Els catalans guanyem als carrers però perdem a les urnes?

Ramon Tremosa.

El passat 10 de juliol vaig participar a la gran manifestació organitzada per Òmnium Cultural, en contra de la sentència del Tribunal Constitucional que escapça encara més el nou Estatut de Catalunya. Enmig de la gran gentada vaig estar pensant que els catalans hem anat guanyant en aquests darrers anys la batalla dels carrers, però que hem anat perdent la batalla de les urnes i dels parlaments. Penseu que “la Roja”, de la mà de la potència de l’esport i de tots els mitjans espanyols sense excepció, celebrant l’èxit més gran com és el campionat del món de futbol, no han tret a Catalunya ni la meitat de la meitat de la gent que el dissabte passat omplia el centre de Barcelona. Els catalans hem de passar dels carrers a les urnes, perquè la crisi de desafecció política que patim només s’arregla amb més participació, i no pas amb més abstenció. I en aquest sentit és molt perillosa la intenció del PSC en aquest final de legislatura: desmobilitzar l’electorat catalanista amb confusió, doble joc i judicialització contra CiU de la vida política catalana, un cop han arribat a la conclusió de que aquesta és l’única manera de repetir un tercer tripartit.

1.- El dissabte 10 de juliol a la tarda vaig estar més de dues hores sense moure’m, agafant una pancarta a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. Estava envoltat de moltíssima gent sota la calor de l’estiu i ningú no es podia moure gaire, però tothom estava content. No es va insultar el president espanyol ZP, com es va fer amb el president Suárez al 1977, sinó que una bona part dels crits eren a favor de la independència de Catalunya i també es van cantar cançons (per cert, quina altra paraula podria cridar-se a la manifestació: Estatut? Federalisme?). Vàrem veure un helicòpter donar moltes voltes al damunt de la manifestació, però les seves imatges no han estat difoses per la petita pantalla.

Las angustias de la disidencia cubana

Lluís Foix.

Las pinceladas de angustia de los presos de conciencia cubanos llegados a Madrid son voces desesperadas de falta de libertad. Cada vez que se oye el grito de un ser humano que pide libertad o que es despojado de su dignidad es como si se abriera un agujero negro negro en el tejido de la vida.

Los cubanos liberados por el castrismo con la mediación de la Iglesia, las presiones internacionales y la fugaz visita del ministro Moratinos para arrancar de las cárceles el primer contingente de presos de conciencia, ofrecieron una rueda de prensa desgarradora.

Se quejaron los cubanos trasladados a Madrid que no son inmigrantes sino refugiados políticos y que el régimen no los ha liberado sino que se los ha quitado del medio. Fidel y Raúl ya han practicado la expatriación forzosa de miles de disidentes, pobres, analfabetos y delincuentes situándolos en las aguas del mar antillano hasta que alcanzaron las orillas de Florida.

¿Quiénes son los cerdos, PIGS?

Vicenç Navarro.

Existe una percepción generalizada en el Establishment Europeo (es decir, en las élites políticas, financieras y mediáticas que configuran la sabiduría convencional en la Unión Europea) de que la crisis del euro (y, por lo tanto, de la UE) fue causada por la falta de disciplina presupuestaria de los países del sur de Europa (Grecia, España y Portugal), países llamados (junto con Irlanda), en tono insultante, los PIGS (que en inglés quiere decir cerdos), pues su comportamiento supuestamente irresponsable ha llevado a la UE a la crisis.

Una característica de estos países es el haber estado gobernados por las derechas en la mayoría de la segunda parte del siglo XX. En realidad, son los países de Europa donde las fuerzas conservadoras han tenido mayor poder, controlando sus estados, bien a través de dictaduras totalitarias de carácter fascista o fascistoide, bien a través de gobiernos democráticos basados, frecuentemente, en sistemas electorales que discriminan a las izquierdas, favoreciendo a las derechas. El bipartidismo existente en la práctica en España es el caso más extremo y claro, habiendo sido tales sistemas diseñados (con la excepción de Portugal) para disminuir la influencia de las izquierdas más radicales.

47% vs. 36%

Salvador Garcia.

Majoria a favor de la independència, segons enquesta de La Vanguardia: guanyaria el sí 47% a 36%. Gran notícia.

Queda poc per a les eleccions. Reflexió interessant del professor Julián Santamaria, el director de l’enquesta: Hay dos incógnitas sobre las que se especula en Catalunya. La primera es si CiU llegará a la mayoría absoluta. La segunda, si conseguirán entrar en el Parlament Ciutadans y los grupos hasta ahora extraparlamentarios. Algunos lo hacen depender de la baja participación que conjeturan. En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí al otoño algo más se mueva en Catalunya.

Aquest moviment tectònic de la societat catalana, aquesta revolució que sembla que ve, significarà només la victòria per golejada de CiU? No sé, en tot cas, sigui qui sigui que rep el suport d’aquesta creixent majoria independentista, que estigui a l’alçada del que el país demana i que, de fet, el país necessita urgentment.

Què proposa CiU?

Joan Ferran.

Tant se val quina sigui la data de les eleccions catalanes. La qüestió no ve de quinze dies ni d’un mes. El darrer Ple, celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya, ens ha permès esbrinar les línies generals, els eixos, que presidiran el discurs de bona part dels grups que acudiran a les urnes. Tant és així que es pot afirma, sense temor a equivocar-se, que ERC ha optat per aixecar la bandera de l’independentisme abans de què en Carretero, i la gent del Reagrupament, li prenguin la patent. També és obvi el que faran grups com el PP o Ciutadans. Durant els darrers dies hem pogut comprovar com el president José Montilla, i el PSC, han situat la defensa íntegra de l’Estatut i el federalisme com a eixos vertebradors del seu discurs etc.

Però, i CiU? Què pensa fer Artur Mas més enllà de dir que vol guanyar per governar? Perquè no parla clar?

Els temps han canviat.