Kosovo i Espanya

Carles Campuzano.

Ja n’he parlat en anteriors ocasions, però el castissisme espanyol continua imperant després de la sentència de la Cort Internacional de Justícia que avala la independència de Kosovo. Espanya es continua negant a reconèixer el nou Estat dels Balcans,malgrat que pràcticament la resta dels estats de la Unió Europea i els Estats Units han optat pel realisme, i de fa temps ja, acceptant la solució de la independència kosovar.No ha estat pas discreta la posició espanyola, ans el contrari ha mantingut un notable activisme jurídic, que val la pena llegir.

Aquesta és una història que té a veure amb els Balcans i com es va tancant el conflicte viscut des dels anys 90 en aquell racó d’Europa, però Espanya s’entesta en veure fantasmes.

Només des de la feblesa i la falta de confiança en la seva identitat, es pot entendre la por espanyola a acceptar allò que França, el Regne Unit o Alemanya veuen com a necessari i imprescindible per estabilitzar els Balcans.

No és la dreta, és Espanya!

Mònica Sabata.

Les darreres setmanes han estat convulses però al mateix temps interessants i aclaridores de la situació política catalana i espanyola. Atès que la manifestació va ser un èxit, era obvi que calia gestionar a la perfecció el dia després (tal com una servidora ja demanava al darrer article en aquesta mateixa publicació: Som una nació. Nosaltres Decidim). En canvi, el que és evident, malgrat em pesi dir-ho, és que no s’ha sabut o no s’ha volgut fer. Més aviat al contrari: l’escenari post manifestació ha estat ben trist i desencisant. La manca d’unitat entre els partits, la incapacitat d’agafar bé el relleu que la societat civil els havia servit en safata durant la manifestació, les batalletes de país petit, l’acord de mínims assolit al Parlament de Catalunya a proposta del president José Montilla en solitari, la munió de resolucions presentades pels partits catalans a Madrid i la deserció del PSC (un cop més, com ja és habitual!) que va triar votar al costat dels seus socis espanyols del PSOE en comptes de defensar la resolució presidencial, són molts indicadors que demostren que estem arribant al final d’una etapa política basada en l’encaix de Catalunya amb Espanya. Després d’això i de la manifestació del 10-J, és clar que alguna cosa ha de canviar. Alguns partits, entitats i opinadors ja ho han entès i, en conseqüència, han fet propostes concretes. Fins i tot ERC ja demana que es convoquin les eleccions. En canvi, el PSC ha demostrat que és incapaç de gestionar les seves contradiccions.

La imperiosa necesidad de subir los impuestos

Vicenç Navarro.

Uno de los mitos que se reproduce en gran número de medios de información económica en España (reproducido también en los rotativos de mayor difusión del país) es que en momentos de recesión como el que ahora vivimos es importante no subir los impuestos, pues ello reduciría la demanda (al sustraer recursos a la renta disponible a la población) y con ello, el estímulo económico y la creación de empleo. En realidad, la teoría neoliberal indica que en momentos de recesión hay que bajar los impuestos a fin de estimular la demanda y el consumo. El Presidente Reagan fue el que introdujo esta teoría (a la cual se refirió el candidato Bush senior cuando competía con el candidato Reagan en las primarias del partido Republicano, como “voodoo economics”, es decir, economía de los brujos), reduciendo los impuestos (de la gente más rica) que, según él, estimularía la economía, generando más recursos al estado. La realidad es que tal reducción de impuestos a las rentas superiores creó un enorme déficit del estado, lo cual era, en realidad, el objetivo real de su política, utilizando este déficit para argumentar que había que reducir el gasto público (incluyendo el gasto público social) para disminuir y/o eliminar el déficit. Tal “voodoo” economics” se ha transformado en la política de los establishments europeos tales como el Consejo Europeo, la Comisión Europea y el Banco Central Europeo. Tal reducción de impuestos de los ricos originó, sin embargo, grandes déficits y una elevada deuda pública (tal como muestro en mi artículo “Las Políticas Fiscales Neoliberales”, Público, 08.07.10). Este aumento de los déficits y la deuda pública se utiliza como argumento para exigir, ahora, una reducción del gasto público (incluyendo el social) con el fin de disminuir el déficit. Tal postura es parte integrante del dogma económico neoliberal, reproducido a base de fe y no de evidencia empírica que lo sustente.

El país i la política

Pere Cardús.

Un bon llibre d’aquells que val la pena de rellegir és ‘Un país sense política’. Joan Fuster hi analitzava la situació d’un País Valencià que era ben viu al carrer, però sense referències clares en termes polítics. L’expressió, més enllà del contingut i la idea que hi defensa, em ve al cap ben sovint i encara més aquest darrer mes. Em fa l’impressió que aquest clam independentista que vam poder observar a la manifestació del 10-J o les dades que proposen algunes enquestes més o menys creïbles no acabarà tenint una expressió política concreta i identificable al parlament després de les eleccions de la tardor al Principat.

Les mateixes enquestes (que sempre les carrega el diable i que tenen tan poca credibilitat quan ens van a favor com quan ens van en contra) ja anuncien que mentre l’independentisme creix de forma meteòrica entre la població, els pronòstics dels resultats electorals són totalment impermeables a aquesta ‘realitat social’. L’independentisme arriba al 47% i ERC passa de 21 a 12 diputats? El recull CiU aquest clam independentista proposant ara una altra travessada del desert per aconseguir un concert econòmic? L’independentisme emergent s’abstindrà a les eleccions? Estarà organitzant manifestacions i consultes populars?

Només se m’acut un motiu pel qual l’increment de l’independentisme social no té impacte en l’independentisme polític o institucional.

Sobre l’encisador de serps

Joan Ferran.

La història recent de la democràcia espanyola està farcida de frases que, amb major o menor fortuna, han intentat definir les debilitats i defectes d’alguns polítics. Així algú ens va parlar del “tahur del Mississipi” per referir-se a Adolfo Suárez i ara, un Duran Lleida inspirat per les muses, ha titllat a Zapatero “d’encisador de serps”. Poc original el noi. Ho ha fet en un ambient falsament eufòric, ja que –com és sabut- les llistes de CiU acostumen a ser un compendi de putadetes creuades i maledicències entre Convergència i Unió.

Sé perfectament que el qualificatiu d’en Duran respecte a en ZP està carregat de mala llet però, depèn de com es miri, el concepte “encisador de serps” també pot tenir una vessant més dolça, més amable… Podria interpretar-se com un desig de l’ofidi de ser seduït amb les melodies de l’encisador.