Som, i volem ser-hi

Carles Puigdemont.

El periodista Enric Juliana fa dies que insisteix en una idea que tristament no recull ningú amb capacitat de dur-la a la pràctica. Proposa que la manifestació de dissabte sigui un mar de banderes europees, en senyal inequívoc de dues vocacions que algú, de manera injusta, procura que s’anul·lin mútuament: la indiscutible realitat nacional catalana, l’afirmació de la qual queda en entredit per la sentència del Constitucional, i el desig de lligar el nostre futur a Europa. D’això en diu, probablement com a record del seu observatori de la política italiana, l’Eurocatalanisme.

Les dues formulacions em semblen dignes de consideració. Segur que quedaran en el calaix on les societats amb massa gent nerviosa i impacient obliden idees que, ben ateses, resultarien brillants.

Els poble insultables

Toni Strubell.

El meu avi, Josep Trueta, solia respondre als anglesos que li demanaven perquè havia vingut a Anglaterra l’any 1939 que havia hagut de marxar del seu país perquè “no podia suportar veure-hi morir la llibertat”. I bé, un cop més, crec que és essencial que els catalans parlem dels nostres sentiments perquè, malgrat que s’hi pugui delectar algun tertulià espanyol, és això el que més ens uneix. Tot i que els catalans sovint no sabem explicar la nostra angúnia existencial tan bé com -per exemple- els practicants del cante jondo, no deixa de ser intens el dolor que sentim a diari amb el tractament que rebem com a país. Som insultables, crec, d’una manera que seria difícilment tolerada pel ciutadà mitjà de la Unió Europea. El 10J tindrem una bona ocasió per expressar-hi el nostre rebuig i la necessitat imperiosa de buscar-hi d’altres sortides polítiques diferents a la que han seguit fins avui els partits catalans. Si som insultats, almenys que hàgim començat a deixar enrere un marc que no semblen disposats a superar.

Solidaritat amb consciència

Eudald Carbonell.

La crisi continua i tota una sèrie d’humans tindran poca possibilitat de trobar treball en el transcurs dels pròxims anys. Fa poc llegia un article sobre el futur de l’economia d’Espanya. Es parlava de que la recuperació econòmica serà un fet al 2011, però que l’índex d’atur serà gran durant molts anys.

Com és possible que l’economia millori però no ho faci per als congèneres d’espècie que estan sense feina? Ara se sent molt expressions com hem viscut per sobre de la nostra capacitat, això ja es veia venir que no duraria… Bé, tots som responsables d’aquesta irresponsabilitat. Aquella situació fictícia ha acabat amb més de quatre milions de parats i la mala notícia és que no es pot regenerar una economia que pugui capturar aquest parats i dóna’ls-hi feina a curt i mig termini.

Ara la mala noticia és que la manca de planificació econòmica i social ens porta a colls d’ampolla que ens perjudiquen a la majoria, però deixen de banda socialment a milions de persones que no tenen opció a viure amb dignitat.

Catalunya sense Sepharad

Agustí Colomines.

“No convé que diguem el nom/ del qui ens pensa enllà de la nostra por./ Si topem a les palpentes/ amb aquest estrany cec,/ on sinó en el buit i en el no-res/ fonamentarem la nostra vida?/ Provarem d’alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis/ i aprendrem aquesta lliçó humil/ al llarg de tot el temps del cansament,/ car sols així som lliures de combatre/ per l’última victòria damunt l’esglai./ Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu de tot el poble: Amén.”. Aquest és el poema número XXXVIII del poemari que el gran Salvador Espriu –avui tan menystingut per una part de la crítica caïnita d’aquest país– va publicar el 1960 amb el títol de La pell de brau. Tot el llibre era, de fet, una exaltació de la necessitat d’entesa de Catalunya amb Espanya. Podria reproduir altres versos del mateix volum que, com els que acabo de transcriure, ho proven. El projecte espanyol d’Espriu queda resumit en aquests dos versos del poema número XXX: “Diverses són les parles i diversos els homes, / i convindran molts noms a un sol amor.”. Evidentment, aquest sol amor no és altre que Espanya transmutada en la mítica Sepharad espriuana. Com ja va assenyalar Maria Aurèlia Capmany l’any 1963, “La pell de brau és l’espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l’arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor.

Mare!, Duran m’ha dit bruixa!

Carme-Laura Gil.

Un grop tèrbol es formà al Montseny, des de Platja d’Aro es divisava i se’l temé. Les bruixes i bruixots tenen al rocam de la muntanya els llocs de trobada, emparades pel núvol preparaven l’aquelarre del dissabte. Duran en sentí la gran tronada …

Fa anys que es covava però Duran no ho volia veure o no podia perquè la idea de la independència de Catalunya no té cabuda ni en el seu imaginari sociopolític ni en el vital. Molts dels joves d’UDC són independentistes, “coses de l’edat – pensa el líder- amb els anys la malatia es cura”. Molts són els independentistes a CDC, “els eixelebrats, -pensa el líder -els convergents útils que mosseguen el terreny d’ERC”.

Però al 2010 és diferent.

¿Diagnósticos secretos? ¡No, por favor! Sobre el Club Bilderberg y otros parecidos…

F. Mayor Zaragoza.

Los “ilustres miembros” del Club Bilderberg, como los de la Trilateral y otros “grupos de pensamiento” similares se reúnen con gran bombo y platillo, lujosamente, y debaten los grandes problemas de la humanidad (que tan poco les afectan a ellos)… en secreto. Secreto sobre los temas abordados. Secreto sobre los asistentes. Nada trasciende: ni las conclusiones ni -si es que hubo alguna- soluciones. ¿Para qué sirven, si no ofrecen alternativas para encarar los grandes retos?

Bienvenidos los que aportan, además de diagnósticos, tratamientos. Son los tratamientos a tiempo los que dan valor y oportunidad a los análisis.

Recuerdo cuando el Club de Roma presentaba, en 1969, informes tan relevantes como Los límites del crecimiento y, pocos años después, No hay límites para el aprendizaje. Nada más alejado de los “secretos” y fórmulas de “consumo interno” en hoteles de 5 estrellas. Se dirigían a la humanidad en su conjunto, reflejaban una cosmovisión solidaria.

Tot un camí per recórrer

Ivan Bofarull.

Després d’un viatge professional a Washington i New York, acompanyat per la inspiració emocional i intel.lectual de la meva parella, torno a Barcelona mentre es gestava la sentència de l’Estatut i la resposta “ying-yang” del president Montilla. Certament, fa uns anys un tenia la sensació de pujar al món de les estrelles en visitar els Estats Units, però des de fa un temps tinc la impressió que succeeix el contrari. És quan arribo a Barcelona que torno a les estrelles. És quan arribo a Catalunya o a Espanya que torno a un món en què discutim coses estranyes, desconnectats de la resta de l’univers, on la política va cap enrera, en un alarmant procés gremialitzant, en comptes d’avançar cap a l’excel.lència, on les normes fonamentals no es compleixen, on no es cerquen els consensos socials, sinó l’enfrontament, on la política del microsegment (petites minories socials en forma de clients a qui cal satisfer deixant-los conduir el timó) és la que fixa el debat públic. Un país o països en què es governa a cop d’estómac enlloc del cor, o a cop de relat quixotesc enlloc de la raó. És aquest l’indret al qual torno i que em dol.

L’esquerra balear s’atomitza

Miquel Payeras.

Si haguéssim de fer cas del panorama que es viu a hores d’ara a l’esquerra del PSOE a les Illes, la conclusió seria que el PP farà majoria absoluta el maig que ve. La victòria conservadora es fonamentaria en les ruptures del Bloc per Mallorca i d’Eivissa pel Canvi. El 2007 el Bloc (PSM, Esquerra Unida, Els Verds i ERC) va impedir que el PP obtingués un escó més per Mallorca; i Eivissa pel Canvi (Esquerra Unida, ERC, Entesa Nacionalista i Ecologista i independents), aliada amb el PSOE, n’hi restà un a Eivissa.

A Mallorca és molt difícil que el PP no sumi almenys un escó dels que perdran anant separats –com ara mateix tot indica que passarà– PSM-Verds (amb els escindits d’EU), ERC i Esquerra Unida (ara es diu Esquerra Alternativa i Verda) amb la seva referència general, IU. El 2007 el Bloc va aconseguir que cap vot a l’esquerra del PSOE no quedàs sense representació. Si allà on hi hagué una sola candidatura l’any que ve n’hi ha tres, almenys dues no assoliran cap diputat.