Medecina per a catalans

Marçal Sintes.

Llegia l’altre dia en les pàgines econòmiques d’un diari important que un article sobre les caixes d’estalvis de l’Estatut andalús era idèntic al català –el van copiar literalment- fins que el Tribunal Constitucional va escapçar el nostre text. Ara aquell article nosaltres el tenim mutilat, però no els andalusos, que continuen treballant amb la versió primigènia, íntegra i més àmplia. Aquest article del text andalús, i la colla d’articles que les altres autonomies van copiar o gairebé copiar de l’Estatut català, és perfectament vigent i operatiu perquè el PP no l’ha portat a ca na María Emilia Casas. El PP no ho ha trobat necessari. La Constitució, com veuen, va segons com i per barris.

La patria vasca

Jose A. Pérez.

Estos días la izquierda abertzale anda pidiendo muestras de solidaridad a hosteleros, comerciantes y a cuantos se cruza por el Casco Viejo de Bilbao. Resulta que en las fiestas patronales de agosto no se podrán exhibir fotos de etarras, y los abertzales buscan la complicidad de terceros para desfacer semejante agravio por parte del opresor gobierno de Patxi López.

Diré, para quien no esté al tanto de la política vasca, que las fotos de etarras son la pornografía abertzale, el material masturbatorio de los que odian España, el santoral de quienes opinan que mutilar concejales y periodistas fortalece la democracia. El icono de la libertad de los imbéciles.

Todos los colectivos están formados por imbéciles en un porcentaje más o menos elevado. Cuanto más dogmáticos son los principios del colectivo (es decir, cuanto menos crítica sea capaz de asumir el colectivo) mayor será el porcentaje de imbéciles adoctrinados (ya que aquellas personas con capacidad crítica y valor para exponerla acaban siendo expulsadas). De ahí que los partidos políticos y las religiones congreguen a una inmensa mayoría de imbéciles y a una minoría de personas inteligentes.

El pòsit de la manifestació del 10 de juliol

Pau Canaleta.

Cap de setmana de contrastos a Catalunya. Ni el millor guionista ho podia haver fet millor. Mostrar en 24 hores dues explosions públiques de les dues ànimes que avui corren a casa nostra. La manifestació de reafirmació nacional –tot i ser plantejada contra la sentència del Tribunal Constitucional- i la celebració espanyola del Mundial de futbol.

En 24 hores una exhibició d’amdós sentiments, que té continuïtat en els balcons de totes i cadascuna de les ciutats de Catalunya.

La casualitat de que els dos fets coincideixin mostren encara amb més claretat el que està passant a la societat catalana. Els sentiments de pertinença són més o menys els mateixos que fa uns anys, però les posicions es tensen. Els terrenys intermitjos van desapareixent. La claretat s’accentua. I això és bó o és dolent? Depèn.

País madur

Saül Gordillo.

Unitat? No n’hi ha hagut des de l’endemà mateix que el Parlament aprovés l’Estatut. La història del 30-S ençà és plena de renúncies, traïcions i autoenganys. Esperar la unitat ara, a les portes d’unes eleccions, és d’una gran ingenuïtat. El que cal és claredat. Si la manifestació del milió i mig serveix per forçar els partits a la clarificació, ja està bé. No hi pot haver unitat si no està blindada a Barcelona i Madrid. No hi pot haver unitat si cadascú interpreta el 10-J segons li convé. Cal honestedat i valentia per llegir la manifestació. També per reconèixer la part de culpa catalana. Espanya ha dit prou, però Catalunya no ha anat unida ni forta.

La manifestació de dissabte, la més gran de la història de Catalunya, va ser un clam per la independència. Alguns volien que fos una defensa de l’Estatut, però la ciutadania va anar més enllà i va cridar el que tothom va sentir al passeig de Gràcia. Agradi o no. Vagi bé o malament per als càlculs electorals. Qui es vulgui seguir enganyant, endavant! El 10-J supera les properes eleccions. És un sotrac a l’alçada del daltabaix provocat pel Tribunal Constitucional espanyol, que amb la seva sentència política sembla haver satisfet els dos grans partits estatals.

Espanya té un problema…

Joan Brunet.

“Espanya té un problema”, assegurava Miquel Roca Junyent la setmana passada, just abans que més d’un milió de persones ocupessin durant unes hores, els carrers de Barcelona trencant qualsevol consigna política preestablerta. A les paraules de Roca jo hi introduiria un matís en el sentit d’assenyalar que el problema no és d’Espanya sinó d’una part. De l’Espanya vetusta i ancorada en el passat, que no vol acceptar que Catalunya mostri la seva personalitat, cultura i llengua arreu. Uns trets característics que no haurien de separar sinó engrandir el patrimoni dels pobles de l’Estat. A la vista està, però, que més enllà de l’Ebre les coses no es veuen així. A més, cal constatar que la manca d’una visió oberta de l’Estat ve de lluny. És la part del problema que mai no ha estat resolt i que és la causa de què les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre Catalunya i Madrid, presentin alts i baixos segons siguin les circumstàncies i les conveniències polítiques de cada moment. Que el problema no és nou ho podem constatar amb els versos que Joan Maragall va escriure a “Oda a Espanya”; uns versos que avui recobren tota la seva vigència després dels fets esdevinguts els darrers dies. “Escolta, Espanya la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana;