RAE ¿limpia, fija y da esplendor?

Rosa María Artal.

La Real Academia Española de la Lengua continúa su incansable labor de actualizar el diccionario para adaptarlo a los usos de la calle. En una de sus anteriores revisiones incluyeron palabras como tropecientos, guay o currante. Ahora se disponen a aceptar: abducir, alcaldable, buñueliano, rojillo, cultureta, espray, festivalero, grafitero, homófobo, oenegé, sobao, sostenibilidad, antiespañol, muslamen, obrón o jet lag. Variopinto mosáico. Atentos a la viveza del lenguaje incluirán también términos de la más acuciante actualidad: “bonus”, “bróker”, “acción de oro”, “ahorro forzoso” o “base monetaria”.

Con gran cautela declaran que andan viendo de poner de acuerdo a las 22 academias para aceptar el término “matrimonio homosexual”, dado que no todos los países castellano parlantes lo tienen admitido en su legislación.

Y, eso sí, apenas tocarán los significados peyorativos de multitud de palabras que ofenden a la mujer. Sirvan algunos ejemplos:

Acepciones de MUJER:

de su casa.

1. f. La que con diligencia se ocupa de los quehaceres domésticos y cuida de su hacienda y familia.

fatal.

1. f. Aquella cuyo poder de atracción amorosa acarrea fin desgraciado a sí misma o a quienes atrae.

Reforma laboral: oportunitat perduda

Carles Campuzano.

Ahir la Comissió de Treball del Congrés dels Diputats va donar llum verda a la reforma laboral i el text aprovat marxarà cap al Senat per tal de finalitzar la seva tramitació.

CiU no li ha donat suport; aquesta no és la reforma que les empreses i els treballadors necessiten. Però tampoc hem volgut bloquejar i impedir les reformes. I és que en els continguts de la reforma podem reconèixer algunes de les propostes que hem defensat en els darrers anys (incorporació del model alemany de manteniment de l’ocupació,legalització de les agencies de col.locació, extensió del contracte de foment de l’ocupació,…) i n’hem d’incorporat d’altres (mesures de lluita contra l’absentisme laboral injustificat,compromís de reforma de la negociació col.lectiva i de la prestació de l’atur, pla de recol.lació dels aturats de la construcció, reforçament de la capacitat de representació i negociació de les organitzacions empresarials catalanes,…). I , sobretot, no hem volgut introduir més incerteses a la greu situació econòmica que estem vivint.

Al llarg de tota la discussió insistirem en alguns conceptes sobre els que la reforma no és capaç de satisfer-nos.

El PP valenciano tiene que empezar a preguntarse qué pueden hacer por la Comunidad y no al revés

Leire Pajín.

Hoy he estado en Alicante, con los compañeros y compañeras de mi Comunidad y he podido comprobar de primera mano el desasosiego de muchos ciudadanos y ciudadanas, que observan con incredulidad cómo, en el mismo día de hoy, Camps organiza un macro acto de celebración por los 7 años que lleva ocupando la Generalitat.

Parece increíble que el mismo Camps que lleva desaparecido desde hace casi un año, el mismo que ha hecho dejación de sus funciones y que está enfrascado en diferentes escándalos, sea el que hoy celebra no se sabe muy bien el qué.

Sí sabemos lo que hoy no podrá celebrar, como no puede celebrar haber hecho todo lo posible por reactivar la economía de una Comunidad cuyo modelo económico tiene mucho que cambiar.

No podrá celebrar que nuestra tierra sea una Comunidad que desarrolle todo el potencial innovador, creador y cultural que tiene, porque eso es algo que se nos niega a los valencianos y valencianas.

Carme Chacón, la salvadora

Saül Gordillo.

Els últims mesos, arran de l’assetjament demoscòpic que pateixen els socialistes, ha anat apareixent un nom com a salvadora del PSC. Carme Chacón amunt i Carme Chacón avall. Que si candidata a l’alcaldia de Barcelona per aturar els sondejos desfavorables a Jordi Hereu. Que si successora de José Montilla en el cas que perdés la presidència de la Generalitat. Chacón, al barret màgic de les solucions electorals. Salvadora del carrer Nicaragua o de la Moncloa, això no ho sabem, perquè també hi ha qui la veu com a relleu de Zapatero per a Espanya, imagina’t.

En un primer moment semblava que la jove d’Esplugues de Llobregat, fidel a l’aspirant Zapatero a secretari general del PSOE i triomfadora a les urnes amb els famosos 25 diputats al Congrés, podia ser artífex de l’Espanya plural que ara s’ha demostrat impossible. Però els últims dies Chacón es mostra inequívocament centralista. Desacomplexada al costat del PSOE, va celebrar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut com si l’opa a l’autogovern anés a pes. “Només han retallat un 5%”, va etzibar la ministra dies després que Montilla protagonitzés un discurs encès en defensa de l’Estatut. La seva resposta a la manifestació del 10-J, esdevinguda clam independentista reconegut internacionalment, ha estat escriure, juntament amb Felipe González, que “els separatistes [catalans] presenten els avenços com un engany i magnifiquen qualsevol fricció com a ofenses a Catalunya”.

La sanidad española

Vicenç Navarro.

Aquest article assenyala que, en contra del que estan dient veus excessivament complaents, Espanya es gasta en sanitat pública molt menys del que li correspon pel nivell de desenvolupament econòmic que té (i això malgrat els avenços que s’han fet en els últims anys). L’article assenyala possibles fonts de finançament per cobrir el dèficit de despesa pública sanitària, assenyalant que l’èmfasi mediàtic en el copagament ha ignorat altres alternatives que generarien més fons i serien més equitatives.

Existe una visión excesivamente complaciente de la sanidad española que señala que España se gasta ya en sanidad lo que le corresponde por su nivel de riqueza. Los que sostienen tales tesis presentan los últimos datos de la OCDE (el grupo de países más ricos del mundo) que muestran que España se gasta un porcentaje de su PIB casi idéntico al del promedio de los países de la OCDE. Este dato, sin embargo, es desorientador y poco significativo. La OCDE es un grupo de países de enorme diversidad en su nivel económico, incluyendo países como Méjico y Chile, que tienen un PIB per cápita y un gasto sanitario muy bajo. De ahí que el promedio sea relativamente bajo, lo cual nos da una buena imagen, que es lo que desean quienes utilizan tal indicador.

De l’urna al safareig

Salvador Cardús.

El lector em permetrà que surti amb un ciri trencat: s’acosten eleccions? haurem de deixar de parlar de política! I és que, en general, si tothom coincideix en l’opinió que la política que fan els partits sol estar excessivament atrapada en el tacticisme miop fins i tot quan s’encara amb els grans temes de fons, a la que s’acosten les eleccions, res del que s’esdevé i res del que es diu no té cap sentit si no és a la llum dels càlculs més rebuscats i malèvols. Per això els partits tenen equips de campanya que no tenen altra feina, durant uns mesos, que buscar el millor resultat electoral per damunt de qualsevol altra consideració. I, és clar, tenen centenars de pretendents a les llistes que han de fer mèrits no pas davant l’electorat, sinó del propi partit.

Sí: arriben les eleccions, i es difícil parlar de política. D’exemples n’hi ha a balquena. Comencem per les respostes dels membres del PSC que publicava divendres aquest diari sobre les seves relacions amb el PSOE. Amb tan honorables com escasses excepcions, s’hi trobaven respostes d’un munt de persones que, tot i viure de la política -o potser per això, perquè en viuen-, semblava que no s’havien assabentat que el Tribunal Constitucional ja havia dictat una sentència -l'”objetivo cumplido” de Zapatero- que els hauria d’haver catapultat d’una vegada per totes de cap a la realitat. Però no: ells tossuts, instal·lats en el que ara ja és el món fantasmagòric d’un federalisme espectral, tot per seguir mantenint la confortabilitat d’un discurs que fa aigües per tot arreu.

Qui ho diu que no ho són?

Carme-Laura Gil.

“Els toros” és matèria identitària, identitària espanyola sense dubte; per a adonar-se’n cal només veure i escoltar els escarafalls i discursos que ha suscitat l’aprovació al Parlament de l’abolició de les “corrides”.
La neo-Espanya, antigament deutora de la tòpica similitud de la forma de la península amb “la pell de toro”, ha adoptat com a símbol de la seva identitat la imatge del toro, “bé cultural”  a les carreteres hispàniques, i part consubstancial de la bandera, on la silueta del “toro Osborne” en substitueix l’escut pre i constitucional.

El “toro” i l’espanyolisme són una sola cosa; al Parlament català els partits d’obediència espanyola , PP i PSC-PSOE votaren a favor del símbol d’Espanya i no de “les corrides”, que saben que és un espectacle del passat , declinant amb un futur escarransit.

Quin significat tingué la desconcertant aparició de Montilla al faristol instants després de la votació parlamentària?…

Tot repassant la Viquipèdia

Francesc Mortés.

Tot repassant la Viquipèdia, hi he trobat un magnífic avís per a navegants, que reprodueixo a continuació de forma resumida:

“El Bloc d’esquerra d’alliberament nacional (BEAN) fou una coalició política creada l’any 1979 entre un grup d’independents encapçalats per Lluís Maria Xirinacs, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i el Bloc Català de Treballadors (BCT). Es presentà a les eleccions generals espanyoles de 1979, superant en total els 50.000 vots. En el seu programa electoral es reivindicaven els quatre punts programàtics de la llavors dissolta Assemblea de Catalunya. Posteriorment el PSAN va deixar la coalició, i el BEAN va convertir-se en partit polític. Davant la creació d’una nova formació política, Nacionalistes d’Esquerra, es va fer un manifest per la presentació conjunta d’aquesta amb el BEAN a les primeres eleccions autonòmiques a Catalunya, l’any 1980.