeres és un desvergonyiment inapropiat en temps de crisi, i més quan es jutja els que accepten vuittons i trajos a mida.