Misterioso guirigay

Jordi Barbeta.

El guirigay que se ha montado con la manera de encabezar la manifestación del sábado resulta tan insólito y misterioso que hasta hace pensar mal. Para hallar al culpable de un crimen, los manuales de la policía aconsejan investigar primero a quien saca algún beneficio del suceso. ¿A quién le conviene la desmotivación que está causando el dilema pancarta/bandera? De los colectivos y partidos que han convocado a la manifestación, ¿todos están unánimemente de acuerdo con la protesta o existe alguno cuyos asociados y dirigentes tienen el corazón partido? ¿Cuál es? ¿Qué partido está siendo el más exigente con los preparativos y los detalles de la manifestación? La protesta se está organizando desde hace meses. ¿Qué organización política ha sido la última en adherirse y participar en los preparativos? ¿Qué partido de los que han apoyado el Estatut impide un pronunciamiento en bloque de los diputados que se definen catalanistas en el Congreso? Si la marcha tiene éxito y crece la reivindicación nacional, ¿qué partido saldrá más perjudicado? De los partidos adheridos a la manifestación, ¿cuál llorará menos si al final resulta un fracaso? Honi soit qui mal y pense. O sea, maldito el que piense mal.

Galdós final de cicle

Toni Aira.

El tripartit i els qui el composen, PSC, Esquerra i ICV, són a dia d’avui una espècie de Llei de Murphy amb potes. Durant els seus ja set anys llargs de vida, el tripartit ha estat sinònim de Dragon Kahn, d’inestabilitat, de crisi. Però mai tant com en els últims mesos tot allò que s’havien proposat els seus integrants havia tendit tan sistemàticament al desastre.

El PSC, amb un líder i president de la Generalitat que no pot ni assumir fer-se la foto amb un lema com “Som una nació. Catalunya decideix”, és el gran damnificat d’aquest moment que tant flaira a final de règim i que tot apunta que és un final de cicle claríssim. Tot els surt malament. Tot se’ls gira en contra. No n’encerten ni una. No convencen ni els seus.

Ara han quedat en evidència arran de la manifestació de dissabte en favor de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Han demostrat com anys i panys mirant de treure’s del damunt l’etiqueta del PSOE es poden dinamitar en pocs dies. I tot per quedar voluntàriament i unilateralment en evidència per un lema que cap president de la Generalitat no hauria de témer defensar, al carrer o allà on faci falta: que el poble de Catalunya tingui la paraula.

“Som positius!”

Vicent Sanchis.

En qualsevol manual d’ús de l’ofici hi ha una norma bàsica que diu: “El periodista no ha de ser mai notícia”. Amén. Aquesta regla d’or de vegades es trenca a contracor. Com ara farà aquest cronista, que ha estat notícia sense voler-ho. I mai més ben dit. Afirmava ahir Sandro Rosell a tot titular al suplement esportiu que encarta cada dia l’AVUI que ell no actua “contra ningú”. I que, en aquesta línia tan harmònica, havia començat l’“auditoria laboral” anunciada en campanya. El concepte d’“auditoria laboral” és nou i, per tant, calia veure en què consistia per poder-lo explicar després a les escoles de negocis. Ara ja ho sabem. Auditoria laboral és, senzillament, purga. Contra l’anterior equip directiu i contra tots els que presumptament hi mantenien alguna relació. La directiva actual del Barça va contra l’anterior. A mi, senyor president, vostè no m’ha auditat. No ha tingut temps. M’ha purgat. Perquè m’ha atribuït amistat o influència amb el senyor Laporta. Com a Cruyff, salvada la distància còsmica. I vagi fent proclames.

No som una pancarta

Saül Gordillo.

Rajoy ha callat discretament i Zapatero ha tret pit dient que ha complert l’objectiu i advertint que la indignació catalana anirà de baixa.Els dos grans partits espanyols esperen que la manifestació de dissabte sigui un fracàs. Els donaria la raó i De Cospedal i Chacón estarien contentes. Només una participació excepcional faria veure a tothom –comunitat internacional inclosa– que la sentència del Tribunal Constitucional és un atropellament a la democràcia. Si la gent prefereix platja o futbol, llavors tot s’haurà acabat i Catalunya quedarà diluïda en el descafeïnament espanyol uniformador. Certament alguns polítics contribueixen les últimes hores a la confusió i podrien afavorir la desmobilització. A Madrid es deuen fregar les mans, amb un somriure, tot recordant que als catalans ens perd l’estètica.

Mentre alguns omplen autobusos, escampen cartells i treballen perquè la manifestació sigui una resposta massiva, d’altres estan més pendents de la pancarta. Que ningú no s’enganyi. El 10-J no va de lemes ni de pancartes. Això va d’una altra cosa.